Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Quan jo era petit, em contava la gent gran que quan en una casa un diumenge hi havia un pollastre, era gairebé una festa. Pocs podien fer-la. La meva mare no va ser bona cuinera i ho entenc per la seua feina; això sí, en el comerç on treballàvem a casa, mitja hora abans de tancar, se n’anava a la cuina i feia el menjar en un tres i no res. El meu pare quan anava de tant en tant a fer gestions a Tortosa, tornava a la Sénia amb l’autobús que arribava al poble a les dues. L’esperàvem per menjar però hi havia ocasions en què arribava amb l’autobús de les cinc. La meva mare s’enfadava i, l'excusa era sempre la mateixa: que havia perdut el bus, fins que un dia vaig anar amb ell i vaig saber perquè el perdia. Anava a menjar en alguna fonda de Tortosa una paella o un fricandó de vedella.
Els diumenges jo anava a dinar a casa del meus tios Alejandro i Angelina, la paella que feien era un menjar exquisit. Era una època en què no et podies queixar de res, hi hagués el que hagués, calia menjar i si no ho volies menjar, cap problema. A sopar et tocava menjar el dinar que no havies provat. I si a la nit tampoc volies menjar t’ho, no passava res. Això sí, a l'endemà arribava la gran amenaça de la meva mare de deixar-me en ridícul davant de tot el carrer perquè em podia baixar el plat del menjar i me’l donava davant dels veïns. Quan això passava, i quan baixava per les escales, en un segon m’ho menjava.
Pel negoci dels meus pares a la Sénia passaven molts viatjants i jo un dia li vaig dir a un que havia de ser molt bonic poder anar a dinar tots els dies en un restaurant i poder demanar el que un volia. La seva contestació em va sorprendre: "No et cregues. És avorrit, no saps el que demanar, i al final hi ha dies que quan arribo a un restaurant li dic al cambrer o a l'amo que em porti el que vulgui. La veritat és que on es menja millor és a casa".
Els meus pares mai van anar a un restaurant, solament en casaments i res més. Avui en dia anar a un restaurant és normal, a Madrid quan es posa de moda un d'ells, hi ha llista d'espera per a un mes i fins i tot, en alguns casos, per tres mesos.
Hem passat d'una misèria de la postguerra, quan la gent passava fam, a una abundància de menjar i amb tots els sabors inimaginables en l’actualitat. La gent s'ha tornat sibarita i és capaç d'esperar un any sencer per anar a dinar a Can Roca o el desaparegut Bulli i estar dues hores per tastar plats mai vistos. Tot per menjar una obra d’art de l’admirable Adrià que ha posat a l'avantguarda del món la cuina d'Espanya i que tancava sis mesos el seu restaurant per estar l’altra meitat de l’any elaborant plats nous, receptes noves per a la nova temporada.
Es va presentar un historial de 2000 cuiners de tot el món que volien fer pràctiques durant mig any i pocs eren els escollits, uns 50, a canvi de tenir gratis el menjar i dormir, cap ingrés però per a ells era un privilegi ja que després molts d'ells han obert restaurants de luxe per tot el planeta. Jo sempre he dit que Espanya és el millor país de la planeta per la seva situació i amb uns grans ingredients al seu territorio: bon peix, carns, llegums, arrossos, fruites, olis i milers de coses més. A Madrid el ‘cocido’, a Castella, la samfaina, a Galicia el pop, a Andalúsia, el gaspatxo, a València, la paella, a Asturies la fabada, a Catalunya, l'escalivada o l’exquixada, en el pais basc el bon peix i les tapes…cada regió no només té una especialitat, en té moltes més i per cada comarca d'Espanya que vagis, en dolços, també tenen la seva. Quin gran pais, només cal veure a les Terres de l'Ebre on estan gairebé tots els ingredients precisos, el peix del mediterrani de les llotges de l'Ametlla, l’Ampolla, la Ràpita i les Cases d’Alcanar, diuen que tenim el millor musclo del món, grans llagostins a la Ràpita., l’Ostró de l'Ampolla, la cabra blanca de Rasquera, el crestó de Miralles d’Horta, l'arròs del delta, l'oli del Montsià, del Baix Ebre i la Terra Alta, la mel del Perelló, les cireres de Paüls, les verdures i hortalisses de les hortes de molts pagesos, carxofes de l’Aldea o Amposta, els pastissets de la Sénia, Rasquera, Benifallet, les punyetes de Roquetes, els periquillos d'Ulldecona, les taronges de Xerta, les mandarines d'Alcanar, el préssec de la Ribera de l'Ebre, la sal del delta, els rovellons dels Ports, Reguérs, Alfara, Fredes, el bon vi de la Terra Alta, l'aiguardent de Prat de Comte, el licor d'arròs, el vermut de Tortosa, i molts més productes que segur que m’he oblidat. Són vostès uns afortunats. Es podria viure sol amb aquests aliments i no caldria comprar ni pizzes ni milers d'altres productes que consumim.
Per això entre els cinquanta millors restaurants del món, set són espanyols i a més som ambaixadors, muntant restaurants per moltes ciutats d'aquest planeta, tot ells regentats per genis de la nostra cuina.
Un cop em va dir un senyor: si t'arriba d'improvís un convidat a dinar a casa, per quedar com un cavaller sempre has de tenir tres coses. Un pernil serrano, ous i patates i això ho ha aconseguit molt bé el restaurant Casa Lucio de Madrid, per qui és la seva especialitat; amb aquests tres ingredients fa que tot turista que visiti Madrid vagi a aquest lloc a provar aquest plat tan senzill amb només tres ingredients.
Les meues passions són moltes, entre elles el futbol, el cinema, escriure, llegir i cuinar. La gastronòmica vaig descobrir-la fa pocs anys perquè sempre he dit que molta gent té un do en el seu interior i mai el treu. Per la meva feina jo vaig estar 20 anys menjant tots els dies fora de casa i la meva nevera estava buida. Quan vaig deixar el món empresarial per un infart, em vaig comprar una termomix, aquest va ser el primer canvi, i va encendre el meu plaer de cuinar i aprendre coses noves. I des de llavors em relaxa cuinar i de vegades m'ajuda a desconnentar de la meva vida diària. M'agrada provar coses noves i per cuinar tens l'avantatge d'Internet per poder consultar. Si vols provar algun plat nou, poses al google i veus la mateixa recepta feta per diferents blocaires o de gent que posa les seves. Jo agafo una mica de tots i em creo la meva pròpia. Diuen que perquè el menjar surti bé li has de posar tres ingredients bàsics: passió, ganes i gaudir. I amb això surten uns plats meravellosos. Tinc una amiga que quan cuina també resa perquè els plats li surtin millor. Disposo també d’un luxe amb una gran amiga, Rocio, que va estar al Japó i que va aprendre cuina en aquest país, i per això li consulto alguna cosa quan tinc dubtes. De vegades, en la compra d'supermercat amb alguna senyora que coincideixo, li pregunto com utlitza algun producte en concret. Recordo un dia que vam acabar els dos sortint del supermercat parlant de receptes; en ocasions semblo una mica al director de cinema Almodóvar, que li agrada escoltar converses de les dones del carrer per als seus guions.
Quan truco a l'entrenador de futbol, Antoni Teixidó, després de preguntar-li com està la seua dona, la Montse, la segona pregunta és que té fet per menjar. I el mister m'ho diu i m’explica com el prepara i parlem uns minuts de cuina. Això si, després es posa la seva dona i em diu que el mister, de cuinar cuina mig bé però deixa la cuina de trastos i plats com si hi hagués hagut guerra civil. És curiós, la meva dona diu el mateix.
Cuinar és molt fàcil, el jovent d'avui en dia diu que no té temps. Quina gran mentida. Destinen més temps a xarxes socials que a ells mateixos, per a per exemple cuinar. Jo em puc posar a la cuina i puc preparar set plats alhora en una hora, vostès es diran que és impossible. Resposta: un cuiner professional fa en dues hores de cuina, vint o trenta plats. Tenint els ingredients, i una bona organització un es pot posar a treballar a la cuina i amb només hora i mitja pot fer menjar per a tota la setmana. Hem de recordar que la mitjana que li destinem els espanyols a veure la televisió són dues hores. No obstant, també cal agrair a la televisió i el fenomen MASTERCHEF que ha revolucionat a la gent perquè es posi el davantal i que siguin tant hombes com dones, tots a cuinar. A més, s’ha creat una gran novetat cada mes, amb llibres de cuina per a tots els gustos.
Avui amb el tema del confinament, la gent té fins temps de llegir llibres de cuina i provar receptes noves i molts, que mai cuinaven, estan descobrint del poder que tenen per treure plats meravellosos. I és que la cuina és més senzilla del que imaginem: amb pocs ingredients podem fer milers de plats. Amb uns carbassons tallats, unes pipes, un tros de formatge de Burgos i uns tomàquets cherry, surt una amanida esplèndida.
Ahir vaig fer un nova recepta, que no va sortir de mi, va ser fruit de la casualitat. Anava a fer mandonguilles, i el meu fill em va dir que no les volia amb tomàquet i vaig aplicar la tècnica de la meva sogra, tot lent. Vaig posar unes mandonguilles a l’olla a foc molt lent, sense fregir, amb una mica d'aigua, farina, orenga, curri, pebre i julivert, i en una hora estaven llestes. Sabien a glòria, un altre dia els hi posaré uns trossos petits de sípia. Un dels meus plats favorits és la paella, com tants espanyols, i la meva cosina Maria Engracia, que viu a la Sénia, un cop em va dir que en fes una. I així ho vaig fer. La primera va sortir malament i a partir de la número cinquanta va sortir millor i quan ja en porto més de 200, amb només mirar els ulls a l'arròs, ja sé que està en el seu punt. Jo faig les paelles al forn, com a molts restaurants, i si vénen convidats en faig una normal i una d’arròs negre i així poden degustar de les dues. Tinc sempre els ingredients a casa i si ve un convidat a les dues del matí i vol una paella, en 45 minuts en faig una. La preparo com un pistoler de l'oest, i cal dir que sóc molt crític, i la puntuo si em surt bé, o mig bé o si està boníssim per menjar-me la sencera. Avui el món de la cuina és infinit. He vist la pel·lícula "El cuiner dels últims desitjos"; com preparava els trossets de vedella petits i miraré per internet i vaig preguntar a la meva amiga Rocio com els preparen al Japó. La vaig trucar i em va dir "Tot a foc lent”.
La meva sogra em va ensenyar a fer pollastre. Ho posa tot a foc molt lent durant més d'una hora i sap a glòria. La cuina requereix amor, temps, afecte, entrega i una mica de passió. Com li va passar a un amic meu, que mentre un mes d'agost cuinava una paella, enmig d’una calor insoportable. La seva dona anava pels passadissos amb roba lleugera. El meu amic va tirar el seu uniforme de cuiner i va deixar que la passió es deixés anar. Després de nou mesos, va néixer el seu fill i va ser gràcies a aquella paella i a la calor d'aquell dia.
Avui he parlat de cuina i podria fer-ho centenars d'hores més. És una de les meves passions. I els que mai s'han posat a cuinar, heu de provar-ho. Darrera de cada persona hi ha una gran cuinera o cuiner.
Per JOAQUIN CELMA a Opinió
