ELS PODEROSOS DEL FUTBOL EBRENC (3)

JOSEP BERTOMEU. És l’ànima del Camarles, sense ell potser aquest club hauria desaparegut. O hagués pogut tenir dificultats en algun moment. Ha fet i fa de tot en aquest club, jugador, entrenador, secretari tècnic, delegat i cada cap de setmana viu a la cantina del camp. Ha estat de tot menys president perquè no és persona de grans càrrecs. És un home tranquil com John Wayne a la década dels 50 però quan dispara amb la seua pistola no deixa indiferent a ningú. Bertomeu quan va al programa de Michel, les seves paraules són grans veritats. Home de futbol que s'ha fet a si mateix i que ara està preparant la seva major obra, la història del seu club. Té les idees clares i a Camarles lidera un col.lectiu fidel que està vinculat al futbol. Al municipi és una persona valorada. Fa 3 anys va ser el pregoner de la Festa Major.

PACO CALLARISA, un dels directius més antics del futbol ebrenc; va començar l’any 1980, en aquell temps era president Laurentino Callarisa. Des de de llavors n’ha conegut a 12; els últims Millan, Mario i l'actual, Josep Queralt. Ell, en moments de buit de poder, també ha estat president del club. Diu que es retira però sempre està a l'ombra, al peu del canó. És un dels futbolers del nostre territori. Família de passió total pel futbol. La seva filla juga amb la Rapitenca. Així mateix, Paco fa 25 anys va entrar a la junta de l’Associació de veterans de les Terres de l'Ebre i avui és president. És la clàssica persona que quan fa alguna cosa que li agrada, es queda de per vida en qualsevol projecte. Treballador nat, de vegades a les 2 de la matinada està a l'ordinador. Segueix la ‘seua’ lliga de veterans i també el futbol territorial. Els caps de setmana, a més del partit de l’Ulldecona, va a veure els de veterans i si hi ha temps, també es desplaça a altres camps. Gran persona, mai té un No com a resposta. Transmet molta calma i té capacitat de convocatòria. Entraria al grup de ‘malalts’ del nostre futbol. Cal destacar el suport de la família, que desprén futbol per tot arreu, i en especial el de la seua esposa a qui també li agrada i que l’acompanya sempre. Paco ja ha redactat el seu testament que el dia que es mori vol que l'enterrin amb la samarreta de l'Ulldecona.

JUANJO SERRANO. Un dels entrenadors que porta més anys en un club; va agafar la Sénia a meitat d’una temporada i des de llavors no ha parat. A l'any següent el va ascendir de categoria i el va mantenir a Segona amb un equip carregat de gent jove i de casa. A més, és el coordinador del futbol base de la Sènia. Menys el de ser president, té gairebé tots els poders. Va ser molt bon jugador, bona tècnica amb el seu peu esquerre, vivint ascensos de l’Ulldecona i de la Sénia. Com a entrenador s’ha consolidat i s’ho ha guanyat a còpia de bons resultats i de ser un bon gestor esportiu. Un tècnic valent que no dubta en posar juvenils al primer equip. Està en l’agenda d’altres clubs,  tot i que a la Sénia treballa amb molta confiança. Actualment, és un dels entrenadors Top del territori.

JUANJO PRATS. director deportiu del CD la Cava. A l’assemblea de l’any passat va dir que l'equip pujaria. La resposta esportiva no ha estat l’esperada, malgrat la reacció de les últimes 8 jornades disputades. La Cava fou cinquè a la jornada 23, abans de l’aturada. Prats no considera que ha fracassat: "el fracàs no existeix, tot és un aprenentatge". Tornarà a la càrrega; va vendre il·lusió i part de l’afició va despertar. També han hagut socis que creuen que no es va fer tant bon equip com es va plantejar. Però ell ho intentarà de nou. Juanjo Prats va jugar al primer equip de la Cava, en una època daurada del club, a Tercera divisió. Sent els colors. Ha tornat a l’entitat i somia en què la Cava pugui recuperar part de la seua història. Té molta il.lusió. I la veritat és que també té molt bon cor. Així mateix, és úna persona molt coneguda pel seu pas per la televisió ebrenca, en altres etapes, com a comentarista esportiu. Ara també es dedica a l’organització d’esdeveniments esportius arreu de l’estat. A més de la Cava, va ser jugador del Camarles, J. I Maria, La Cava, Benicarló  (tercera divisió) i Alcanar (Preferent).

MÒNICA LLAMBRICH, la primera presidenta del CE Perelló en tota la seva història, va pujar a l'equip i l’ha mantingut amb éxit a la Segona catalana. És el primer cop que això passa. El Perelló ha fet història sent cinquè en la jornada 23.  És una dona que sap gestionar i  que controla el club de meravella. Gran esportista, fa tots els dies dues hores d’esport i tres vegades per setmana nada una hora. És mes guapa que l’Scarlett Johansson, semblen germanes. Persona treballadora i de bon talant, s’ha convertit en un dels referents directius del territori.

JOSEP MARIA LLEIXÀ. Una institució al futbol ebrenc, primer jugador després entrenador i posteriorment delegat del primer equip del Tortosa i ara encara en actiu del filial del R Bítem. Més de 40 anys entrenant equips del territori i una persona de fútbol autèntica. Moltissima experiència i moltes vivences. Va tenir unes dificultats de salut però s’ha recuperat i, com no podia ser d’altra manera, s’ha tornat a vincular amb el futbol. Mestre de joves jugadors i joves misters, Lleixà un dels poderosos pels anys seguits que està posat al nostre futbol.

ENRIC GALVE ‘ITO’. Va ser president de l'Ampolla, un dels més joves del futbol ebrenc. En aquell moment, el que més. La temporada passada fou secretari tècnic del Jesús i Maria fent-lo campió de Tercera catalana amb un equip format per jugadors de la seua confiança i altres valors de la cantera del club.  Una temporada per emmarcar i històrica per a l’entitat roigiblanca. Ito va ser el vertebrador d’aquella fita històrica. Posteriorment, va fitxar per l’Ametlla però allí va durar poques hores perquè no podia dur a terme els seus plantejaments de la manera que els tenia previstos. Per això va deixar el càrrec abans de començar la pretemporada. Va ser cap visible del Front Roig, grup nombrós de seguidors del CF Ampolla que van marcar una etapa aquella temporada en què l’Ampolla, amb molts jugadors locals, va lluitar pel campionat amb la Rapitenca quedant-se sense ascens per un gol d’or del Can Fatjó a la prórroga, en la tornada de la promoció a Preferent. Ito té poder de gestió amb el seu grup de jugadors de confiança. És capaç de muntar un equip competitiu amb els jugadors que el segueixen, i amb poc pressupost. És un bon gestor de vestidor i d’equip. També és dels que no deixa indiferent a ningú, quan va a la televisió. Sap el que fa. I els programes Minut 91, quan va ell, sempre pugen d’audiència. No es mossega la llengua. La té afilada. Té fusta. Ara no està vinculat a cap club però segueix veient partits i no s’allunya del mercat. No descarta tornar a acceptar algun projecte si no li queda lluny de casa.

JOAQUIN BUJ. L'home que està a l'ombra a Alcanar. Persona tranquil.la, que posa pau, i que mai creia que estaria a la junta. Escriu a la premsa des dels 90 amb cròniques de futbol de l’Alcanar i és col·laborador del programa Temps de Joc de Ràdio Ulldecona. Fa articles al Diari de Tarragona amb alguns reportatges puntuals. Durant diverses temporades va realitzar les transmissions dels partits de l’Alcanar a casa, juntament amb el recentment desaparegut Josep Bort, i Quique Queralt (realitzador actual de Minut 91). Joaquin Buj, gran persona i gran comunicador, mereix estar en una secció de referents del notre futbol i, en concret, d’Alcanar d’on va formar part de la comissió del centenari.

JOSEP CARBONELL. El senyor d’Argentona, porta 15 anys al llit, invàlid, dorm amb una samarreta del Barça. Una operació d'esquena va sortir malament i al llit està des de llavors només amb el seu televisor i el seu ordinador. Així 365 dies, el seu únic contacte és a través de l’assistenta que li brinda la Generalitat. Té un caràcter difícil. Normal. 15 anys sol. No vol anar a una residència perquè a casa és el rei fa el que vol, dins de les seues possibilitats.  Jo feia el portal d’Icompeticion, ja desaparegut. Un dia va contactar amb mi i es va unir a l'aventura de posar els gols més de 3000 partits setmana a setmana, i tots els golejadors de moltes categories. Quan va desaparèixer el portal, vam montar-ne pel nostre compte un de propi: FUTBOL EBRENC amb els resultats i cada gol en directe. El fèiem els dos però va haver-hi un dia que jo ja no podia seguir per falta de temps. No en tenia ni per dinar. La jornada començava a les 4 de la tarda i l’exigència era cada cop més gran. Un diumenge ell em va dir: "Si vols t'ho posaré jo". I així va ser; fins avui ell és el rei del portal. Ell posa els calendaris, la jornada i cada gol, des del seu llit en una casa d’Argentona.  I des del divendres a la nit fins al diumenge a la nit té el portal actiu. Hi ha alguna nit que per la seva situació no dorm. El futbol i el portal li han donat vida. Jo li truco quan puc, parlem de la vida, de política, de Catalunya,  de la situació del país, del Barça, del Madrid… i de vegades el faig riure. Un altre en la seva situació s'hauria disparat un tret. Ell segueix  connectat al portal ebrenc. És un miracle el que fa. I l’assoleix cada cap de setmana. Els aficionats dissabtes i diumenges només han de fer un clic al mòbil i així saben el resultat de qualsevol categoria. A cada camp, és habitual veure a la gent revisant el telèfon, revisant Fútbol Ebrenc. És un exemple i un referent per a molts. I al futbol ebrenc hem d’agrair la seua feina altruista, des de la distància.  És molt gran el que fa Josep. No té nom.

PAUL FOLQUÉ. El noi de Benifallet, el vaig conèixer en un Fòrum de futbol fa uns quinze anys. Va fer la carrera de periodisme, i va agafar la maleta i va anar a buscar feina. En va trobar de seguida, cap de premsa de la UE Lleida, on va aprendre i va fer escola. Ens vam conèixer a Madrid, van ser uns minuts i després em va enviar unes entrades per a la promoció del Lleida contra el Castilla. Allí ens vam tornar abraçar. Té una núvia molt maca, és bellesa pura, aviat hi haurà casament. Pau és d'aquestes persones que quan surten de casa es volen menjar el món i amb gran esforç ho ha aconseguit i li queda molt per fer encara. Una vegada va acabar l’etapa a Lleida, treballa a la de la Federació catalana, al gabinet de premsa de presidència. L’última vegada que ens vam veure va ser una altra vegada a Madrid; ell treballava llavors en una empresa de comunicació i tenia unes invitacions per veure un concert de Shakira. Vam estar els dos junts; pels pèls no vam poder aconseguir  (com a periodistes) estar uns minuts amb la cantant. Però hi va haver un error tècnic i no va poder ser. Esperem que algun dia, Pau i jo, ens puguem fer la foto amb ella i llavors podrem dir que hem tocat el cel. Pau té un desig, que Benifallet torni a tenir futbol. Aquell dia Shakira vindrà a fer el servei d'honor amb Piqué o sense ell. Pau, tot i estar fora, és un jove ebrenc il.lustre, amb contactes i ben situat que ha sabut anar progressant des que va marcar una època a la categoria en els seus inicis, sent un crio, com a cap de premsa del Benifallet.

JOSÉ MARI ALIAU. Malgrat les tempestes que en aquest club han pogut haver-hi, José Mari ha estat sempre al peu del canó, com a jugador en totes les categories, i després com a mister. Ja en la temporada 2005-06 va ser míster del primer equip i després va fer tàndem amb David Torres i de segon amb Teixidó i amb Àngel Garcia (amb qui també va coincidir a l’Ampolla). Actualment és secretari i també està al cos tècnic del primer equip amb David Garcia. En clau ebrenca, és d’aquells casos excepcionals pel sentiment i per la dedicació a un club. Sempre fidel i entregat, per al que es pugue necessitar. A més de tot, és un gran aficionat al running.

JOAQUIN RODA I ÀLVARO, president i vicepresident del Remolins-Bítem, els més antics i longeus. Uns històrics i dels més grans del futbol ebrenc. Sense ells, aquest club no podria viure i ja faria anys que hauria desaparegut. Cada any fan un miracle. Cada any tenen dificultats i cada any compleixen amb els jugadors. I fins i tot tenen un filial cosa que el Tortosa no té. De les seves vivències futbolistiques, és per escriure un llibre i s'ho mereixen. Roda té el rècord d’anys de presidència. Àlvaro és un pulmó; és únic per la seua entrega, treball i gestió d’un club modest, històric al fútbol territorial.

SINTO MARTÍ. No necessita presentacions. Décades de col.laboració amb l’Amposta, sent delegat durant moltes temporades. Un mestre de mestres com a delegat, amb tracte exquísit per a àrbitres i rivals. El seu secret era ser només ell mateix. Un home de bones maneres i molt humà. Persona apreciada i valorada fins i tot pels equips rivals i també per la Federació. Home de futbol i obert a col.laborar amb tot el que face falta, fent comentaris a Ràdio Amposta o a Canal Terres de l’Ebre quan Michel li reclama. Delegat de delegats. Gran persona. Parlar de Sinto és fer-ho de bona gent. Fa uns anys va decidir acabar amb la seua etapa com a delegat i va rebre un homenatge com mereixia per tot el que va donar.

CÉSAR ROIG. Un altre dels ‘malalts’ del nostre futbol.  El pilar del Santa Bàrbara durant molts anys com a directiu. Ha fet els llibres de la història de l’entitat i ell va ser l’artifex de l’organització de molts dels actes commemoratius que van fer gaudir al Santa d’un centenari privilegiat, carregat d’emocions. César és sinònim de futbol. Un referent de fa décades. Ara està jubilat i si és necessari ajudarà per donar continuitat al CF Santra Bàrbara en aquesta nova etapa que es presenta en la que ha d’haver un nou president. Com sempre quan el club l’ha necessitat, allí està César per ajudar-lo.

ANDREU CANO. També estaria dins del club dels ‘malalts’. Director esportiu de l’Olímpic i també tècnic del juvenil B de la Rapitenca. És una de les ànimes del club morenc i bon coneixedor del futbol de la Ribera i Terra Alta i també del territori en general. Fa bon tàndem amb el mister del primer equip morenc, Jordi Roca, un altre autèntic apassionat i un explorador del futbol de la provincia. Molta dedicació amb moltes hores. Roca també sacrifica hores personals pel seu equip. És un mister que també fa funcions de secretari tècnic i sempre disposa d’un grup de jugadors que van amb ell on sigui. Entre Cano i Roca fan un molt equip tècnic.

JORDI BRULL. És un actiu important per al Perelló, a la Segona catalana. Té molts contactes i sap moure’s per fer de secretari tècnic si és necesari. Bon gestor esportiu, una de les claus del bon moment del club, al costat de la presidenta Mònica i del mister Teixidó. És també president de la Penya Barcelonista del Perelló. A Can Barça també el coneixen.

SERGI QUINTANA. President de la secció esportiva de la Societat calera. Dels més joves. En un moment d’incertesa, allí va estar ell per tirar el futbol avant a la Cala. Ha fet una bona gestió i a l’Ametlla és un puntal i, per la seua joventut, un president que cal valorar. Va ser jugador calero. Bona persona, molt humà. Ha sabut crear implicació gràcies al seu poder de convocatòria.

MARIO SUBIRATS. Va ser el president més jove amb l’Ulldecona. En uns moments en què va perillar la continuitat del futbol al poble, la  implicació d’uns joves, entre ells Mario, i l’ajuda d’un empresari van permetre a l’Ulldecona seguir existint. En els darrers anys ha continuat treballant, però a la directiva. Enguany diu que acaba la seua etapa. Verem que passa. A Ulldecona, tot i la seua joventut, ha estat un puntal al club.

TOMÀS JOSÉ. Va ser president de la UE Rapitenca i els darrers anys està vinculat a la Federació Catalana, no només a la delegació ebrenca sino que també a la junta de la Catalana com a directiu. Persona, per tant, amb influència en el nostre futbol i a nivell del país, i que li agrada més treballar que no pas tenir protagonisme.

Nota: A més de tots els protagonistes esmentats en la secció que he fet dels darrers dies, sóc conscient que  a cada població han hagut persones que han tingut poder i que han fet molt pel futbol, com a directius o com a jugadors. He seleccionat tots els possibles, i que també encara, d’alguna manera, estan en actiu.

Comparteix aquest article

Fés el teu comentari