És correcte parlar de graus de TEA? Una mirada des de l’experiència adulta

Soc una dona adulta diagnosticada d’autisme als 29 anys i de TDAH als 33. Des del diagnòstic, he dedicat temps a observar el meu propi funcionament i a escoltar altres persones amb perfils semblants, de diferents edats i realitats.

Aquesta observació m’ha portat a qüestionar una idea àmpliament estesa: que l’autisme es pugui descriure adequadament mitjançant graus fixos —grau I, grau II o grau III— com si definissin una realitat estable i invariable. L’experiència quotidiana mostra una situació molt més complexa.

En el meu cas, hi ha fluctuacions constants en l’atenció, la funció executiva, l’energia física i mental per afrontar el dia a dia i sostenir les tasques quotidianes, o la tolerància als estímuls sensorials. Aquestes capacitats no varien totes alhora ni de la mateixa manera.

Hi ha dies en què puc estar activa i aparentment funcional, iniciar tasques i mantenir-me ocupada. Però aquesta activació sovint va acompanyada d’una sobrecàrrega sensorial constant: la roba, la suor, el contacte amb el cos. Tot i “fer”, la regulació emocional i sensorial es va deteriorant fins que el cos acaba col·lapsant.

Això no respon a una manca de voluntat ni d’organització, sinó a una descompensació interna: algunes àrees funcionen mentre d’altres estan al límit. Aquesta realitat no encaixa amb la idea d’un únic grau que defineixi com és una persona autista en tot moment.

Amb els anys, també he observat aquest patró en altres persones. Persones etiquetades amb graus elevats que no funcionen igual cada dia, i persones considerades d’alt funcionament que no poden sostenir aquest nivell de manera constant. El grau, en aquests casos, sembla més una fotografia puntual que no pas una descripció fidel del funcionament real.

Potser ha arribat el moment de deixar de designar l’autisme en termes de grau I, grau II o grau III. L’autisme no és una realitat lineal, sinó un espectre que fluctua. De fet, es va definir com a espectre precisament amb la idea que no hi ha persones “millors” ni “pitjors”, sinó maneres diferents de funcionar.

Si acceptem aquesta mirada, també caldria qüestionar l’ús dels graus com a etiquetes fixes. Ningú hauria de tenir “més” o “menys” autisme que ningú altre. El que existeixen són perfils diversos, amb capacitats que varien segons el context, l’estat físic, emocional i sensorial, fins i tot dins del mateix dia. Una mirada més flexible permetria entendre millor les necessitats reals i evitar simplificacions que no reflecteixen la complexitat del funcionament autista.

Comparteix aquest article

Fés el teu comentari