Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Des de temps immemorials a les dones se’ls ha atribuït el rol de cuidadores, i mentre els homes anaven a caçar el bisó i el mamut a base de força bruta, elles, connectades a la terra i als esperits, es quedaven pintant la cova, parint els fills i tenint cura dels més grans.
Avui dia, les dones segueixen tenint el rol de cuidadores, guardianes i custòdies del benestar de les persones que tenen al seu càrrec, ja sigui a nivell familiar o professional, com passa en el cas de les infermeres.
La Sandra Anento, col·legiada CODITE és, entre altres coses, mare de dos nens de 12 i 10 anys, i infermera de professió. La Sandra és supervisora de dues unitats de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa, una tasca que desenvolupa des de fa dos anys i que la porta a gestionar un equip de prop de setanta persones. “Es molt difícil compaginar una reducció de jornada pel fet de tenir fills, amb la feina que desenvolupo, perquè no tinc ningú que em pugui suplir. Si fes assistencial, amb la jornada reduïda em podrien cobrir, però en un càrrec de gestió, no”, comenta la Sandra.
Tanmateix, amb anterioritat i quan els seus fills eren més petits, la Sandra era supervisora de nit. “Pel que fa a la conciliació de feina i família, l’empresa m’ho va posar fàcil. M’anava molt bé tenir una reducció de la jornada fins que el meu fill petit tingués 6 anys, però des que he començat el torn de matí les coses són molt diferents. A més, com a supervisora, les meves jornades sovint són més llargues del que toca i en comptes de 7 hores en faig 8, 9 i de vegades més”.
Ara bé, què passa quan la Sandra arriba a casa després de la seva jornada? “La jornada continua. Com que treballo als matins he hagut de recórrer al suport familiar perquè estiguin pels meus fills, la meva parella, la meva mare. Encara que jo treballi moltes hores, els de casa han d’estar ben atesos. La jornada segueix per preparar tot el que calgui: menús, roba, dutxes, deures.... A casa la tasca continua, és clar”.
La feina d’infermera es pot desenvolupar des de diverses posicions i en el cas de la Sandra des de la responsabilitat de la gestió. “Una de les meves feines és cuidar el personal que tinc al meu càrrec perquè ells i elles puguin fer una bona feina amb els pacients. Ho considero fonamental. El meu equip està format per una setantena de persones, d’entre les quals, només 8 són homes i la resta són dones. La nostra professió està molt feminitzada i rebla en la idea de la persona cuidadora per excel·lència”.
La Sandra és contundent en el seu punt de vista: “Sóc una dona, sí. Sóc valenta, sóc lluitadora i sempre procuro tractar les persones com m’agradaria que em tractessin a mi. I això sense oblidar que per donar cures de qualitat, també ens hem de cuidar a nosaltres mateixes”.
I afegeix: “Jo sóc la mostra clara de que les dones, a banda de ser mares, parelles, filles, professionals, també podem arribar a exercir càrrecs de gestió. Ho dic perquè de vegades ens infravalorem i no és just, quan de veritat, podem”.
El cas de la Pilar Vallano és diferent del de la Sandra Anento. La Pilar també és infermera, col·legiada CODITE i està exercint la seva professió des d’àmbits distints: assistencial, a la URV a Tortosa i al Servei d’Emergència de Catalunya (SEM).
“Dedico el temps a les meves activitats perquè les meves filles ja són independents”, explica la Pilar. “Per tant la meva organització del dia a dia ha canviat molt de quan elles eren petites. Puc improvisar molt més, dedicar més temps a fer activitats que m’agraden, tot i que a nivell professional l’exigència és la mateixa. Sóc infermera i he d’estar sempre a punt per donar el 100%”.
La tasca que desenvolupa la Pilar requereix, a banda d’una certa fortalesa física, també una claredat mental molt important. “Parlem de les feines físiques que hem de fer a casa, però la càrrega mental i el desgast són tan o més grans. Però el nostre compromís com a dones és estar sempre al costat dels nostres”.
La posició en la que treballa la Pilar al SEM és peculiar perquè, com ella mateixa diu, és un ambient més d’homes. “A la infermeria i la medicina cada cop hi ha més dones. En la medicina d’una forma claríssima. Aquella visió antiga del senyor metge s’ha acabat i cada cop hi ha més doctores. El que passa és que les doctores, sobretot les més joves, també tenen el problema de conciliar i per tant, acostumen a quedar-se a primària. Trobar un perfil que li agradi l’assistència hospitalària és difícil perquè obliga a estar fora de casa tot el dia. Llavors tenir una àvia, un marit, o una cangur per als fills és complicat. És un dels grans conflictes que tenim les dones quan entrem en l’àmbit laboral, encara avui dia”.
Aquesta és una qüestió troncal, perquè quan parlem de persones cuidadores o de persones cuidades estem parlant, al final, de persones. Explica la Pilar: “Vaig fer una ponència d’humanització a Terres de l’Ebre, basada en 3 vessants: l’atenció a les persones que atenem, naturalment; els espais humanitzats, i la tercera, cuidar a les persones que cuiden. La major part de les vegades la nostra feina ens situa al costat del patiment. Treballem al costat de persones que no estan vivint el millor dia de la seva vida. Per tant, hem d’estar empàtiques amb aquella família i aquella persona que està hospitalitzada. Darrera de cada pacient hi ha una història i una família que pateix, a la que cal acompanyar, ajudar i comprendre”.
D’acord amb la opinió de la Pilar, donar-se suport les unes a les altres és una bona forma de fer xarxa. “L’equip de l’helicòpter del SEM som un grup que ens cuidem molt entre nosaltres. Les dones fem molta xarxa perquè ens trobem en situacions molt similars, ens entenem i ens recolzem”.
La major part de la vida, les dones estan en una posició intermèdia en la qual, quan acaben de cuidar els fills perquè ja s’han fet grans, toca cuidar els pares per la mateixa raó.
“Sempre penso que sense les dones”, diu la Pilar “no sé què passaria al món. Moltes coses s’aguanten perquè som dones. Ara bé, també ens hem de cuidar i ser tolerant amb nosaltres mateixes. No som superwomen. Com a infermera el mateix, perquè és una professió molt rigorosa en la que cal mantenir-se al dia, estudiar, seguir formant-se. Nosaltres fa 14 anys que podem ser doctorades, però això és un sobreesforç molt important. Les dones hem crescut a nivell professional, però al mateix temps, també ha crescut l’exigència cap a nosaltres”.
.jpg)
