Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

PENSAR

Publicat el 23/04/2020 00:00

Avui compleixo un mes sense faltar ni un sol dia amb el meu article. No sé ni com ho he fet per escriure’n cada dia un amb una idea diferent. El ser humà és així. Es diu que de la força de nostra ment només fem servir un 1 per cent; tenim més capacitat del que podem creure. Només és quesito de fe. Els que escalen muntanyes de 7.000 metres saben que de quatre un sempre mor. Però ells cap amunt.


La meditació és important diuen que abans de començar el dia hauríem d'estar 5/15 minuts tancant el ulls i fent una meditació, al mateix lloc. Jo ho vaig fer molts anys, i hauria de tornar a fer-ho.


En aquests dies tenim molt de temps per pensar. I si pensem, poden sortir grans idees. Quantes coses han passat i eren inimaginables fa tres mesos?. Quantes sensacions noves han aparegut? I també quantes pors?.


Recentment s'ha estrenat a les plataformes una de les millors pel·lícules que he vist del tema de les presons: "Fuga de Pretòria". Dos sud-africans blancs, empresonats per treballar per al partit del Congrés Nacional Africà, tracten d'escapar de la presó de 'Robben Island', a Pretòria. És un cas real, tenien molt de temps per pensar i tenien moltes ganes de sortir. I, per surtir, de cada porta necessitaven una clau i com que disposaven de moltes estones per pensar, un dia es van adonar que podien construir una clau, de les que portaven els carcelers, quan la posaven al pany, i podien fer una còpia. Vostès es diran que això és impossible. Tot és possible a la vida, i van aconseguir un munt de claus de fusta per obrir les més de 20 portes de la presó. Veieu la pel.lícula. És bestial


Tornant a la vida quotidiana, segueixo amb la meva vaga de no llegir la premsa diària, la informació general, només llegeixo l'esportiva. Avui he anat a comprar. Quan surto al carrer la ment va a una velocitat de vertigen. Veig negocis tancats i em pregunto: ¿aquesta gent com podrà sobreviure després si els clients tornaran molt a poc a poc?. Aquí tenim un gran guanyador: Amazon, que ja va enfonsar un 20% de molts sectors o de negocis petits i amb la pandèmia els acabarà d'enfonsar. Amazon ha guanyat la partida dues vegades, i és que gairebé no paga impostos a Espanya i la resta d'empreses o negocis sí que ho fan. Jo sóc antiamazon. No compro res, prefereixo comprar als establiments del meu barri.


Segueixo el trajecte pel carrer i veig tants gossos com a persones, tots van a treure el gos. També veig molts repartidors i escombraires. Feines essencials aquestes setmanes.


Segueixo tenint aquesta sensació estranya de si això que està passant és veritat i on anirem a parar. Però, en cap cas, vaig a posar en la meva ment un pensament negatiu. Fa molts anys, en un retir de 15 dies de ioga d'un mes, vaig aprendre dues coses: tots els pensaments de la ment han de ser positius i si passa alguna cosa negativa, veure-la com a positiva. I quan passa alguna cosa no desitjada sempre es pot traure alguna conclusió positiva. Hem de saber acceptar el negatiu i el positiu per igual. Així un mateix domina els pensaments. L’altra lliçó que vaig aprendre va ser no criticar a les persones, acceptar com són. La critica no hauria d'existir, però som un país de crítica.


Segueixo el meu trajecte pel carrer. Vaig al quiosc de sempre, el seu propietari és un crac, ell va saber innovar, mentre prop de casa meva han tancat 6 quioscos. Aquest va saber tenir visió de futur: té més de 100 revistes de l'estranger, m'ensenya de vegades algunes, "mira quina revista tinc i la venc a 30 euros ", em diu. Té revistes per a tots els sibarites. El quiosc és tan bo que fa uns mesos el van trucar  del ‘The New York Times’ i li van oferir posar unes banderoles per tot el quiosc amb el nom del diari. Ell encantat i, a sobre, li paguen. Un quiosc al meu barri de Chamberí lluint per tot el seu espai la capçalera d'aquest gran diari. Una passada.


Ell ven tota la premsa estrangera. Un cop em va explicar que no hi havia setmana que algun grup de japonesos fotografiaven el seu quiosco; ell es pensava que ho feien perquè els agradava, perquè els devia semblar bonic. Un any més tard va  averiguar el motiu: el seu quiosc sortia en una revista de viatges. Això és la globalització


Jo, seguint en el meu trajecte, li vaig comprar les 4 revistes del mes: la de cinema, Fotogramas, la de futbol Panenka (aquest mes un especial dedicat al Saragossa) i les de corredors Corredor i Runnnes. Mai li pago. Un cop a l'any fem comptes, ell es fia de mi i tampoc li pago amb diners, és una acord tipus Cia, Màfia o FBI, posin la paraula que vostès la vulguin. Jo porto els comptes. Ell es fia. Li ho agraeixo molt. Tot és legal, no els explicaré el secret.


Una vegada acabo la compra, arribo a casa. Vaig a comprar per 8 dies, per a tres persones. Arribo a casa com un valent, un carro i tres bosses, a pinyó fix, havent de parar vint vegades pel camí. Quan arribo a casa tinc una sensació estranya, és com si hagués guanyat una batalla: menjar per a 8 dies!. Quina alegria, abans això no es valorava tant.


Per tot plegat, avui se m'han activat moltes preguntes. La societat i la humanitat, com sortirem d’això? És més greu del que ens imaginem. La vacuna, ¿ho curarà tot o quedaran moltes seqüeles per a molta gent que no està preparada per al que pugui venir, amb els canvis que es presenten?. ¿Per on caminarem i que farem d'aquí a tres mesos?. ¿Potser hi haurà gent que mai més sortirà de casa seva?. ¿Quins 100 canvis nous hi haurà a la societat?.


El govern no té armes per emprendre tot això, potser la Merkel hagi de venir a salvar-nos. El que no va aconseguir Hitler amb armes, la Merkel ho aconseguirà sense armes i ‘només’ amb l'economia.


Sobre tot això, prefereixo no pensar. I si penso ha de ser només en positiu. Però, com he dit abans, quan he sortit  avui al carrer la ment es dispara a mil revolucions, em faig milers de preguntes quan veig els negocis tancats, la gent amb mascaretes…, és veritat el que veig o estic ficat en una pel·lícula. Arribo a casa, després de fer la compra, la roba a la rentadora i a la dutxa. Després, em poso a escriure aquesta columna perquè no se me’n vagin les meves idees i pensaments d'aquest matí.


Escriure és una teràpia per a mi, plasmar les meves idees per a vostès, és com donar-los cada dia un mini regal. Per als que em llegeixen, una gran abraçada de cor. Per als que estan molt negatius, dir-los que, malgrat totes les preguntes que em faig i les adversitats del moment, ens en sortirem d'aquesta com sempre ho fa el ser humà, que sempre surt de les situacions més complicades. Un dia els explicaré l’experiència més dura en la meva vida i que ara la  recordo amb alegria, va ser una gran experiència que cada dia la tinc més en el meu record i la  valoro moltíssim.


Un dia més i porto un mes amb vosaltres. El meu article puntual, arriba fresc, amb les sensacions del moment. Gràcies a tots per cada dia llegir els meus pensaments. Diuen que sóc un mestre de la prosa i les paraules. Jo només sé una cosa, sé molt i no sé res; per això a l'escola era el pitjor de la classe i em vaig adonar que havia de treballar i vaig fer-ho molt jove en el negoci dels meus pares.  Els estudis no eren el meu. Després, amb els anys, vaig haver d’agafar un dia la maleta i marxar a Madrid carregat d'il·lusions per començar un nou projecte de vida. Molts de vostès hauran de canviar de vida, de projecte, fins i tot molts de vostès trucaran durant aquests dies a persones estimades que fa molt de temps que no parlen per apropar pensaments positius. Avui tenim temps per pensar i tota la setmana i també tota la vida. No deixin vostès de pensar. Amb pensaments només positius segur que apareixeran coses noves i esperançadores.

Per JOAQUIN CELMA a Opinió


Comparteix aquest article


Fés el teu comentari







Aquesta web utilitza cookies propies i de tercers per oferir una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptas l'ús que fem.