Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
El Congrés vota avui la convalidació dels dos decrets d’habitatge nascuts arran del cas Maricarmen, l’anciana de 87 anys desnonada, que va ser treta de casa seva en camilla, a Madrid. Els que es presenten són uns textos sense majoria garantida que deixen al descobert una realitat fracassada: la de qui especula, la de qui no ha construït, la de qui legisla en calent i la de qui ho bloqueja tot.
El problema de l'habitatge no neix aquest setembre que ja hem deixat enrere. Fa dècades que s’arrossega. De fet, des del moment que un habitatge va deixar de ser un lloc on viure per convertir-se en un actiu d'inversió. La crisi del 2008, els fons que van comprar edificis sencers aprofitant la situació, el lloguer de curta durada i unes rendes que corren més que els salaris han deixat un dèficit estimat de 750.000 habitatges a l'Estat. I, tot i així, la indignació col·lectiva necessitava una cara i un nom per esclatar.
Aquesta cara és la de la Maricarmen. Vuitanta-set anys, setanta-un dels quals al mateix pis del barri madrileny del Retiro, amb una renda antiga de 500 euros que la propietat, l’empresa Urbagestión, volia multiplicar per quatre. La imatge de la dona sortint de casa seva en camilla va recórrer el país i ho va encendre tot: manifestacions, acampades a la Puerta del Sol de Madrid i a la plaça Catalunya de Barcelona al crit de "ni una Maricarmen més". Amb la pressió al carrer, Urbagestión va rectificar i el govern espanyol va córrer a mal redactar dos decrets aprovats al Consell de Ministres i presentats a votació avui mateix al Congrés, sense majoria garantida.
I aquí comença la segona part del fracàs, la política. Els textos protegeixen els vulnerables del desnonament fins a l’any 2030, regulen el lloguer de temporada i d'habitacions, veten els fons voltor fins al 2028 i prorroguen contractes. Però això és poc per qui crida al carrer, i massa per a qui veu expropiació en qualsevol regulació. I entremig, cada partit fent el seu càlcul, ara que la legislatura està en hores tirant a baixes, cadascú estirant del seu cantó de la manta: els que temen perdre el petit propietari, els que no volen quedar-se sense fotografia, els que veuen a venir que perdran el relat. El dret a l'habitatge, mentrestant, espera, convertint-se en una qüestió d’humanitat que no hauria d’entendre d’ideologies, tal i com deia aquests dies Pedro Sánchez, una frase que la votació d’avui posarà a prova.
A Catalunya l'escena es repeteix amb matisos propis. La Generalitat anuncia compres conjuntes d'habitatge per a majors de 40 anys, un fons antidesnonaments i plans de desenes de milers de pisos; els anticapitalistes exigeixen intervenir el mercat; les patronals de propietaris avisen que l'oferta es retirarà. I la ciutadania, quan el CIS li pregunta, respon en un altíssim 86 % que creu que l’accés a un habitatge digne no està assegurat per a tothom i que la cosa no anirà a millor. Aquest és un autèntic problema de país.
Les Terres de l'Ebre no són l’excepció. Aquí els lloguers també corren per damunt dels salaris locals, la gent jove allarga la vida a casa dels pares, els pisos de la costa es converteixen en segona residència o en reclam turístic i els pobles d'interior acumulen cases tancades mentre els fills marxen. Canvia la geografia; el problema persisteix.
Els fons que especulen, els fons que no van construir, els ajuntaments que retenen sòl, les posicions que bloquegen, els que retiren pisos del mercat, els que legislen en calent. Aquí tothom té la seva part de culpa. Un decret calma el carrer, però no construeix país. La política d’habitatge caldria coure’s a foc lent i a mig termini, amb oferta pública i unes regles del joc ben clares, seguretat jurídica i la consciència que un pis no és una mercaderia. La Maricarmen tornarà a casa seva. La pregunta que queda és quantes Maricarmens més està disposada a aguantar la societat abans de posar-s’hi de debò.
Per Més Ebre a Editorial
