Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
El Consell Comarcal del Baix Ebre acaba de posar el dit a una nafra que fa decennis que s’arrossega, i li ha posat per títol “El temps que ens falta”, parlant de forma directa d’una realitat incòmoda però certa.
El temps no es reparteix igual, i la part que manca recau, sobretot, en les dones, que combinen la feina remunerada fora de casa, amb les tasques necessàries de cuidatge, atenció, assistència i manteniment que cap rellotge fitxa.
La jornada de reflexió, titulada “El temps que ens falta. Gestió del temps amb perspectiva de gènere. Quan l'organització canvia, totes hi guanyem”, ha donat nom a un concepte que sovint passa desapercebut: la pobresa de temps, que consisteix en no arribar a tot. No va sobre tenir prou diners ni prou feina, sinó de la sensació asfixiant que les obligacions dins i fora de la feina van a una velocitat desproporcionada, i l’única forma d’afrontar-les és renunciant al temps que cal per formar-se, per participar, per descansar. La falta de temps és la sensació permanent d’anar tard, i aquesta sensació, a les Terres de l’Ebre, com a tot arreu, té fesomia de dona.
No és casual. La incorporació massiva de les dones al món laboral el darrer mig segle, esdevinguda una de les grans transformacions socials recents, no va anar acompanyada d’un repartiment equivalent de la feina de casa. El resultat és que quan acaba la jornada remunerada en comença una segona que ningú paga ni reconeix. La cuina, la roba, la compra, els deures, la visita al metge, la cura dels grans... La tradició del cuidatge, arrelada durant generacions, va continuar recaient en les mateixes espatlles, que ara suporten una doble càrrega.
Durant dècades, aquesta feina no va tenir horari, ni sou, ni reconeixement, perquè d’una forma “natural”, era el que tocava, el que les mares i àvies havien fet sempre. Aquella herència encara pesa en els nostres dies, i es nota en les renúncies: reduccions de jornada que gairebé sempre signen elles, carreres que s’alenteixen, oci que es retalla, son que es perd. La pobresa de temps és una xacra silenciosa però mesurable, perquè les enquestes d’ús del temps repeteixen el mateix retrat, i és, de forma majoritària amb algunes honroses excepcions, femení.
Per això, el fòrum que ha organitzat el CC del Baix Ebre encerta quan treu el problema de l’àmbit privat. “La conciliació i la corresponsabilitat han de ser una responsabilitat compartida entre administracions, empreses i societat”, recordava la consellera d'Igualtat i Feminisme, Cinta Garcia. Revisar horaris, reunions, formació i accés als serveis és canviar les regles del joc perquè el temps deixi de ser un privilegi repartit a la carta.
A les comarques de l'Ebre, a més, la pobresa de temps té un ingredient afegit, que és el propi territori. Les distàncies, la mobilitat i la dispersió dels serveis allarguen cada gest quotidià, condicionant el dia a dia de moltes persones, tal i com recordava el president del CC, Antoni Gilabert. Per això, el Pacte del Temps del Baix Ebre, aprovat el febrer del 2025, és un document molt important, perquè parla de repartir el temps, de corresponsabilitat en les cures, de transport públic i d’horaris més equilibrats. És a dir, parla de la vida concreta.
Que el fòrum s'acompanyés del lliurament del distintiu SC City 50-50 als ajuntaments del Perelló, Roquetes, Alfara de Carles, Aldover, l’Aldea, Camarles, Tivenys, Deltebre i Jesús, indica que el compromís comença a aterrar als pressupostos. Quan l'organització canvia, totes hi guanyem, i això és una evidència.
Al final tot es redueix a qui li falta temps i qui en posa de més. Una societat que reparteixi millor serà més lliure, pròspera, i sobretot, més justa, inclosos els homes, que també guanyen vida. El temps que ens falta és temps que gairebé sempre, alguna altra persona està posant en silenci. Retornar-li, o repartir-lo d'una vegada, serà la manera més senzilla de mesurar si és veritat que avancem en igualtat.
Per Més Ebre a Editorial
