Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Criada a l'illa de Buda és una novel·la que ret homenatge a les persones que van donar vida, durant el segle passat, a un dels pobles més desconeguts i emblemàtics que tenim al territori: l'Illa de Buda. Encara avui dia una de les seues parts segueix sent privada i propietat de la mateixa família des de l'any 1924, lo que reforça la singularitat i misteri d'aquest espai natural, que ara està en perill.
Parlem amb l'escriptora, periodista i professora, Cinta Pérez Llatse.
"Criada a l'illa de Buda" és una mena d'homenatge a la seua sogra, Josefina, una nena de vuit anys, i protagonista d'aquesta història. Amb el títol ha volgut jugar amb el verb criar=educar i el nom criada=minyona?
Sí, sens dubte que sí. És un títol senzill, entenedor, però molt dur a la vegada quan penses en el doble significat de la paraula i tens en compte que la Josefina només tenia vuit anys... Ella estava perquè la criessin, no per servir de criada a ningú.
Una història real que ens recorda la duresa d'una postguerra, quan era freqüent enviar les filles i fills a servir perquè era una boca menys per alimentar.
Doncs, lamentablement, sí. Sempre dic que de "Josefines" n'hi ha hagut moltes. Temps de postguerra i de molta misèria. Temps de malalties, de molta repressió, de molt maltractament a la dona. Temps on la dona no tenia ni veu ni vot. I sí, moltes d'elles eren enviades a fer de criades i, en molts casos, ja no tornaven més a casa.
Malgrat això, la mare de Josefina, que estava molt malalta, va confiar en una veïna, que treballava a l'Illa, perquè tingués cura de la seua filla... Al cap dels anys, quina lliçó n'ha tret la Josefina, ara octogenària?
Lliçó, lliçó... no sé si ho diria així. Només que has de pensar que no te'n pots refiar sempre de la gent, encara que pensis que els coneixes. Molts només acaben pensant en si mateixos sense tenir en compte res més. Tampoc hem de deixar de banda el context en què ens trobàvem, on tothom s'aprofitava de tot, passés el que passés, sense pensar en conseqüències. La Josefina, en aquest sentit, va tenir molt seny perquè no li va dir a sa mare tot allò que estava vivint, per no fer-la patir més. Això és més propi d'un adult que d'un nen, no?
I tant! I quina lliçó n'ha tret vostè, com a mare de quatre fills?
Jo, com a mare, no em puc imaginar confiar un dels meus menuts a ningú. És una cosa que no em passa pel cap, potser perquè, tot i que no han passat tants d'anys, les coses sortosament i en aquest sentit, han canviat molt!
Uns temps de postguerra, fam i molta misèria, però en aquells temps, l'illa de Buda era un paradís, no hi faltava el menjar, hi havia animals, camps d'arròs, molta pesca…
Era un paradís, sobretot, perquè hi havia tota classe de menjar. La gent treballava molt, però sabien que el plat a casa no els hi faltaria, ni tampoc un llit, ni el descans...
I en aquells temps de repressió, l'Illa gaudia d'una preuada llibertat, perquè fins i tot ni la guàrdia civil d'aquella època hi entrava.
Sí, a la nit no hi havia control ni repressió i podien reunir-se per debatre, llegir premsa clandestina, etc. Un luxe aquesta llibertat!
Amb el seu llibre descobrim l'illa i els seus habitants a través dels ulls d'una nena.
Sí, ella n'és el fil conductor durant tota la novel·la. Amb ella tot sembla més gran, més dur, més dolorós; però també més bonic, més dolç, més pur. Els ulls d'un infant no tenen els filtres que tenim els grans.
Una nena que acompanyava als fills dels propietaris fins a l'escola, on ella no hi podia entrar, però que per voluntat pròpia va aprendre a llegir i a escriure.
No hi ha res més gran que la voluntat, l'esforç i la dedicació. La Josefina va aprendre de forma autodidàctica, amb un desig i una passió propis d'aquelles persones que senten que els hi estan robant un dret bàsic, el de l'educació.
Ella sola?
Sí. Va ser capaç d'aprendre a llegir i a escriure tota sola i ho va gaudir molt. Ara, en canvi, els nens van a l'escola i reneguen perquè han d'aprendre les lletres, han de llegir, etc. Quin canvi, déu meu!
L'illa de Buda segueix sent un lloc emblemàtic, envoltat de misteri, d'aus, de cavalls salvatges, d'arròs. És l'illa més gran de Catalunya amb més de mil hectàrees i uns cinc quilòmetres de longitud. Fa pocs dies Josefina, amb vuitanta anys, la va visitar. Què ha canviat?
L'illa ha canviat molt, clar. Ha deixat de ser aquell poble dels anys cinquanta amb tantíssima vida. Ja només queda el silenci, impregnat pel cant dels ocells i per la remor de l'aigua. Segueix sent un lloc màgic, com descrius, però en soledat. I amb els vestigis d'aquells anys, que han deixat una forta empremta a l'illa. Tot i això, l'illa ha perdut més de la meitat de la seua extensió i no deixa de cedir terreny al mar, a cada punt que passa. Es perd l'illa, i el Delta, i seguim sense prendre cap mesura per protegir-los.
Què ha sentit? Què l'ha emocionat?
La Josefina ha sentit molta il·lusió de poder tornar a trepitjar l'illa. Per a ella és un lloc molt especial. Tanmateix, tristesa també, perquè tot allò que recordava ja no és com ella ho pensava...
Malauradament, l'illa al ser d'origen al·luvial, ja que s'ha format pels sediments que deixa el riu Ebre a la seva desembocadura, està tocada de mort arran dels temporals i del canvi climàtic. Es podria aprofitar la bona rebuda del seu llibre, per fer una mena de Ruta literària per l'Illa de Buda?
Doncs sí, i tant. De fet, ja ho hem fet. Farà cosa de dues setmanes, l'Ajuntament de Deltebre, amb la col·laboració del propietari de l'illa, Guillermo Borés, van organitzar una sortida literària a Buda. Vam posar cara i ulls a tot allò que es descriu al llibre, vam visitar el Mas, vam contar històries; la peixera, la casa del Sifó (la de Josefina)... Va ser tot un èxit. Ens vam trobar unes 50 persones, entre lectors del llibre i buderos i buderes, fills/es de buderos... molt emocionant escoltar-los, sentir les seues emocions... I la gent que no coneixia l'illa van quedar totalment enamorats! M'agradaria tornar-ho a fer!
Actualitat
