Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Un dia la meva dona em va dir una frase que em va fer pensar: "Tot són males notícies a la televisió, mai n’hi ha de bones. Quins anys portem, que si la independència, que si el covid…que si la crisi política, l’econòmica, ara també la sanitària i novament l’econòmica. ¿I on estan les bones notícies?. De vegades agafes un diari i et venen ganes de plorar. I molts mitjans són els grans culpables que la gent no s'interessi per comprar la premsa o veure notícies. Jo he vist en un cap de setmana, en una pàgina, tres notícies de tres assassinats.
Això és notícia mentre que aquell mateix cap de setmana han hagut centenars d’esdeveniments culturals i inauguracions d’espais com biblioteques per tota Espanya i ni una va ser publicada. Som un país que ven el morbo. Per si no ho sabeu, va haver-hi un setmanari de successos, El CASO, que va tenir vida des de 1952 a 1997. Hi ha dies que veus la televisió i veus en portada la notícia d'un crim. I jo al·lucino, no hi ha mes notícies que donar?. Els que compren El Periòdico o la Vanguardia poden llegir cada dia alguna notícia de les Terres de l'Ebre? No. Els que compren l'Sport o el Mundo Deportivo, gairebé tot és Barça i el futbol català o de la província gairebé desaparegut i el de les Terres de l'Ebre enterrat. La premsa escrita ha mort per ella sola, s'ha enterrat ella mateixa. No és problema de lectors, la premsa no va saber evolucionar (això ho deixo per a un altre capítol) i donar al lector més qualitat i no perdre’l per sempre. Amb això de la pandèmia hi ha mitjans que tenen una oportunitat d'or d'obrir una secció d'iniciatives per canviar el seu funcionament. Però no ho faran. Ja veuen que es parla tant del canvi climàtic i de la lluita per veure un món millor i cap mitjà escrit d'Espanya té una secció diària per aquest tema. Torno a dir, som un país que ven el morbo, per això som el número 1 del món en nombre de revistes de premsa del cor i per això som l'únic país d'Europa, de les grans potències, que no té ja ni un setmanari d'informació general, d’economia o de futbol, mentre que Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit no han perdut encara aquesta essència i ens guanyen per golejada.
Jo si fos director d'un diari, tindria dos pagines amb només notícies agradables; amb l'optimisme puja l'ego i l'autoestima i veus el món d'una manera millor. Sort que a les nostres terres tenim a Michel Viñas i a altres mitjans que cobreixen la informació ebrenca, però són com els últims habitants de la Lluna o de Marte. No sabem quants anys els queden de vida quan se’ls hauria de donar més suport a través de les institucions que, en canvi, sí que el donen a altres mitjans en els que hi ha més periodistes que pagines té el diari. Jo tinc el defecte, de vegades, de llegir tot un diari i veure qui ha escrit cada article. Agafo la calculadora i faig un total i em surt el número de periodistes de cada mitjà. Em pregunto, ¿els periodistes prenen cafè tot el dia o només treballen dues hores o es nodreixen de notícies d'agències?. Jo quan explico a periodistes de Madrid la feina que fa Michel Viñas o la del Vallenc, de Valls, amb 5 periodistes havent 70 pàgines setmanals, no s'ho creuen. Van passar temps enrere que quan agafaves el diumenge el diari El País, veies que era gairebé la bíblia, ara té la meitat de pàgines i és que els mitjans per culpa de no donar bones notícies (això també ho ampliaré en un altre article) s'han carregat al lectors perquè aquests estan farts de veure sempre el mateix i veure que els diaris són iguals, que si Messi, Neymar…que avorrits són, sempre la mateixa sopa de lletres. Com jo tinc un punt de vista totalment diferent a qualsevol mitjà de Catalunya o Espanya deixo per un altre article com hauria de ser un diari per tenir el màxim de lectors.
Per Joaquin Calma a Opinió
