Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Enmig d’una gran celebració, el drama el va desencadenar un petó, aquest gest senzill, afectuós i tan humà, va encendre una metxa molt curta que va causar una explosió, especialment en el seu protagonista.
A l’agost de 2023, les jugadores de la selecció espanyola femenina de futbol acabaven de guanyar el Mundial. Enmig de l’eufòria, el seleccionador, Luís Rubiales, li va fer un petó a la boca a la jugadora Jennifer Hermoso. Potser va ser un gest producte d’un moment d’eufòria, però la realitat és que la jugadora, en cap moment va provocar “el piquito”, ni l’esperava, ni el volia, ni falta que li feia. Les conseqüències van significar la destitució de Rubiales i una lliçó que la societat ja havia de tenir apresa: a les dones no se les toca.
Ara bé, hi havia un altre transfons en tot l’assumpte, que es va desvetllar a la pantalla en un documental, titulat “#SeAcabó: Diario de las campeonas”, una producció que Netflix manté com a estrella en el seu ampli catàleg. En aquest documental, les futbolistes Alexia Putellas, Irene Paredes, Aitana Bonmatí, la mateixa Jennifer Hermoso i altres, expliquen per primer cop com, després d’anys de tracte injust pel fet de ser noies per part de la federació de futbol, un petó improcedent va destapar el fet inqüestionable que aquestes futbolistes tan bones no rebien el reconeixement que se’ls devia, amplificant així el debat social. La directora d’aquest documental, Joanna Pardos, va rebre un premi Emmy, els guardons que entrega l’Acadèmia Internacional de la Televisió, les Arts i les Ciències per celebrar l’excel·lència en la producció televisiva fora dels EEUU, fa molt pocs dies. En la festa dels Emmy Awards, aquesta rapitenca va elevar amb el seu treball el futbol femení, el treball de les dones que es dediquen al cinema ben fet, i també, per extensió, el de la Ràpita, que ha vist com la pregonera de les festes d’enguany, recollia el premi daurat a Nova York, trepitjant fort l’estora vermella. Bellesa, talent i oportunitat combinats d’una forma extraordinàriament excel·lent en un sol nom: Joanna Pardos, que va triomfar la nit del 24 de novembre.
L’endemà, dia 25, a Catalunya el cel es va aixecar de color festuc i mica a mica, els tons fúcsia de la matinada es van convertir en morats, en lilosos, en el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones. La cara i la creu de la mateixa moneda: dones triomfadores, guardonades, reconegudes, que han arribat al més alt, ja sigui al món del cinema o al de l’esport, i que cada dia han lliurat una batalla contra les ments obtuses que afirmen que aquest món és per als triomfadors.
Per desgraciat que soni, a aquestes alçades del segle XXI encara hi ha qui té la gosadia d’exercir violència contra les dones de moltes formes diferents i, precisament, el 25N recorda a les dones i exigeix amb tot tipus de mostra, que aquesta violència s’ha d’acabar ara mateix. Perquè si s’alça el puny ha de ser per reivindicar drets i no pas per deixar-lo caure amb força al damunt d’una dona. Es calcula que en tot el món, 840 milions de dones -una de cada tres- ha sigut víctima de violència física o sexual per part de la seva parella. Aquesta xifra, que no inclou l’assetjament, s’ha mantingut pràcticament sense canvis en els últims dos decennis, tot i l’avanç de les tecnologies, de la informació, de la formació en tots els sentits. Per això aquest dia és tan necessari: perquè obre la porta a situacions que es viuen de portes endins i de les que ja n’hi ha més que suficient. Perquè ens volem vives, dignes, lliures i segures. I triomfadores, i reivindicatives, i tan bruixes com sempre. Volem, al final, ser dones, dones, dones...
Per Més Ebre a Editorial
