Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
La primera vegada que vaig estar al restaurant El Bulli, a Roses, em vaig qüestionar profundament les característiques que quan estudies Empresarials t'expliquen sobre la localització d'un negoci, ja que l'accés per carretera era horrible i terriblement estreta, fins que un cop vaig arribar-hi, vaig veure que els clients hi arribaven per terra, mar o aire, en funció de la seva condició social i econòmica, i que no importava on estava ubicat el restaurant perquè tingués èxit, pel fet que el producte que hi anaves a trobar era totalment diferent.
I ara, faig un paral·lelisme amb Cardó, potser no tenia la millor accessibilitat, però el producte que s'hi trobava, "aigües medicinals" i "lloc lúdic amb múltiples serveis", acompanyat d'un "indret natural màgic", feia un producte que va ser únic!
En l'anterior article us vaig explicar el concepte de desert, com va nàixer el desert de Cardó, i com per la llei d'exclaustració, els frares foren expulsats.
L'any 1835 els Miquelets havien assaltat els convents de Reus i Barcelona, i els Carmelites, per por a la companyia, abandonen Cardó i se distribueixen per diferents poblacions. El complex conventual no es refarà fins a la reconversió en balneari a partir de 1870, i comença la seva degradació. Alguns dels seus béns acabaran disseminats en diferents llocs: els llibres al Seminari de Tortosa, l'altar a l'ermita de Sant Domènec de Rasquera, les campanes a Miravet, i la mòmia del pare fundador, fra Pau Revull, a l'església de Tivenys. El lloc va quedar tristament abandonat.
El diari republicà federal La Independència, en data 12 d'octubre de 1872, diu que una partida de vuitanta homes carlistes sojornava en l'antic convent de Cardó, protagonitzant alguna escaramussa.
Tenint en compte el context històric, com a molt aviat, el balneari no es posa a funcionar fins el 1875. L'indret, com a balneari, tindrà diferents propietaris al llarg de la cronologia històrica, perquè tots es van enamorar de l'indret i van esmerçar diners i temps en aquell negoci.
El primer empresari que ho va comprar va ser Salvador Cabestany Ninot que era de la Conca de Barberà, però vivia a Tortosa i es dedicava a la compravenda de terrenys. El seu fill Salvador Cabestany Gassol va ser qui realment va apostar per convertir el Balneari en un paradís. Va dirigir l'indret durant quaranta anys. Ell va fer analitzar i va aconseguir el reconeixement científic i administratiu dels beneficis de les seues aigües. Posteriorment, també va millorar l'accés al balneari amb la construcció de dues carreteres diferents i va incrementar l'immoble amb la construcció de l'equipament principal com habitacions, espais, instal·lació del telèfon, sala de billar i dos menjadors, un cafè-teatre, un pavelló... Tot això, acompanyat d'una magnífica campanya de màrqueting, va fer que gran part de la burgesia barcelonina, valenciana, aragonesa, tortosina i de molts llocs, anessen i estiuegessen a Cardó, esdevenint, així, un lloc de moda com un club social.
Segons el Diario de Tortosa de data 8 de juny de 1886: "El balneari disposava de noranta habitacions (d'un o dos llits), i d'entre catorze i setze allotjaments per a famílies que es podien fer elles el menjar i una botiga de queviures. El saló de reunions podia encabir dues-centes persones i disposava de billar. El menjador de primera era per a cent persones i el de segona per a quaranta. Existia, a més, un cafè i una sala de banys." Però el 1912 mor el pare del balneari, Salvador Cabestany, i queda el balneari en propietat dels seus descendents.
Posteriorment, el 1920 es crea la Societat Balneari de Cardó S.A. La societat dura onze anys, ja que té pèrdues. El doctor Jacint Martí Turiera, a part de fer de metge, era el secretari del Consell d'Administració de la societat, i a ell se li atribueix el gran menjador amb finestral de tallat natural que donava a la piscina d'aigua sulfurós. Quan Jacint mor al febrer de 1931 s'autodissol la societat i el balneari es posa en venda; Salvador Samsó, de procedència francesa, compra el balneari. Salvador era el propietari d'una parada de queviures al mercat de la Boqueria de Barcelona amb el nom de La Parisien. Es converteix en un altre emprenedor i comerciant, al qual se'l va considerar com un capriciós, va comprar el balneari sense informació, simplement per comprar-lo, tot i tenir un gran dèficit. Aquest va fer una molt bona gestió en la reobertura l'any 1931 fins a l'estiu del 1936, però arriba la Guerra Civil Espanyola, i el lloc passarà de ser un balneari a un hospital republicà. Afortunadament, l'indret no té bombardejos ni combats i les estructures resten dempeus.
Un cop acabada la Guerra Civil, el balneari continuava sent propietat de Salvador Samsó i va passar a mans d'un altre propietari, Ricard Viñas, que va voler reflotar el negoci, ja que l'indret el va enamorar, va fer inversions, fins que l'any 1965, aquell estiu, fou l'última temporada del balneari. L'estiu de 1966 el balneari ja no va obrir, es van sospesar diferents utilitats com la del 1972 quan la Direcció General de la Seguretat Social es va plantejar fer allí una residència d'avis que, desgraciadament, no va arribar i hauria estat una manera fabulosa de conservar el patrimoni.
Posteriorment, l'indret s'empra com a indústria d'extracció i embotellament d'aigua, primer propietat d'Enrique Nomen i Borràs (el dels arrossos del Delta), amb el nom de Societat de Manantiales de Cardó S.A. Posteriorment, aquest ho ven a Nestlé que acaba venent-ho a Leche Pascual, però quan el propietari de la Pascual, en Tomàs, vol ressuscitar el balneari fent un hotel d'alt standing, ja que li veu molta viabilitat econòmica, se mor, i el ressorgiment del negoci i de l'indret queda aturat.
Actualment, el balneari està abandonat..., amb una història preciosa, primer un desert dels monjos carmelitans, posteriorment un balneari on la més alta burgesia i diversos personatges (artistes, escriptors, polítics, cantants d'òpera...) gaudien de les seues aigües medicinals, de la tranquil·litat d'un lloc especial i màgic, un paradís.
La importància per a la gent del territori era clara: hi veien la possibilitat de treball fora de l'àmbit rural en aquell balneari, hi havia metges, infermeres, actors, comerciants… Els que han estudiat bé la seua història com a balneari afirmen que tots els propietaris s'enamoraven de l'indret tot i no ser rendible, allò era un lloc de trobada i de moda social.
Necessitarem un miracle per no perdre un dels grans atractius de les Terres de l'Ebre… Algun empresari o administració pública s'anima i aconsegueix que siga un atractiu turístic o industrial i fer-lo rendible per al territori? Ja que si el restaurant El Bulli en una caleta estreta i de difícil accés, s’ha reconvertit en un museu, per què Cardó no pot tenir una segona utilitat?
Article dedicat a Jordi Buixonat de “Reneix Cardó”.
Bibliografia: El Balneari de Cardó. El passat d’un somni. D’Albert Curto i Laura Tienda. Pagès Editors.
Per Cinta Accensi a Actualitat
