Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
L’octubre de 2023 quedarà marcat per sempre en la història de la humanitat. I ho farà en forma de des-humanitat, perquè estem davant l’enfrontament entre pobles més sanguinari que el món ha conegut fins ara. Una pàgina rebregada de la història, que les generacions que vindran hauran de jutjar i col·locar, amb ràbia i pena, allà on correspongui.
El conflicte entre Israel i Palestina es va iniciar l’any 1917 quan el govern britànic va recolzar l’establiment d’un lloc al món per al poble jueu de la regió de palestina, que en aquell moment formava part de l’Imperi Otomà. Aquesta va ser la primera espurna de l’enorme incendi que a hores d’ara, més de 100 després, ho està arrasant tot.
Si parlem del moment en el qual aquest incendi es va abrandar, ens hem de remuntar al 7 d’octubre de 2023, quan Hamàs va iniciar un atac massiu contra Israel anomenat “Inundació de Al‑Aqsa”, provocant, d’entrada, més de 1.200 morts i centenars de persones segrestades. La resposta israeliana va ser immediata, i el país amb l’exèrcit més poderós del món i la carrera armamentista més letal, va declarar l’estat de guerra a Palestina, llançant una ofensiva devastadora sobre la Franja de Gaza, amb bombardejos constants, bloquejos i la posterior entrada de tropes que van deixar milers de víctimes civils, molts hospitals enderrocats i una destrucció massiva de vides i infraestructures.
Les últimes dades denuncien una xifra atroç: entre 41.000 i 46.000 palestins han mort, entre 40 % i 60 % dels quals són dones i nens, segons informes de l’ONU i fonts sanitàries de Gaza. A més, centenars de milers de persones viuen com a refugiades dins del seu propi territori, i les cicatrius físiques i emocionals d’aquest conflicte es comptaran per generacions. Estem parlant d’unes xifres que no són estadístiques sinó vides truncades i famílies destruïdes en un territori que ha perdut molt més que la seva estabilitat. No hi ha cap família a Gaza que no hagi perdut almenys algun dels seus membres, ja sigui pels bombardejos continuats, ja perquè eren blancs seleccionats, especialment si algun membre de la família era metge. Les imatges de patiment personal, de devastació material, de misèria humana són difícilment descriptibles. Tot i alguns intents diplomàtics de Qatar, Egipte i els Estats Units, el conflicte segueix viu. Hamas continua resistint, Israel manté el discurs de guerra total, i pel que fa a la comunitat internacional, mostra una resposta desigual: alguns països condemnen l’actuació d’Israel per desproporcionada i exigeixen un alto el foc immediat, però d’altres, com els Estats Units, han continuat subministrant armament i suport estratègic. La Cort Internacional de Justícia ha obert una investigació per possibles crims de guerra, però les resolucions han estat ignorades per les parts implicades.
Llavors, si ni la via diplomàtica ni política funcionen, és el moment en el que la bona gent de cada dia, s’ha de posar en marxa. Per això, el proper diumenge 15 de juny, l’Associació Terres de l’Ebre amb Palestina convoca una marxa solidària en protesta per aquest horror continuat. És un gest d’alçada moral per recordar que la complicitat silenciosa és inacceptable quan alimenta una catàstrofe humanitària d’aquestes magnituds. És només una mobilització, però també una crida a aturar l’escalada, a pressionar perquè les víctimes no siguin col·laterals sinó assassinats a cara descoberta.
La ciutadania ebrenca vol expressar així el seu rebuig contra la violència sobre una població innocent: dones, infants, ancians atrapats en una guerra sense final. La força d’aquest missatge radica en la seva senzillesa: «No a la massacre». I en un únic mot: fermesa.
Tan de bo aquesta marxa serveixi per evitar que la indiferència s’instal·li i la veritat ens faci conscients actuant com un potent antídot contra la propaganda i el silenci culpable. Que el clam ebrenc es converteixi en un front de consciència col·lectiva que demana, d’una vegada per totes, la fi de la barbàrie. I que se sàpiga que no estem disposats ni disposades a permetre que cap atrocitat caigui en l’oblit. Davant la llunyania geogràfica, aquesta és la responsabilitat de cadascun i cadascuna de nosaltres.
Per Més Ebre a Editorial
