Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
A Espanya no hi haurà cap periodista de la talla de José Maria Garcia. Quan no era ningú, fou un periodista Tribulete i quan tenia només 20 anys ja va publicar 1114 reportatges en un any al diari desaparegut ‘Pueblo’. Els recomano la seva biografia "Buenas noches y saludos cordiales” (Roca Editorial, 2016). Va trencar motlles: per ‘culpa’ d’ell vam dormir menys durant anys. A les dotze de la nit tots estàvem escoltant la ràdio. Tenia frases mítiques que repetia totes les nits i durant molts anys: "Pablo, Pablito, Pablete", en referència al llavors president de la FEF Pablo Porta. Garcia tenia a tots els col·laboradors en tot els llocs i aquests descrivien els grans menús que sopaven els dirigents de la Federació: “despilfarros”. Ell mateix va crear un vocabulari propi: "Don Pedrusco", quan parlava de José Luis Roca; “Minilehendakari" quan ho feia de l'expresident del Barcelona, Josep Lluís Núñez; "El rapsode del futbol: Jorge Valdano”; "Chupópteros" quan feia referència a directius... García tenia especial fixació amb els dirigents esportius, als quals acusava de posar la mà al calaix, de ‘gorreros’ i de no treballar per l'esport. “Lametraserillos" els deia a aquells que eren dòcils amb el poder. "Abrazafarolas", "Cantamañanas" els deia als submisos i als que volien aprofitar-se d'algú. També n’hi havia per als àrbitres: "Bulto sospechoso", "Correveidiles", "chiquilicuatres". I aquells que “no tenien personalitat”, que intoxicaven amb notícies falses, els qualificava que pertanyien a “L'imperi del monopoli", referint-se al grup Prisa, al qual li tenia una especial mania: "Estómagos agradecidos maestros del buen comer y catedráticos del mejor beber", carregava contra els que ell creia que s’aprofitaven del ‘sistema’. José Maria Garcia va trencar l'ofici amb el Carrusel Deportivo i aquí va posar en pràctica una revolució. I per primera vegada a la ràdio algú es ficava dins dels vestidors, pujava a la tribuna per entrevistar a presidents, o pressionava als misters per saber amb antelació l'alineació dels equips. La seva capacitat de treball fou llegendària i va deixar també proves de no acovardir-se davant de res. En 1968 “Pueblo” el va enviar a cobrir els Jocs de Mèxic. Es va trobar amb una revolta social a punt d'esclatar i, en comptes de refugiar-se prudentment a la Vila Olímpica, es va posar de ple en el que va acabar sent la matança de Tlatelolco. En una crònica titulada "Bombardeig des dels helicòpters" va explicar com va viure "45 dramàtics minuts" recolzat contra una paret, "totalment immobilitzat. Vaig passar por, molta por. Em vaig recordar dels meus", va dir. També fou cèlebre la seva cobertura del 23F per la SER. Es va assabentar de l'assalt a Congrés mentre estava al metge amb la seva dona. Va sortir cap a l'emissora, va agafar una furgoneta amb un tècnic i va començar a radiar el cop d’estat fins que Fernando Ónega va ordenar-li que tornés perquè semblava que feia "una transmissió de futbol". Posteriorment, durant molts anys, Garcia va viure una guerra mediàtica amb José Ramon de la Morena. Es tiraven totes les nits insults. Va haver-hi tensió. Gràcies a Déu fa uns anys van quedar i van fer les paus i fins i tot es van abraçar. Més tard, Jordi Évole els va reunir al programa ‘Salvados’ i ‘SúperGarcia’ va demostrar el seu poder en directe trucant al rei. En aquells temps, menys els enemics, tots li agafaven el telefon quan trucava. Va arribar a ser tan trascendent que va acostar el futbol a les dones que es van convertir en seguidores del seu programa nocturn (ho sé per pròpia experiència per una parella que jo tenia). Ell totes les nits pegava a tort i dret, denunciant les corrupcions i això en aquella època agradava. El que no estava del seu costat era el seu enemic. En resum, un geni que va marcar una etapa sent un referent per a molts. A mi, als meus inicis periodístics, a la Sénia, a la revista lo Senienc, quan escrivia de futbol, em deien que era José Maria Garcia. En aquella època, mentre José Maria Garcia estava a la cúspide, aquí a les Terres de l'Ebre naixia un periodista esportiu que ja amb 15 anys va visitar, durant una bona temporada, cada setmana la redacció del Mundo Deportivo, ajudant al seu pare Enrique Viñas per a fer el seu primer llibre de la història del CD Tortosa. Aquest periodista esportiu que naixia, jugava a fubol, i no la tocava del tot malament, però un dia, encara amb anys per davant, en tenia 25, va decidir penjar les botes quan potser millor estava per jugar. Ja portava anys col.laborant en diversos mitjans: Nou Diari, El Punt o el setmanari L’Ebre. Va deixar de jugar i va crear Minut 91. Quan jo vaig rebre al meu despatx de Madrid aquell primer número de la revista, gairebé em desmaio. ¿Qui hi ha darrere d’aquesta revista? És el que em vaig preguntar. Era a finals d’agost del 97 i estaven tots els equips ebrencs amb fotografies de les plantilles, les fitxes tècniques amb els calendaris i entrevistes dels tècnics i presidents. Era un anuari mai vist en el futbol territorial. I amb una revista amb paper de molta qualitat, amb planes a color. Llavors va nàixer un altre ‘Tribulete’, com José Maria Garcia. El seu nom era Michel Viñas. Un Pipiolo que, sense ell saber-ho, a les seves venes corria bona tinta de gran periodista. La seva revista va deixar emprenta en terres tarragonines, com a nivell estatal van deixar-la “Cambio 16” o “Interviu” en els seus anys de glòria. Michel va viure autèntiques adversitats però ell mai es va rendir i, a més, es va ficar en nous projectes. El primer fou un programa en directe a la televisió ebrenca, que es deia Minut 91, com la revista. Programa amb reportatges i que cada setmana era molt calent. Després va locutar partits cada diumenge. I va arribar a fer, a finals del segle passat, fins a 4/5 reportatges de derbis de la jornada, per a la tele. I el gran salt va ser quan va fer l’ampliació de Minut 91 a tota la provincia de Tarragona. Dues edicions (Ebre i Tarragona), i sortint en dijous. 84 planes d’esports....de futbol. Èpoques de redactar, maquetar, i després ajudar a la imprenta a plegar revistes i fer paquets i, sense dormir, anar a quioscos a portar-les. Posteriorment, després de nous canvis de direcció, va arribar el Més Ebre, continuació de Minut 91. Amb els anys, no es va poder mantenir el seguiment provincial i es va passar al setmanari ebrenc que va ser, amb el temps, gratuït. Quan va esclatar aquest gran virus Covid-19, Més Ebre portava 997 números, estava a tres dels mil. Es diu aviat. 997 setmanes i 7000 dies. I Michel sense pausa, fent el Més Ebre, ara al costat d’Isabel, parlant amb cada entrenador i fent informació també general, tancant el diari el dijous a les 21 hores, amb el cor a l'ànima, després d’estar a la trinxera, dimecres i dijous més 12 hores cada dia i portant-se el dinar amb una carmanyola. Arriba cansat al dijous la nit però a les 3 del matí de divendres, comença a repartir els 15 exemplars del Més Ebre amb la furgoneta que ja és força coneguda per on passa. Ja divendres a l’hora de dinar, es dutxa, menja i a dormir durant la tarda. Es desperta i es posa una pel·lícula de James Bond (és un apassionat) i carrega piles perquè llavors dissabte i diumenge ha de filmar els partits del cap de setmana, juntament amb el seu equip, el qual es fidel i el segueix incondicionalment. Coordinar tot plegat no ha de ser fàcil. Ell ho fa. Van començar amb 4 reportatges de partits per diumenge i ara hi ha setmanes que pel programa s’emeten fins a dotze. El programa de Michel de la tele era en dilluns, anys enrera. Llavors tenia més temps per montar-lo. Fa quatre temporades va decidir fer un altre pas endavant: fer-lo els diumenges nit (22.30 hores), en directe a Canal Terres de l’Ebre. Molts partits que acabaven a les set del vespre, a les 22,30 ja es poden seguir a la tele. I llavors entren en directe els protagonistes i més d’un diumenge hi ha polèmica. Tot plegat, un rècord. I encara que estigue refredat o cansat, no se li nota a la cara. Doncs bé, després del que està passant per la pandèmia, Michel va decidir fer programes per saber el que pensen els clubs. Dijous passat em va dir que faria el segon programa especial pel futur de les competicions. Vaig pensar “ho farà des dels estudis” i quan diumenge vaig veure el programa vaig al.lucinar: des de casa i amb el mòbil.....ho va fer ell sol davant la càmera, sol davant el perill (amb l’ajuda del company Quique que va fer el muntatge). Em pregunto: o Michel és un catxondo o és un ésser que sembla que ha baixat de la lluna. Ahir diumenge, en ple confinament, va reunir milers d’ebrencs veient la tele ebrenca. Semblava que hi havia futbol. Com si no hagués passat res, tots a casa tancats i ell fent un programa amb imatges dels partits dels protagonistes. Hi ha una pandèmia devastadora, l’esdeveniment més dramàtic dels últims 50 anys, i Michel Viñas, destacant que la salut és el més important en aquests dies (més que un programa d’esports), va fer el seu programa des de la seva trinxera. En aquest pais el millor periodista que hem tingut ha estat José Maria Garcia que va crear un estil i una escola i tots han copiat d’ell. Ningú li arribarà ni a la sola de les sabates. En un altre registre, en el món sencer no hi ha ni una persona com Michel Viñas. Ni una. Ni a Espanya, ni a Catalunya...que treballi els 7 dies fent de tot redactor, maquetador, repartidor dels 15.000 diaris per 30 poblacions, filmant partits de futbol i presentant un programa en directe els diumenges quan encara la pilota està calenta. En cada camp hauria d’haver una placa: "Gràcies Michel". Mai es valora a les persones fins que un dia se’n van o deixen de fer alguna cosa. Jo fa anys que valoro i escric moltes coses de Michel Viñas, i no em canso. Ni em cansaré. Els que el coneixem de prop, ho sabem. Michel és com la marca Coca Cola, ha traspassat fronteres, fins el segueixen des de la zona de Tarragona i es conegut en mitjans de Barcelona per la seva tasca. Quina pena que aquest escrit no està en paper per tenir-lo de per vida, ha de ser digital, però quan surti Més Ebre en paper serà un dels meus primers escrits. Ni la revolta social que hi va haver a Mèxic va aturar a José Maria García. I ni a Michel Viñas el para aquesta pandèmia. Ell segueix amb la seva informació diària i el seu programa estrella, Minut 91. I jo, des de la meva trinxera, només aixecar-me, un dilluns dia 20 d'Abril, he escrit aquest article en una hora i cinc minuts, a les 11 del matí. Gràcies José Maria Garcia per aportar tant al periodisme i al futbol. Gràcies Michel Viñas i ja saps: quan compleixis els 50 anys, et dono aquest consell: ves a viure al Brasil a gaudir sol o amb la teva parella i com em deia un bon amic: "i quan s'acabin els diners, a la selva a que se’ns mengin els lleons". Grans lleons José Maria Garcia i Michel Viñas, tota la vida amb les seves udols i sempre mossegant la notícia al camp de futbol, en els seus estudis informatius i ara en les seues trinxeres.
