Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
.jpg)
L’escriptor Santiago Posteguillo, famós per les seves novel·les de l’antiga Roma, també ho és des de fa uns dies per la descripció descarnada del que va viure durant i després del pas de la DANA a Paiporta.
Va ser en una intervenció al Senat, perquè la Cambra Alta el va convidar a donar una conferència sobre la història de Roma. Però la ponència no va anar com ses senyories esperaven.
Posteguillo, amb una serenor extrema i un to que aclapara, va explicar que el 29 d’octubre, la seva parella el va interrompre mentre treballava per dir-li que havien de pujar un pis més amunt. Aleshores, des del terrat i a una distància d’uns 50 metres, van veure que el barranc del Poyo estava desbordat, tot i que a Paiporta no hi havia plogut ni gota. Aleshores Posteguillo explica que en uns 13 minuts, una torrentada de més de dos metres d’alçada, va emportar-se tot el que trobava al seu pas. Durant hores la rierada era incessable, i que des de la seva alçada veia cotxes, arbres, edificis i persones desapareixent. Pensava que a l’endemà hi hauria Bombers, Guàrdia Civil, efectius de l’Exèrcit ajudant, però allí no hi havia ningú, ni a l’altre endemà, ni al següent... Només hi havia fang, silenci, por, saquejos, milions en danys materials, i incomptables en danys personals. Per això, Posteguillo va trucar a l’exèrcit per demanar ajuda i la resposta va ser que ell i la seva parella havien de marxar pels seus propis mitjans. Van posar quatre estris dins una maleta i van marxar a peu, enmig de la desolació, en direcció a València. Al tercer dia, a Paiporta i altres poblacions van començar a arribar persones voluntàries. Sempre persones acudint a la crida d’altres persones. I res més. La sensació d’abandó es va fer palesa junt amb les primeres mostres de malalties infeccioses, perquè la neteja no va amb la rapidesa que caldria. Llavors Posteguillo acaba preguntant als senadors i senadores: “Quant caldrà esperar perquè arribin les ajudes? Com es pot, des de les institucions, ser tan miserable? No en tenen ni idea del que està passant la gent”. I reblava: "Al segle I aC els polítics es mataven entre ells, però al segle XXI, els polítics apunyalen el poble. Aquesta és la sensació que hi ha”.
La pregunta a fer-se té una formulació molt fàcil, però una resposta molt difícil: ara que ha passat un mes de la DANA i ja no és notícia, excepte per alguna qüestió puntual, com ara que l’esfondrament del mur d’un col·legi de Massanassa mata a una persona voluntària, què els passarà a aquestes persones que ho han perdut tot? Com es reconstruiran les poblacions? Com es sanaran aquestes ferides que estan tan obertes?
En casos tan extrems com aquest, la presència i acció d’ONGs com la Creu Roja, de cossos de salvament, d’efectius de Protecció Civil, dels Bombers, és imprescindible, perquè el temps corre en contra i l’hora es fa feixuga i onerosa.
En aquesta ocasió, com en tantes altres, sempre és la gent, anònima, desinteressada, patidora, i voluntariosa qui dona un cop de mà com pot, amb accions efectives i reconfortants, ni que sigui per demostrar que no s’oblida qui ha patit un desastre d’aquesta magnitud. Ni les 227 víctimes comptabilitzades fins ara.
Per això la Generalitat envia 500 dels seus Bombers, la comunitat escènica organitza la gala “Amunt el Teló per València” per recaptar fons, els músics actuen en el concert festiu i solidari “Catalunya amb el País Valencià”, al qual assisteixen més de 15.000 persones, i la presència de les ONGs, sempre al costat de les persones, és una constant.
I mentre encara es discuteix si Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, va fer el que calia per protegir les persones del que s’acostava, el Banc d’Espanya, tan sensible com sempre, ha dit que una de les conseqüències directes de la DANA és que el PIB del darrer trimestre de l’any es veurà reduït en dues dècimes. Això deu ser el més important, segurament...
Un mes després, aquest episodi històric segueix obert i inconclús. I ho estarà per temps, mentre les persones no estiguin del tot curades.
Per Més Ebre a Editorial
