Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
El 4 de febrer és una invitació a fer una aturada davant d’una realitat persistent, complexa i profundament humana.
Es tracta d’una data assenyalada al calendari sanitari. Aquesta jornada actua com un mirall que retorna la imatge incòmoda i dolorosa d’una malaltia que, malgrat els avenços científics i mèdics, continua tenint un impacte molt rellevant en la salut de la població. A Catalunya, i especialment a la demarcació de Tarragona, aquesta realitat es tradueix en xifres que obliguen a la reflexió, però també en històries de supervivència que sovint passen desapercebudes. Més enllà de les estadístiques, el càncer continua sent una experiència vital que travessa milers de famílies, també a casa nostra, mentre en paral·lel, la recerca obre camins d’esperança sostinguda que, tan de bo, arribin a ser suficients.
D’acord amb les dades disponibles, Tarragona és la segona demarcació catalana amb més incidència de càncer, per darrere de Barcelona. L’any passat es van diagnosticar més de 7.600 nous casos a la província, una xifra que posa de manifest la magnitud del repte. El càncer colorectal és el més freqüent, seguit del de mama, el de pròstata i el de pulmó. Aquest patró d’incidència s’alinea amb el conjunt del país, però adquireix un pes específic en un territori potencialment problemàtic que té una població dispersa, envellida i amb desigualtats territorials en l’accés als recursos.
La mortalitat, tot i que continua sent elevada, té una lectura més matisada. A Tarragona, el càncer de pulmó és el que causa més defuncions, especialment entre els homes, mentre que en les dones el de mama continua encapçalant la llista. Al mateix temps, hi ha tumors amb una mortalitat molt baixa, com el de laringe, que evidencien fins a quin punt el diagnòstic precoç i els tractaments adequats poden marcar la diferència. Aquest contrast entre incidència i supervivència explica bona part de la complexitat del càncer avui.
És precisament aquí on s’obre una escletxa d’esperança serena. Les dades mostren que la supervivència global al càncer ha augmentat de manera notable en les darreres dècades. Avui, més del 55 % de les persones diagnosticades a Catalunya superen la malaltia cinc anys després del diagnòstic, i la xifra que continua creixent gràcies als avenços de la cirurgia i de tècniques com la radioteràpia, quimioteràpia, immunoteràpia i medicina personalitzada. Gràcies a tot això, el càncer, sortosament, ha deixat de ser una sentència immediata.
Aquest progrés, però, conviu amb una realitat quotidiana marcada per l’impacte emocional, social i econòmic de la malaltia. Perquè darrere de cada diagnòstic hi ha una persona, una família, una rutina que es trenca. El càncer afecta el cos, però també la manera de viure, de treballar, de relacionar-se amb l’entorn. A les Terres de l’Ebre, aquesta dimensió humana s’accentua per la proximitat entre veïns, per la fragilitat de determinats serveis i per la necessitat constant de desplaçaments a centres hospitalaris de referència.
La commemoració del Dia Mundial contra el Càncer ha de servir per recordar-lo, per tenir present que la lluita és a camp obert i s’està lliurant ara mateix. Però també i sobretot, per entendre la malaltia en tota la seva complexitat. Perquè parlar de càncer també és fer-ho de prevenció, de la necessitat de mantenir uns hàbits de vida concrets, de detecció precoç i també de recerca sostinguda, de sistemes sanitaris resilients i de cures que van més enllà del tractament mèdic. És assumir que el progrés científic és real, però no uniforme, i que conviu amb desigualtats que encara cal corregir.
En aquest equilibri fràgil entre dades i vivències, entre incidència i supervivència, el càncer continua interpel·lant-nos com a societat. No ve precedit de grans proclames perquè no li calen més que les evidències persistents: les xifres ajuden a entendre la magnitud del problema, i prenen sentit quan es recorda que, al darrera de cada diagnòstic, sempre hi ha noms propis, trajectòries vitals i una esperança que avança, pas a pas seguint estadis, al mateix ritme que la recerca.
Per Més Ebre a Editorial
