Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
El curs vinent, l’escola Sant Roc de Paüls perdrà mig mestre. La justificació oficial és ben coneguda: la ràtio d’alumnes ha baixat i, per tant, «toca» reduir dotació. Sobre el paper, els números quadren. A la realitat de l’aula, no.
Fa anys que el Departament d’Educació reivindica la importància de l’escola rural. Parla de proximitat, d’arrelament al territori, de cohesió social i d’oportunitats per als pobles menuts. Però quan arriba el moment de prendre decisions, sovint descobrim que darrere d’estes paraules només hi ha una calculadora. Per al Departament, massa vegades, som números.
Qui no ha treballat mai en una escola rural pot pensar que una ràtio baixa equival a menys faena. Qui hi ha treballat, sap que això no és ben bé així. En una mateixa aula convivim alumnes de diferents edats i cursos, amb necessitats i ritmes diversos. Mentre un grup aprèn a llegir, un altre treballa fraccions i un tercer prepara un projecte de medi. Tothom que ha estat a una escola de poble sap que la planificació és molt important i que l’exigència professional és enorme.
La situació es fa encara més evident quan mirem la realitat concreta del nostre centre. El curs vinent tindrem una aula amb alumnat d’I3 fins a primer de primària i una altra amb alumnat de segon fins a sisè. Esta serà la realitat que es trobarà el director nou que arriba el curs que ve a l’escola: dos grups que agrupen edats, necessitats i etapes educatives molt diferents i que requerixen una organització especial.
La retallada afecta l’escola de dos maneres. Per una banda, passarem de tindre tres aules a dos, per la qual cosa hi haurà més cursos treballant junts amb tota la complicació que això suposa. Per altra banda, es perdrà mitja jornada destinada a infantil. Qualsevol docent sap que a estes edats la figura de la mestra o mestre referent és esencial i a la nostra escola els xiquets i les xiquetes més menuts només podran tindre mig referent, perquè la resta d’hores haurem d’anar desfilant diferent professorat com si de l’institut es tractés. Qui sap del que parlo, entendrà que és vergonyós.
Els infants d’I3 arriben a l’escola iniciant un procés d’adaptació que va molt més enllà dels aprenentatges acadèmics: necessiten seguretat, vincles, acompanyament emocional i estabilitat. Mentrestant a I5 i sobretot a primer han de treballar la lectoescriptura de forma més sistemàtica. Tot un repte per al professorat que haurem d’organitzar-nos per fer que els infants patisquen el mínim posible una manera de fer que és totalment estranya a estes edats.
La reducció que fa el Departament suposa que la clase dels menuts haurà de funcionar amb menys suport del que necessita. Mentre els despatxos veuen una ràtio acceptable, nosaltres veiem infants de tres anys compartint aula amb alumnes de primer, cadascun amb ritmes, motivacions i necessitats molt diferents. Veiem menys temps per a atendre individualment qui ho necessita. Veiem més dificultats per a garantir una atenció de qualitat. Veiem, en definitiva, una decisió presa des dels números i no des de la realitat
educativa.
Per això indigna que la pèrdua de mitja jornada es presente com una simple aplicació d’uns criteris tècnics. He fet totes les vagues que hi ha hagut este curs, com també totes les anteriors perquè defenso i defensaré sempre l’educació pública, reclamant millors condicions per a l’alumnat i per al professorat. I ara em trobo amb això.
L’escola rural no demana privilegis. Demana que se la valore amb criteris adequats a la seua realitat. Si el Departament vol defensar-la de debò, ha d’anar més enllà de la ràtio estricta i incorporar factors com el nombre de cursos agrupats, la dispersió geogràfica, la dificultat organitzativa i la necessitat d’una atenció educativa de qualitat.
Els pobles menuts no haurien de perdre serveis. Quan una escola perd mestres, el territori també perd oportunitats. I quan l’administració reduïx l’escola rural a una qüestió de números, envia un missatge clar: que el discurs sobre l’equilibri territorial s’acaba allà on comença el pressupost.
Encara som a temps de rectificar. Mantenir esta mitja plaça no és una despesa supèrflua; és una inversió en qualitat educativa, en cohesió social i en futur per als nostres pobles. Si realment creiem que l’escola rural és essencial, cal demostrar-ho quan els números diuen el contrari. És aleshores, i no als eslògans, quan es veu quines són les prioritats reals d’un govern.
Perquè defensar l’escola rural no consistix a omplir discursos de bones paraules. Les escoles rurals no són un problema de ràtios: són una aposta de país.
Per Eva Vázquez Bonavila - Mestra de l'escola Sant Roc de Paüls a Actualitat
