Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
La Ràpita va aconseguir diumenge passat el rècord Guinness de la ballada de Jota Vella més multitudinària de la història, amb 972 participants a la plaça 1 d'Octubre. El que sembla una fita és una altra cosa: una tradició viva que un poble sencer ha assajat durant mesos i que ara vol passar el relleu.
A l’edició 1297 de fa una setmana, a l’entrevista de la pàgina 24, la regidora d'Identitat de la Ràpita, Francina Molina, explicava la il·lusió amb la que la gent de la Ràpita es preparava: centenars de veïns i veïnes, alguns balladors de sempre i molts aprenents, estaven assajant cada setmana amb l’objectiu d’entrar al llibre Guiness amb la marca de major nombre de persones ballant simultàniament la Jota Vella. Al cap de dos dies, la il·lusió es va fer realitat, assolint el primer rècord Guinness de les Terres de l'Ebre, superant la marca de Segòvia, fixada en uns 700 balladors.
La fita va arribar en el marc de la desena edició d’Orígens, la festa de recreació històrica en la qual la Ràpita reviu el seu passat mariner. El rècord, però, s'explica en els mesos previs d’assajos oberts, en la feina de l'Esbart Dansaire Rapitenc, en els avis ensenyant passes als nets i en els vinguts de fora que s'hi han quedat a ballar, com aquells dos joves de Vinaròs i Benicarló que els companys de pis rapitencs van convèncer. "És molt bonic estar en aquest poble i saber ballar la jota", resumia la veïna Maite Sardo. No és una frase menor: és tot un programa.
La Jota Vella enfonsa les seves arrels en el folklore ebrenc tradicional, aquell que es batalla amb dents i ungles perquè no es perdi. Al pla i al litoral, el ball es disposa en dues fileres encarades, una d’homes i una de dones, que van evolucions fins a tornar al punt de partida. I sobretot hi ha la jota cantada, l'element més singular de la música tradicional ebrenca: sis versos heptasíl·labs que els versadors improvisen sobre la marxa, amb motius d’ironia, de festeig, de festa o de reivindicació, mentre la rondalla acompanya i enllaça tornades al so de la dolçaina i el tabal, i ara també de clarinets, bandúrries, guitarres i ferrets.
El mateix nom explica la història. Quan a principis del segle XX els autors locals van començar a compondre peces noves —la coneguda jota nova—, el repertori clàssic d’Ulldecona, Alcanar o la mateixa Ràpita es va batejar com a Jota Vella per no perdre’l de vista, fent conviure el nou amb el vell. Per tant, Jota Vella és el nom de respecte que se li va posar a aquesta dansa perquè no es volia deixar anar. És la música de les grans celebracions, i no hi ha Festa Major ni festa ebrenca on la jota hi falti. Forma part de l'ànima ebrenca tant com el riu o el paisatge.
Per això, la millor notícia del rècord no és el rècord, sinó que centenars de persones que no sabien ballar, ara saben fer-ho; que l'Esbart ha guanyat nous integrants potencials; que durant mesos, a la Ràpita, es parla de passes, mudances i versos, a casa i al carrer. El director d'Orígens, Àngel Pasqual, ho va dir bé: una fita que cohesiona el poble i anima les noves generacions a endinsar-se en una tradició amb futur. El folklore no es conserva en vitrines sinó en cossos que li donen vida.
Durant cinc minuts, diumenge passat, la Ràpita va ser alhora el que recorda i el que vol continuar sent. El certificat Guinness així ho demostra, i encara que amb el temps es superi o el paper s’esgrogueeixi, sempre quedarà el que hi ha hagut i el que hi haurà després: un conjunt d’accions que han conduit a un triomf col·lectiu gràcies als assajos, als aprenentatges, a les ganes de continuar ballant. Perquè està demostrat que un poble com aquest no només mira enrere, cap als orígens, sinó que també s’aguanta endavant.
Per Més Ebre a Editorial
