Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
El resultat de les darreres eleccions municipals, amb la clara desfeta del partit dels socialistes en pràcticament tots els territoris, va fer decidir al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, a avançar unes eleccions generals previstes per finals d’any.
Ves a saber què era més inconvenient, si la proximitat del Nadal o la de les vacances d’estiu, per una convocatòria que fa un mes va enxampar els efectius dels partits amb la guàrdia baixa. Pedro Sánchez va jugar de meravella al joc de la improvisació i l’efecte sorpresa, perquè si això beneficia a algú (o aquesta és la pretensió), és al partit socialista que ell representa i en nom del qual, es tornarà a posar davant el judici de la ciutadania.
No seria la primera vegada que l’orientació dels vots canvia quan una circumstància externa els empeny i en aquesta ocasió, els resultats municipals han sigut més importants del que es podia suposar, a nivell general.
La maquinària electoral és molt pesada i implica la intervenció de nombrosos elements. Des de fora sembla que només els candidats, les candidates i els seus equips es vegin concernits quan el mecanisme es posa en marxa, però no és així. Des de la Junta Electoral que vetlla pel correcte desenvolupament del procés, fins als mitjans de comunicació que informen sobre el dia a dia, passant per l’electorat, tothom juga el seu paper en aquest petit drama. L’aparell plebiscitari és pesat, ominós i car. En ocasions com l’actual, és una moneda llençada a l’aire que pot canviar el rumb del seu resultat a mesura que s’acosta a terra.
Els llocs en disputa a les cambres de representació, el Congrés dels Diputats i el Senat, no han augmentat de nombre, però les quotes de poder estaran molt més repartides entre els partits principals, amb representació actual, que es presenten: ERC, PSC, Comuns, Junts, PP, CUP, PDeCAT i Vox, als quals cal afegir seients que estaran ocupats per un nombre variable de membres d’altres partits territorials, com Coalición Canaria, Nafarroa Bai o Bildu, entre altres. La disputa està sobre la taula i pel que sembla, Pedro Sánchez considera que l’enemic a abatre és el candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo. Però en aquest moment, el clàssic bipartidisme s’ha esfondrat en favor d’altres opcions menys glamouroses i més rústiques, com Vox, a qui, si la tendència europea l’afavoreix, li poden sortir ales de rapinyaire per enlairar un partit que en origen, va néixer per arrastrar-se, amb propostes ultramuntanes i carques, pròpies de règims de fa 80 anys, més que no pas de democràcies modernes en les quals ha d’imperar la llibertat, la igualtat entre les persones i els grans acords pel bé de la Res pública.
Mentre les dretes es disputaran un bon tall del pastís, les esquerres, representades majoritàriament pels socialistes, ERC i Comuns, hauran de jugar el seu rol amb valentia per contenir el que sigui que vingui des de la dreta. És increïble que en un país integrat majoritàriament per gent que ha de guanyar-se penosament el jornal mensual per sobreviure, hi hagi qui contempli la possibilitat d’emetre un vot a favor de qualsevol opció orientada a la dreta. Però és així, i ja s’ha vist com actuen, els que actuen, quan tenen possibilitat de fer-ho.
De moment, a la ciutadania ens espera una campanya electoral que comença ja mateix, i ens acompanyarà fins al peu de les urnes el dia 23 de juliol. Caldrà seguir amb atenció el curs dels esdeveniments i veure què ens ofereix el futur més immediat, que ja s’acosta.
Per Més Ebre a Editorial
