Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

Crònica d’una subvenció: aiguats 2018

Publicat el 06/08/2020 10:21

Alcanar

Tal com diu Raimon “Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”.


L’octubre del 2018, tot just quan acabava d’accedir a l’alcaldia, Alcanar va sofrir un episodi de pluges com pocs es recorden. Carrers convertits en rius urbans,  plantacions de cítrics que van desaparèixer sota l’aigua, i l’orografia del nostre terme municipal totalment modificada a causa de les precipitacions que van sobrepassar la capacitat dels mecanismes d’evacuació. Malgrat el pas del temps, els seus efectes encara són ben visibles. Explotacions i infraestructures agrícoles, equipaments i camins es van endur la pitjor part. Les tasques de reparació d’aquestes afectacions, així com les mesures preventives per minimitzar els efectes d’episodis similars en el futur, es van quantificar en 8.565.852,88 milions.


La sala de màquines de l’Ajuntament es va aturar durant les setmanes posteriors per a gestionar la immediatesa de l’emergència i redactar una memòria tècnica completa de l’estat dels camins. Un document que es va traslladar a l’Estat Espanyol i altres institucions supramunicipals, amb l’objectiu de posar en relleu la magnitud dels danys i la necessitat de rebre el seu suport per a poder restablir la xarxa de camins, bàsica per a un municipi agrícola com el nostre.


Un matí del novembre de 2019 sona el telèfon al despatx d’alcaldia. Era el subdelegat del govern espanyol a Tarragona, Joan Sabaté; que trucava per a explicar-me la imminent arribada d’una subvenció per valor de 4.282.926,44 euros a Alcanar, corresponent al 50% de l’import que van quantificar els serveis tècnics de l’Ajuntament en l’informe entregat mesos abans. Els ànims en aquells moments d’incertesa estaven per terra i, la notícia, ratificada pel partit socialista en roda de premsa, va ser una injecció d’optimisme necessària i molt oportuna. 


De seguida vaig trucar al Departament de Presidència de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, com a òrgan responsable de la gestió administrativa d’aquests diners un cop transferits a Catalunya. A l’altra banda del telèfon, Rosa Peig; a qui vaig traslladar la necessitat de realitzar una reunió amb els tècnics dels ajuntaments afectats abans que es publiquessen les bases de cobrament.  Una petició que també vaig realitzar per escrit però que no va rebre la resposta desitjada.


Era evident que a Alcanar i a la resta de municipis de l’Ebre necessitaríem la perspicàcia  dels nostres representants polítics a l’hora de gestionar aquestes subvencions. Són imports molt elevats i els terminis d’execució i justificació de les obres s’han d’adaptar a les limitacions financeres i econòmiques dels municipis de l’Ebre. I, per això, era totalment necessari realitzar una reunió tècnica, lluny de l’esfera política, abans de fer qualsevol altre pas, per tal de garantir l’arribada de la totalitat dels ajuts al nostre territori i la seua posterior execució. 


Estem parlant d’uns ajuts atorgats per zona catastròfica! Cal que això ho tinguem molt clar!


El fet de no poder executar i justificar les obres de reparació dintre dels terminis establerts per les bases suposarà la pèrdua de gran part d’aquests diners i un cop molt dur per a les poblacions afectades. 


El pitjor pronòstic s’ha anat complint. Sabem que alguna cosa va malament. L’opacitat i la manca d’empatia amb els pobles afectats n’és un clar indicador. Tanmateix, l’alegria per l’arribada dels diners al poble s’ha anat dissolent entre compromisos incomplets, un entramat d’ordres ministerials, reials decrets, ordres de presidència i debats estèrils.


Al final, han aconseguit transformar  un sentiment de  gratitud en una desagradable sensació de desengany i, el que és pitjor, en una enorme dosi d’incertesa. 


Què hi ha pitjor que la incertesa i la percepció d’abandonament després d’haver sofert una catàstrofe natural?


Les trucades i els missatges dels veïns i veïnes que no poden accedir a les seues propietats o, si més no, que ho fan amb gran dificultat i posant en perill la seua integritat física, són recurrents i totalment justificades. 


I a l’altra banda del telèfon alcaldes, alcaldesses i equips de govern que ja hem esgotat totes les respostes. Ja no ens queden arguments; les explicacions s’han acabat alhora que s’ha anat consumint la confiança en aquelles persones que tantes vegades han promès una solució al problema. 


És precisament per aquest motiu que fa uns dies vaig demanar un debat públic amb el delegat del govern a les Terres de l’Ebre. Amb l’únic propòsit de donar llum als milers d’ebrencs i ebrenques que pateixen, encara ara, després de dos anys, les conseqüències de les grans pluges. Malauradament, sembla que no vaig ser prou convincent i el delegat no es va presentar a plató. Per a mi, aquesta omissió representa una autèntica falta de respecte a les persones afectades per la catàstrofe natural del 2018.


No obstant això, seguirem defensant els drets i els interessos del nostre poble i de les Terres de l’Ebre. Seguirem treballant per a que les ajudes per catàstrofe natural siguen efectives també en els pobles menuts i continuarem lluitant per uns diners vitals per al futur de casa nostra.


Perquè mentre no sapiguem com dir-li a la pluja com s’ha de ploure, necessitem que se’ns tinga en compte.


Joan Roigi Castell, alcalde d’Alcanar i president del Consell Comarcal del Montsià.


Comparteix aquesta noticia


Fés el teu comentari



Aquesta web utilitza cookies propies i de tercers per oferir una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptas l'ús que fem.