El que s’ha fet, el que queda per fer

El 29 de novembre tornem a ser cridats a les urnes i, més enllà del soroll que acompanya qualsevol campanya, val la pena fer-se una pregunta senzilla: què ha canviat en la vida de la gent durant aquesta legislatura i què queda encara per fer? Les eleccions no haurien de reduir-se a un judici en blanc o negre sobre un partit o una persona. Serveixen sobretot per mirar el camí recorregut i decidir cap on volem anar.

En drets socials, el balanç és difícil de negar. S'han protegit les pensions, s'han reforçat els salaris, s'han ampliat els drets laborals i s'ha sostingut una xarxa de protecció que ha arribat a molts dels que més la necessitaven. Els serveis públics han continuat sent una peça central de l'estat del benestar, i el creixement econòmic no s'ha quedat en xifres macroeconòmiques, sinó que ha intentat arribar a la vida quotidiana. Per a mi, els drets socials no són una despesa, sinó una garantia d'igualtat i de prosperitat conjunta.

Dit això, ningú no pot afirmar que tot estigui resolt. L'habitatge continua sent la gran assignatura pendent, a molts joves emancipar-se encara els resulta massa difícil, el cost de la vida preocupa moltes famílies i hi ha serveis públics que necessiten més recursos. Però convé explicar també per què les coses van més lentes del que voldríem. Governar és bastant més complex que aprovar una llei, i amb la bona voluntat no n'hi ha prou. Allò que decideixen el Govern i el Parlament ho han d'aplicar sovint comunitats autònomes i ajuntaments, i quan aquestes administracions no hi col·laboren, o directament hi posen bastons a les rodes, no sempre amb honestedat, el resultat arriba tard o no arriba.

Catalunya n'és la millor prova. En només dos anys d'un govern disposat a treballar i a col·laborar amb honestedat, s'ha avançat més que en catorze d’immobilisme, i alhora queda molt per consolidar el que s'ha fet i per continuar avançant. Aquesta és la diferència entre una política que construeix i una política de simple enfrontament i destrucció, que fa molt de soroll i no resol cap problema.

Per això crec que aquestes eleccions mereixen alguna cosa més que votar contra algú. Hem d'exigir a cadascú què pensa fer amb l'habitatge, les pensions, els salaris, la sanitat, l'educació o la indústria, i comparar-ho amb el que s'ha fet fins ara. Jo ho miro des d'una mirada socialista, que entén que el creixement només té sentit si arriba a la majoria. A qui pugui votar, simplement li diria que voti, havent escoltat, comparat i pensat què espera del país durant els pròxims anys.

El 29 de novembre cadascú prendrà la seva decisió. La meva és mirar el camí recorregut, ser exigents amb el que encara falta i triar el futur que volem construir a partir d'aquí.

Comparteix aquest article

Fés el teu comentari