Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

Carta oberta als entrenadors ebrencs

Hi ha professions que deurien estar doblement pagades del que ho estan. Els metges i els bombers que salven vides així com els mestres que ensenyen. A l’esport i al futbol la professió més complicada és la d’entrenador. Si l’equip perd, el tècnic se’n va trist a casa. Si perd tres partits seguits se’n va enfadat. Ha d’aguantar males cares dels jugadors que no juguen i dels directius i d’aquells aficionats que gairebé ni el saluden. A l’entrenador, qui l’anima?.

Ningú coneix de la soletat de l’entrenador que ja no sap que inventar per al partit següent. La setmana de la derrota és extremadament llarga. Els divendres s’ha de decidir quins són els convocats i els dissabtes quina serà l’alineació. I el diumenge el dia del partit. Són tres dies de molt d’estrés. I a sobre depenen d’un encert o de vegades de la sort.

Toni Oruj em deia que “vam crear fins 15 ocasions quan vam jugar a Calafell. Em preguntava que com podia ser que no guanyéssim allí. I quan em giro i li dic al meu delegat, el Calafell arriba per primer cop amb cert perill i marca al 94”. Hi ha un altre entrenador, del que no diré el seu nom, “la temporada passada, quan anava a agafar el cotxe, em trobava un gat negre sota el mateix. I així ens va anar que vam ser campions. Aquesta temporada, en canvi, no veig cap gat. I no tenim sort...”. La vida de l’entrenador és dura. La temporada passada a Nacho el van haver de portar amb ambulànica per un atac d’ansietat. En aquesta lliga un tècnic de Segona Catalana del grup 6 es va haver de pendre dues pastilles per a dormir per la derrota contundent que va sofrir el seu equip. Gran part d’entrenadors de primera catalana i segona tenen familia, nens petits, un treball i a sobre tres entrenaments per setmana, i dia del partit. O sigui, pluriempleats. Val la pena? Així mateix, han de pendre decisions en ocasions amb gran responsabilitat sobre un col.lectiu de jugadors que per la seua natura acostumen a ser egoistes.

Els ha d’agradar molt per aguantar la pressió d’un partit i quan les dinàmiques de resultats no són bones, els vestidors són un polvorí. Va succeir la temporada passada en més d’un equip i també està passant actualment en un vestidor, però no hi ha proves o no se n’ha sentit parlar. Quants enemics té un entrenador? Tots: afició, jugadors que li fan el llit perquè els cessin, directius que en gran part saben poc de futbol i no són justos, la premsa si bé he destacat aquests entrenadors per la conjuntura actual, he d’extrapolar el missatge a tots els que entrenen equips d’aquestes comarques, sigui a territorial o en futbol base, que cobren quatre euros i si comptessin el que reben i els disgustos que s’emporten dels resultats i les preocupacions, i en ocasions perden amics, la veritat és que no valdria la pena entrenar. Però ho porten a la sang. Els agrada. Si guanyen cinc partits seguits són deus. Es cotitzen d’alguna manera. Però si és la inversa és que són molt dolents.

A Del Bosque per no ser guapo, tenir una mica de panxeta i per massa bona persona el van acomiadar del Madrid després

de guanyar una copa d’Europa. A Rickjart al Barça van estar a punt de cessar-lo després d’un partit contra el Valladolid i Xavi va salvar-li el cap amb un gol. Posteriorment, va arribar l’etapa gloriosa de diversos anys. Ser entrenador, en general, és no tenir vida privada. Set dies d’atenció mental a un partit. Post partit convocatòries, definir un onze, estratègia...si hi ha temps un bocata després de la confrontació i poder veure un rival el dia abans o el mateix dia i durant tota la tempiorada, si les coses no van del tot bé, amb l’espasa al cap per si pot ser cessat. En alguns casos no els deixen ni dormir.

La temporada passada, a un entrenador a la Tercera catalana el van destituir a les 23.30 hores i amb el mòbil. No va dormir. A les cinc havia d’anar a treballar... El meu aplaudiment a tot el col.lectiu d’entrenadors que cada diumenge són jutjats per una afició. Tenir contents als 22 jugadors de la plantilla és impossible i a l’entorn dels 22 encara més...Jo me porto bé amb tots els entrenadors però m’agradaria fins i tot tenir més bona relació amb alguns de Segona catalana. Però és complicat, ells tenen el seu caràcter i jo el meu. I a Tercera catalana hi ha de tot. Prefereixo no dir res perquè si m’escalfo puc contar coses que no dec. Sé que hi ha alguns que no parlen gens bé de mi. Com va dir Crist: “perdona’ls, no

saben el que fan”. Jo si que parlo bé d’ells avui i gairebé sempre perquè respecto la seua feina tan complicada d’entrenar i tenir contents a directius, jugadors i afició. Vaja, més complicat que ser president del govern. Tenir a tots satisfets. Impossible!.

COMPTE AMB AQUEST JUGADOR: JOEL CRESPO. Li falta un gol per igualar la marca de la temporada passada. I falten 26 partits. I solament va jugar-ne cinc de titular. La lliga anterior va fer sis gols, sortint moltes jornades de suplent. Deuria jugar a Tercera divisió. El Tortosa el volia però ell va decidir marxar. Té 20 anys. Jugador dretà, rapidíssim. Bons moviments a l’esquena de la defensa. Juga molt bé a l’espai. Es bon definidor i arriba bé de segona línia. Un jugador a considerar.

TERCERA DIVISIÓ. GRAN RAPITENCA. De les cinc darreres jornades, solament una derrota. Però també només una victòria en nou jornades. Com patirem aquesta temporada!. La Ràpita és un poble petit al costat de Terrassa, però aquest equip no va poder guanyar-lo. Els rapitencs que no són socis no valoren la situació actual de tenir un equip a Tercera. Ascó, aquests nois no estan fins. Els rivals de baix els hi compliquen la vida.

1A CATALANA. L’AMPOSTA SURT DEL POU. EL JESÚS I MARIA SEGUEIX EN ELL. Que dolent sóc. Vaig fallar el pronòstic del Martinenc. Però vaig encertar en què es veuria un bon partit. Es curiós el d’Aleix. Jugui on jugui és pichichi. Es va equivocar de no fitxar per la Rapitenca. Ho seria a Tercera. No va agradar a la directiva que publiqués que Nacho podia dimitir si no arribaven les victòries. Jesús i Maria. Tres partits jugats a camp contrari i molt bona imatge. A Amposta guanyaren i a Tàrrega van perdre però van convèncer fins al tècnic local. Diumege al minut 80 solament perdien per 1-0. Al

final van ser quatre. Però un 4-0 enganyós. Falta jugar el partit d’Andorra, ajornat. El dissabte guanyaran i si fallo, dos setmanes d’autocàstig sense parlar-ne. Sort José Mari i a tot l’equip.

2A CATALANA. NI UN EQUIP EBRENC VA PERDRE. QUE BONS SOM! Oh la la!, Set equips ebrencs entre els deu primers. En els darrers cinc, només un equip, el Roquetenc. Gandesa segon. No goleja però segueix imbatud. Què bo que ets Enric!. Seràs un mister desitjat la temporada propera. Jaume Gumiel porta quatre gols, la meitat de la temporada passada. Tortosa, rècord guines. únic equip que no ha empatat. Aquest equip il.lusiona però l’afició no desperta. Havia de ser un empat i així fou (li ho vaig dir a Joaquin Roda dies abans del partit). R. Bítem-Catalònia, 2-2 i tots contents. El tàndem d’Oscar i Tomàs, set jornades invictes i el R. Bítem cinc jornades sense perdre. Perelló, vaig dir que patiria. I ha sabut fer-ho. Queda molt. Però garantitzo que se salvarà. Gran Mohe. La setmana passada va marcar un gran gol i aquest diumenge, també el de la victòria. Sempre dic que al Perelló ets un Déu.

Cal dir que en aquesta jornada el Vilaseca va merèixer la victòria. La Cava només ha guanyat un partit al seu camp i contra un dels cuers. Potser hauria de fer com va fer un altre club recentment, que li va dir als jugadors: “Si no canvieu d’actitud, la porta està oberta”. Alcanar, irregular. Juga a intermitències però solament ha perdut una partit en les últimes sis jornades. L’Ampolla, la seua victòria no és casualitat. Va guanyar a Alcanar i va empatar a la Cava. Diumenge va vèncer a Valls. La clau és que en vuit jornades, set jugadors han marcat gol. No tenen davanter nat, aquest és el seu mèrit. Juguen a despistar. A la part baixa, cinc equips despenjats. Calafell, Selva, era de esperar, Vilaseca i Cambrils i la sorpresa: el Roquetenc. El perillós d’aquests equips és que es poden despenjar més pel potencial dels altres 13. Solament veig un equip d’aquests que no baixarà: el Vilaseca. El president del Cambrils em va fer unes declaracions explosives: “abans faré fora a cinc jugadors, i no serà per manca de ganes, que cessar a Toni Oruj”.

3a CATALANA, SERIAL AL PINELL. No disposo d'espai per a explicar què ha passat aquesta setmana al Pinell, però mereix quasi un llibre. Part de la directiva va dir-li al tècnic què havia de fer com a entrenador. Un míster, Rovira, que ja va sortir amb diferències de l'Olímpic l'estiu passat. Segons un aficionat d'aquestes terres, Rovira és un home d'"idees fixes, sempre envoltat de veterans per a aplanar-se el camí". Però al Pinell va fer escalfar a un del poble que no jugava. I el poble va passar-li factura. A més, es diu que l'entrenador va contractar al nou porter sense consultar el preu amb la junta. Al final ha dimitit fins i tot el president, Paco Ros. Ja tenia previst fer-ho aquesta campanya, però l'aigua ha vessat del got. Sort Paco, ets un crac i una gran persona.

L'Ulldecona duu dues setmanes de tristor. Va perdre la imbatibilitat a casa i aquesta jornada un Batea amb 9 jugadors va donar-li un bany. Sí, l'Ulldecona jugava amb un porter cadet. Però va perdre. No perdona el Camarles: gaudeix de la millor defensa de la lliga, set dels seus jugadors ja han marcat, i té a les seves files un Marc Prades a qui solament li falten 17 gols per a igualar la seva marca de dos cursos enrere. Va avançarse amb un 0-3 a La Sénia. Pel que fa a aquests, els seniencs, no baixaran, perquè disposen d'un entrenador guerrer: l'explosiu Juanmi. Diumenge a la nit, a la conversació que vaig mantenir amb ell, saltaven les guspires. L'equip local va fer aigües en defensa. El conjunt dels meus amors, el diumenge, va jugar amb sols 4 jugadors a l'onze inicial de la pedrera. Jo prefereixo veure'l a Quarta Catalana, amb jugadors únicament de casa. Demanava la setmana passada que tornés Plàcid, no a la banqueta, sinó com a mànager, i ho repeteixo. El Corbera d'Ebre va perdre. Algun dia havia de passar. I va fer-ho en un minut mític: el 90.

Malgrat això, Jordi Roca és més famós que l'alcalde al poble. Un altre bloc que va salvar el seu duel a l'últim minut fou el Flix. Vaig apostar pel Deltebre, i ja és cinquè. Compte amb aquesta Ametlla. Farà una gran segona volta. El millor del seu partit: han marcat fins a 7 jugadors diferents. El vestidor és una meravella. Practiquen bon futbol. I la mentalitat del seu míster, Narcís Labòria, de fer gaudir a la seva afició, aquesta jornada va complir-se: 4-4 al camp de l'Olímpic. Si l'encontre dura més minuts, acaba 10-10. Aquests dos equips potser estiguin al podi dels que proposen el millor futbol de la categoria. El diumege, l’Ulldecona pot perdre el seu tercer partit seguit. En els darrers nou enfrontaments Ulldecona-la Sénia, només una victòria local.

MOMENT MÀGIC: ULLDECONA. Hi ha gent que quan tenen un fill el primer que fan és fer-lo soci del Barça o del Madrid. Hi ha persones com Paco Callarisa que quan té el primer net el primer que fa és que sigui soci de l’Ulldecona. Ha d’haver-hi exemple. Això és amor a un club com els cinc germans de la familia Callarisa-Millan, jugant a la cantera ulldeconenca. Rècord. Ulldecona viu el seu millor moment de futbol dels darrers 20 anys. Al capdavant, un president. El més jove. Un gran president: Mario, que segueix després de dos il.lustres: Paco Callarisa i Millan. A més, la cantera brilla en categories de juvenil i cadet. Ara el club prepara el centenari i a més farà un llibre.

SOLAMENT QUATRE CAMPS SENSE GESPA ARTIFICIAL. No sé que passa que totes les regidores de l’Ebre són guapes. Com vostè Lluïsa que representa l’esport de Camarles, un dels millors clubs de cantera de la comarca però que segueix sense gespa artificial. Li comento a Lluïsa que parle amb el seu partit o que demani audiència a Mas. En un segon li dirà que si!. Té dos fills jugant a futbol, a les fèmines de la Cava i als patufets a Camarles. En aquestes altures solament queden quatre camps d’embergadura sense gespa artificial: Roquetenc, Sant Jaume, l’Ampolla i Camarles. Senyora Lluïsa acoseguexi si us plau la gespa artificial.



L'opinió de Joaquin Celma. EL MINUT 91.



 

Comparteix aquesta noticia


Fés el teu comentari