UN MILIÓ DE GRÀCIES

Aquest d’avui és l'últim article en digital perquè ja toca escalfar motors per a l'edició de paper de Més Ebre, que sortirà la propera setmana. Tornaré a la normalitat en la secció setmanal de futbol. Han estat dos mesos intensos, escrivint cada dia i en les últimes setmanes cada dos. Per a mi ha estat un repte. Mai creia que podria aconseguir-ho, però la fe, la constància i el posar-se tots els dies el xandall de la ploma han permès aconseguir l’objectiu. Han sortit articles normalets, altres brillants i alguns sorprenents. Si a vostès, amb aquests articles, els he aportat el meu granet de felicitat o de distracció en dies tan complicats com els que hem passat, me n'alegro. No em considero bon escriptor, ni bon columnista, però li poso ànima i molt lliurament en el meu treball i, quan això passa, alguna cosa bona sempre surt. Quan començo a escriure l’article mai sé el que sortirà. Quan escric, no puc parar. Les paraules surten soles, com un torrent, no paro ni tres segons a pensar el que poso. Es tracta de deixar fluir la ment.
Ahir vaig tornar a sortir al carrer i em segueix semblant tot de ciència ficció. Jo espero que per a molts de vostès la crisi que estem passant sigui una lliçó i que ens adonem que alguna cosa hem de canviar cadascun de nosaltres en la nostra vida i el comportament amb un mateix, l'entorn, els amics, la família i tot plegat per fer un món millor. Agrair i valorar el que tenim, la vida, el sol, l’aire, l’amor, poder cantar o caminar. Fins aquí el meu cicle d’articles digitals. Un milió de gràcies a Michel Viñas que ha confiat en mi en aquesta etapa, ell és el puto amo del futbol ebrenc; quan somia ho fa amb futbol i amb les seves pel·lícules de James Bond. Els somnis eròtics només els té els divendres a la nit.
Espero no decebre en la meva etapa de paper, ara he d’admetre que estic fluix, i que també estic més posat en el meu projecte d'un llibre de cinema. Em costarà agafar el el ritme de l’actualitat ebrenca, però ho aconseguiré de nou amb temps.

Acabaré aquest article de comiat amb una anècdota molt graciosa per demostrar que a la vida es poden fer moltes coses en 24 hores, cada set dies i cada any. Jo tinc un amic molt vividor que només té amants que són dones casades i una vegada una d'elles, en la seva primera trobada, li va dir: "Ets terrible; he fet més coses innovadores en una hora que en 25 anys de matrimoni amb el meu marit". Com veuen senyors tot és qüestió de creativitat. Jo durant aquests dos mesos he posat la meva. Un milió de gràcies ebrencs.

Postdata: gràcies a escriure cada dia els articles digitals, va sortir el meu projecte de cinema. Com s’acostuma a dir, treballant surten flors i fruits i així s’alimenta l'ànima de la vida.

Comparteix aquest article

Fés el teu comentari