Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Fa uns quants dies, Roquetes es va vestir de festa per donar la benvinguda al protagonista d’una proesa: Pau Hidalgo, que va decidir fer la volta al món en bicicleta, contribuint amb això, solidàriament, en el Projecte Emma, dedicat a la investigació del càncer de mama des de les Terres de l’Ebre. Pau Hidalgo, que ha recorregut 19.470 quilòmetres per 16 països, explica algunes de les seves aventures pel món en aquesta entrevista en exclusiva per al Diari Més Ebre.
Pau, com vas decidir emprendre aquesta aventura en bicicleta pel món?
Ja feia temps que tenia el cuquet de fer un gran viatge, però a nivell de turista era impossible i encara menys viatjar amb cotxe, moto, furgo o el que sigui. Per això vaig pensar que la bici era una bona opció. L’any passat vaig fer el meu primer viatge amb bicicleta anant de Dinamarca a Brussel·les, que són uns 1000 Km, i em vaig adonar que podia fer alguna cosa més gran.
Tenir el teu viatge ben planificat?
Doncs no gaire. Per exemple, a l'inici, un dels llocs pels que volia passar era el Nepal, i d’allí, tirar cap al sud-est asiàtic, però vaig trobar dos problemes: el primer, que per anar al Nepal havia d'entrar a l'Índia i allà, el dron que portava, tenia moltes restriccions; el segon, que passar per Birmània era difícil perquè estan en guerra. L’alternativa era creuar l'Himalaya, anar a la Xina, tornar, i llavors vaig decidir descartar-ho i canviar de plans. Així de clar. Per tant, de planificació, poca.
Sempre et devia caldre tenir en ment un pla B...
Així és. Per exemple, quan vaig passar de Turquia al continent asiàtic vaig haver de calcular molt bé el temps. Un cop arribat a Vietnam, vaig creuar Cambotja i no sabia ben bé cap a on tirar. Llavors vaig preguntar a la gent quin camí era més bonic per recórrer amb bicicleta. Anava seguint a l’aventura d’acord amb el temps que volia dedicar a un país, i decidir si tal cosa valia o no la pena visitar-la. Per exemple, a Malàisia vaig estar tres dies per anar a veure la jungla tropical més antiga del món, on hi ha elefants salvatges. Llavors, sobre la marxa.
Has fet alguna aturada significativa al llarg d’aquest temps?
A Austràlia, la meva intenció era vorejar la costa fins a Sydney. Però vaig veure que tot era caríssim, al punt que un litre d'aigua valia uns set dòlars, i tenint en compte que a 40 graus bevia entre 7 i 10 litres d’aigua al dia, se n’anaven molts diners. Per tant, vaig parar i em vaig posar a treballar. M’hi vaig estar un mes i mig, fins que va canviar la climatologia. Llavors, fer la costa representava 3.000 quilòmetres de vent en contra, o bé, l’altra opció, era creuar el desert, que és el que vaig fer.
Al final del teu viatge has recopilat 30.000 euros que van pel Projecte Emma. Com s’ha aconseguit això?
Aquí hi ha intervingut, sobretot, la meva mare, que ha anat picant a moltes portes d'empreses i organitzacions per demanar que fessin accions com ara sortejos, donatius directes per quilòmetres solidaris... I tot ha sigut per al Projecte Emma. També hi havia gent que feia els donatius directament, per exemple, les jornades que feia més quilòmetres, o dies que pujava a més altitud, reptes així que jo compartia com un dia especial, viscut molt dur, a canvi d’un donatiu per al Projecte Emma. En un primer moment vaig dir que si feia 25.000 euros ja em semblava una gran cosa, però de moment n’hi ha 30.000 i encara en falten, perquè d’aquí a uns quants dies, la Cambra de Comerç organitza un dinar solidari, i llavors pujarem als 33.000. S'hi ha implicat moltíssima gent, comerços, entitats, clubs, ajuntaments... M'ha sorprès i emocionat molt, que tot això hagi tocat a tanta gent. És molt bonic.
Pau, què has après en el teu viatge?
Doncs que en aquest món hi ha moltíssima més gent bona que dolenta. He trobat moltíssima gent que m'ha ajudat sense conèixer-me de res. I una altra cosa: al món hi ha molta misèria, i això se'ns oblida des de la nostra comoditat. No sabem valorar ni apreciar el que tenim, i fent aquest viatge, vivint com un homeless, aprecio més el que tinc. He après a tenir compassió, més paciència, perquè tothom fa el que pot i hem de seguir endavant sense enfadar-nos.
Deus haver passat moments complicats, i altres d’alegria. Com ho has gestionat tot plegat?
Hi ha hagut moments de tot. La part mental ha jugat un paper molt important. Per exemple, a Austràlia, el desert que vaig creuar, és com anar de Barcelona a Lituània en bici. Vaig veure persones cada 100 o 200 quilòmetres, quan feia una petita parada per comprar aigua i menjar, i seguir el camí. El cap és clau per gestionar la solitud, el no poder parlar amb ningú. El cap no para de donar voltes. Vaig decidir acabar el viatge anant pels Andes del Perú, que és una zona amb molt poca gent i molt tancada, perquè són pobles de muntanya. Allà, entre sentir-me sol, que la gent conversa tot i parlar el mateix idioma, i el càstig físic i climàtic, vaig dir fins aquí he arribat, perquè això ho estic fent per gaudir-ho, no per patir-ho, i vaig començar a tornar a casa.
I com ho vas fer per tornar?
Doncs mira, en aquest viatge volia conèixer un cosí del meu iaio que viu a Bolívia, a la Paz, que fa 60 anys se’n va anar a fer de missioner, el que llavors devia ser una aventura increïble. Vaig pensar que era bonic acabar l'etapa d'Amèrica on vaig conèixer aquesta persona, i després, d’aquí, ja vaig tirar cap a Roquetes, fent coincidir l’arribada amb el Dia Mundial de la Lluita contra el Càncer de Mama. Va ser com posar el llacet a tot plegat.
Pots explicar una anècdota que t’hagi marcat?
A Austràlia, els anglesos i els aborígens conviuen, però no interactuen, com si fossin persones i coloms. No sabia si era una situació de perill, perquè jo, per a ells, estava a la banda dels blancs. Però vaig veure que, passant amb la bicicleta, es mostraven simpàtics amb mi. Un dia vaig parlar amb un d’ells. La seva mirada era com la d'un xiquet trist i perdut que no entén què està passant, i em va transmetre molta tendresa. En el moment d'acabar la conversa, em va dir “moltes gràcies per parlar amb mi”. Imagina el malament que ha d’estar algú per acabar donant les gràcies per parlar amb ell. Vaig pensar que hi havia alguna cosa que rasca, algú que se sent tan discriminat per la societat. Hi ha moltes coses que aquí ni les pensem.
Per Roser Pros-Roca a Actualitat
