Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Edward Carter és rapitenc. Escriptor, periodista i savi, la seva erudició és enorme perquè sempre té els sentits preparats per captar la realitat i aprofitar el moment quan es presenta. Perquè per escriure grans històries cal haver viscut una vida poc corrent. Ara, Edward Carter publica “Converses a la Ràpita”, amb pròleg de Xavier Miró (Onada Ed.), i en parla en aquesta entrevista en exclusiva per al diari Més Ebre.
Edward, com definiries el teu llibre?
“Converses a la Ràpita” respon a la pregunta: com som els rapitencs? Perquè de les 56 entrevistes, 50 són a rapitencs i rapitenques, i Les altres, a diverses persones, amics que tinc pel món i que han viscut circumstàncies extraordinàries que val la pena ressenyar.
Tens una trajectòria llarguíssima en el món de la comunicació. Ens fas la ressenya?
Quan tenia 18 anys vaig començar a escriure a la revista La Ràpita i des del 1992 vaig dirigir la revista “Tresmall”, amb personatges com Emili Rosales, Paco Candel o el director de teatre Ricardo Salvat. Ràdio la Ràpita va ser idea meva i presentava un programa que es deia Al Andalus. La tendència a escriure em ve de família perquè soc nebot de Sebastià Juan Arbó, autor de “Terres de l'Ebre”. Però durant 24 anys, 5 mesos i 1 dia vaig fer de carter. Durant 18 o 19 anys li vaig portar el correu a Juan Arbó el seu xalet de la platja del Suïs. Per això em deien “El Cartero de Arbó”. Aquest ofici m’ha permès conèixer molta gent.
Quantes entrevistes conté el teu llibre?
56 de les més de 400 que he fet. Hi ha tota mena de persones, des del que va ser el president de la Cambra Arrossera del Montsià, Jordi Marsal, fins a la infermera Núria Mateu, passant per Mohammad Mujib Hakimyar, afganès, que va fugir dels talibans recorrent mitja Àsia i mitja Europa fins arribar a Noruega i allí el van fer fora. També Cinta Pascual, directora de L’Onada ara OnaCare; el Llorenç Quintó Domech, que és investigador mèdic i se’n va anar a Moçambic a ajudar les persones. També l’Albert Santín, que és periodista i president de l'Associació Suport a la República de Belarús. I l’Andreu Avel·lí Artís “Sempronio”, que explica que les dues primeres obres de Juan Arbó, “Hores en blanc” i “L’inútil combat”, estan considerades les precursores de l'existencialisme, anteriors a Sartre i Camus. I així fins a 56, com les escriptores Núria Ibáñez López i Carme Cruelles Rosales, l’escriptor Eduardo Margaretto, l’escultor Agustín Vizcarro, el boxejador 3 cops campió mundial de les categories de pes wèlter i mitjà lleuger, Francis Vastag, i tanca el llibre Carlos Roy Young Martí, de pare anglès i mare rapitenca, que explica la seva vida a Nigèria. Aquests noms en són només alguns.
És que tu, Edward, també has tingut una vida molt intensa, força vinculada a Romania...
Si, fins al punt que vaig rebre una felicitació del govern de Romania perquè, com a periodista artesanal, m’enduc el paper i el llapis, i començo a escriure sobre la gent. Fa 7 o 8 anys em van trucar per telèfon i em van dir: “Des del consolat de Barcelona, el felicitem en nom del govern de Romania, perquè sempre parla molt bé de Romania”. Vaig regalar a la universitat més prestigiosa de Romania una col·lecció de 40 llibres d'autors ebrencs per a la seva biblioteca. I quan l’Ajuntament d’Alba Iulia, la capital històrica de Transilvània ho va saber, em va atorgar la seva medalla. També vaig regalar 9 llibres a la Biblioteca de Moldova. Conec molt bé Romania i hi he fet dues conferències sobre el territori. Allà on vaig practico el rapitarenquisme, no ho puc evitar.
El fet d’haver sigut carter durant molts anys, ha influït en la intensitat de les teves vivències?
Crec que sí, perquè he pogut conèixer molta fent i ho he aprofitat. Tinc una visió periodística força intel·lectual i m’ha agradat molt conèixer i explicar històries. Hi ha entrevistes que diuen moltes coses perquè parlen de vivències personals i de circumstàncies històriques en diferents parts del món, i això és molt interessant. Vaig estar a Nova York en un moment molt curiós, també.
I què hi feies a Nova York?
De carter. Jo vaig fer de carter a Nova York. Ramon Pons, que també surt al llibre, em va convidar a anar a Nova York, i vam tindre la sort que el marit d’una de les veïnes que teníem, era un advocat jueu que treballava com a assessor del president Jimmy Carter. Això va ser brutal. Estem parlant dels anys 70. A casa del Ramon també s’hi allotjava una noia de Saragossa que feia de repartidora del New York Times, del Washington Post i de diaris locals de la zona de Massachusetts i Connecticut. Un dia em va demanar si l’ajudaria a repartir el correu. Per tant, m'aixecava al matí i repartia cartes al terme municipal de Nova York, a Long Island, a Baldwin que estava als afores. Allí vaig conèixer la casa de Billy Hayes, autor de la història autobiogràfica Midnight Express, sobre la que es va fer una pel·lícula molt famosa amb el mateix títol. Aquella casa s’havia convertit en un lloc turístic, perquè la pel·lícula va tenir molt d’èxit en el seu moment.
En les teves entrevistes, també s’entreveu la teva pròpia biografia?
Sempre hi ha alguna cosa d’un mateix. I de vivències curioses en tinc unes quantes. Per exemple, en certa ocasió, a Nova York, vam visitar l’edifici de l’ONU. Allí es parlen diversos idiomes i per fer la visita en castellà érem unes 30 persones. De cop i volta, ens diuen que el guia turístic havia caigut malalt, de manera que la seva dona va disculpar-lo perquè no ens podia atendre, però que si algú tenia alguna pregunta podia fer-la. En aquell moment hi havia tensió a Sud-Àfrica amb Nelson Mandela, a Angola, Moçambic, Rhodèsia, i preguntada per això, aquella bona dona no sabia què respondre. Llavors li vaig dir que si em donava el micro, jo mateix ho podia explicar. Així, vaig estar 5 o 6 minuts parlant sobre els problemes que tenia Sud-Àfrica en aquells moments. Aquella dona no se’n sabia avenir. Llavors li vaig preguntar què havia de fer per treballar en l'ONU. Em va respondre: “Ets amic del rei d'Espanya? I jo li vaig contestar que no era amic del rei d’Espanya, però que sí que ho era del capellà del meu poble. Tothom va riure i aplaudir. És clar, aquestes ocasions s’han d’aprofitar perquè només passen un cop a la vida.
Per Roser Pros-Roca a Actualitat
