Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

ESPANYA PAíS NúMERO 83 CRíTIC EN EDUCACIÓ

Publicat el 21/05/2020 00:00

Espanya és un gran país per viure, per prendre el sol i gaudir d'una de les majors gastronomies del món. Però, per un altre costat, estem a la cua de la cultura i de l'ensenyament. Espanya ocupa el lloc 83 en pensament crític en educación. El primer lloc el té Finlàndia, seguit de Dinamarca, Països Baixos, Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Xina, Indonèsia, França, Rússia i índia. ¿Per què Finlàndia és el primer? Molt fácil. Mentre aquí a Espanya una professió admirada pot ser la d'un enginyer o un cirurgià, allí és la de mestre.


Quan jo era petit els mestres tenien un gran poder i els alumnes ni respiràvem, avui tot això ha canviat. Per a mi, ha anat a pitjor. Abans, si et pegaven una clatellada, o et donaven amb la regla a la mà, a casa no deies res perquè igual allí te’n pegaven una altra. Avui, en canvi, arriba un nen a casa, que li ha passat alguna cosa amb un mestre, i el primer que diuen els pares és: "aquest mestre és tonto". Llavors tots els arquitectes, metges, advocats, jutges, administratius i posin les professions que vostès vulguin són tots ximples: quin poc respecte hi ha sobre la  professió docent. Jo totes les setmanes tinc els meus mestres, el de running, Victor Garcia, a la seva escola de corredors, i Jaime al centre de ioga. I tenen tota la meva admiració i respecte. Són mestres també. De vegades el teu pitjor mestre et dóna una lliçó un dia que després és important en algun moment de la teva vida.

Avui m'expliquen que en alguns col·legis hi ha mestres que agafen fins i tot baixes per depressió o per agressió al no poder controlar les seves classes. Penso que on comença l'educació és a casa i els mestres ja no tenen aquell poder d'educar com abans perquè ara hi ha una nova generació que ni saluda. Abans tothom et saludava però ara molts dels joves, en els els transports públics, ni cedeixen els seients a la gent gran. ¿És així com es comporten en les escoles? Doncs potser és més del mateix, i generalitzat. S’han perdut els valors d'abans. S'haurien de recuperar i als professors  tractar-los de vostè com antigament. Si abans la professió de mestre era de vocació ara ja és una més, en la que van a complir la seva jornada perquè en gran part van perdent la il·lusió. Aquest poder absolut que tenia el professorat ha acabat, aquí està el problema. A la classe del meu fill hi va haver un problema un divendres a la tarda amb una professora que va tenir un mal dia i els va dir 4 veritats als nens. Només arribar a casa, els nens, espantats, van explicar als seus pares la situación Aquell cap de setmana el grup de what de pares treia fum.


Avui estem creant una generació de joves que quan arribaran al món de la feina es trobaran xinesos, ianquis o gent d'un altre país que els pegaran hòsties per totes bandes perquè han tingut una preparació millor. Podria donar mil exemples, però només vaig a donar-ne un que és del meu sector. Els joves són poc de comprar un diari mentre que fa uns quinze anys si que ho feien. Ara diuen que ho llegeixen per Internet. Això no és llegir, això és picar notícies, és com si agafo un llibre i pico una pagina i una altra, de les 300, en llegeixo deu i em presento a l'examen. Estem en una societat jove que s'informa per les xarxes, amb la qual cosa amb el pensament i el coneixement crític poc avançaran. En nombrosos països ja fa més de deu anys que qui vol llegir la premsa ha de pagar a Internet. Per això Alemanya, Estats Units, Regne Unit i molts més mantenen grans capçaleres de revistes setmanals d'informació general, econòmica o esportiva. Jo vaig a un quiosc que tinc a prop de casa meva i que té molta premsa estrangera i té més de 20 títols. D’Espanya, zero en publicacions setmanals d’economia, informació general o de futbol. Aquesta és la realitat d'aquest país. Una temàtica que jo domino és el cinema. Si preguntes a un jove quina és la plataforma més important de cinema, et dirà Movistar o Netflix, un 95% per no dir un 99% . I perquè jo ho sé però aquesta pregunta l’he fet a més de cinquanta persones del meu entorn, i ni un va encertar. La plataforma més gran de cinema és Filmin pel·lícules. És com comparar el Barça amb un equip de regional i a sobre més barata, 80 euros a l'any. ¿Per què no ho saben? Doncs no ho sé. Potser no llegeixen, potser no s'informen, potser no hi ha un interès del coneixement…posin vostès la definició que vulguin.


Aquest mes Amancio Ortega ha donat diners per a les màscares i altres menesters destinats a la sanitat i la gent l’ha criticat: que si desgrava, que si per ell és poc perquè li sobren els diners…. aquesta gent que diu això és que no s’ha llegit la seua biogràfia, i la gran tasca social que va fer la seva exdona ja morta. I és que, en general, el primer que fem és la crítica fàcil sense el coneixement de la causa. Així és aquest país, importa més la crítica fàcil que tenir abans un coneixement i un criteri.  Jo com tants de vosaltres, ho vaig passar malament amb mestres i teníem ganes d'anar-nos-en a casa per no veure'ls. Però que seríem sense ells. Som el que som gràcies als nostres mestres.


Acabo amb una petita anècdota. Jo vaig tenir un gran mestre a la Sènia, Tamarit, i quan me'l trobava pel carrer el tractava encara de vostè, perquè el veia com el meu gran mestre i del que havia après. Fa pocs dies, vaig fer un article on parlava d'ell recordant aquesta frase que em va dir quan el vaig entrevistar: "Si caus a la vida 14 vegades, catorze t’has d'aixecar i has de seguir endavant”. Perquè ho pogués llegir vaig aconseguir el seu telèfon i, des de llavors, cada dia li envio el meu article. Em diu que li agraden. I jo li vaig contestar que si escric bé i amb prosa és perquè vaig tenir grans mestres com ell. Mentre en alguns països tenen la meitat d'atur juvenil aquí ho bordem sent dels pitjors d'Europa; mentre aquí es mantenen fills fins a l'edat que calgui, en altres llocs s'obre la porta i et posen la maleta a la porta i et diuen, ves a buscar món. Una societat tan poc crítica amb l'educació, número 83, però gairebé número 1 en futbol, mai podrà avançar per a ser un model de país.

Per Joaquin Celma a Opinió


Comparteix aquest article


Fés el teu comentari