Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
I no ho fa pas amb ànim tranquil, sinó disposada a fer el que calgui per fer-se escoltar i aconseguir solucions. La vaga de docents evidencia el malestar d’un sector que reclama millores salarials, menys ràtios i menys burocràcia, mentre el Departament d’Ensenyament defensa un acord que considera un punt d’inflexió per al sistema educatiu, donant-li caràcter d’històric.
Aquesta setmana, el sistema educatiu i els docents que l’exerceixen han estat al centre del debat públic a Catalunya. Les vagues convocades per diversos sindicats docents han arribat a mobilitzar milers de professionals fora de les aules arreu del país, i també a les Terres de l’Ebre. Tortosa s’ha convertit en un dels escenaris visibles del malestar que professors i professores arrosseguen des de fa temps. Manifestacions, marxes lentes tallant vies principals i concentracions de diversa durada i intensitat han obligat a escoltar la veu d’un col·lectiu que assegura que la situació de l’ensenyament necessita canvis reals i immediats, ells i elles que hi treballen cada dia.
Les reivindicacions del professorat no són noves. De fet, fa temps que denuncien la pèrdua sostinguda de poder adquisitiu, les ràtios d’alumnes massa elevades a les aules, la manca de recursos per aplicar de manera efectiva l’escola inclusiva, i una burocràcia que sovint els priva de dedicar el temps necessari a la preparació de classes i a atendre l’alumnat com correspon. En paraules d’alguns docents participants en les mobilitzacions, l’educació a casa nostra es troba en un moment delicat i necessita recuperar condicions dignes per garantir el futur i el prestigi del sistema.
Aquest malestar s’ha visualitzat en mobilitzacions que s’han mogut entre actes simbòlics i protestes ben visibles i sorolloses als carrers. A Tortosa, els sindicats han qualificat la manifestació d’històrica, amb milers de participants. Les marxes lentes de vehicles i altres accions arreu del territori han evidenciat fins a quin punt la protesta s’ha anat cargolant el vòrtex d’una cargola capaç d’exercir una enorme pressió sobre l’administració.
El conflicte, però, té una altra cara. El Departament defensa que l’acord signat amb els sindicats CCOO i UGT és una aposta clara per millorar el sistema, ja que, segons el Govern, el pacte preveu una injecció de més de 2.000 milions d’euros i un increment del 30 % del complement específic dels docents, amb uns 3.000 euros més durant els quatre anys de vigència de l’acord. A més, inclou mesures per reduir progressivament les ràtios, reforçar l’escola inclusiva i avançar en la desburocratització dels centres, exactament el que els docents demanen.
Ara bé, malgrat aquest compromís de mesures, els sindicats convocats de la vaga consideren que l’acord és de mínims, insuficient, i no dona resposta a les necessitats del col·lectiu de mestres i professors. Reclamen salaris més elevats i consideren que sense més recursos i menys alumnat per classe, és complicat garantir una educació a l’alçada. El desacord entre sindicats també ha deixat una imatge complexa, com si el sistema educatiu hagués entrat en un embut on les diferents posicions acaben concentrant-se en un espai cada vegada més estret.
En aquest context, la vaga ha visibilitat una reivindicació que molts docents consideren permanent, gairebé com un tatuatge gravat en la pell del sistema educatiu català: la necessitat de dignificar la professió i garantir les condicions adequades per ensenyar.
El repte rau en trobar el punt d’equilibri. El Departament d’Ensenyament vol desplegar l’acord el més aviat possible i busca la complicitat de les direccions dels centres, però els sindicats mantenen la pressió i no descarten noves mobilitzacions amb carrers plens. Entre uns i altres, el futur immediat de l’educació continua obert.
Més enllà de xifres, percentatges i calendaris de negociació, hi ha una realitat evident: el debat sobre l’educació és, en el fons, un debat sobre el futur del país. I aquest futur, inevitablement, passa pel bon funcionament de les aules.
Per Més Ebre a Editorial
