Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

Dra. Raquel Tena-Cucala, neuròloga de l’HVCT: “L’objectiu és garantir un tractament adequat a majors de 50”

Publicat el 10/10/2025 00:00

La neuròloga de l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta, Raquel Tena-Cucala, ha liderat un estudi innovador sobre l’esclerosi múltiple d’inici tardà, publicat a la prestigiosa revista Multiple Sclerosis and Related Disorders. El treball, que forma part de la seva tesi doctoral, revisa els criteris de diagnòstic d’aquesta malaltia en persones més grans de 50 anys, i obre noves vies per a una detecció més precisa i precoç. Ho explica la doctora en aquesta entrevista en exclusiva per al diari Més Ebre.


Doctora, què és l’esclerosi múltiple?


És una malaltia en la qual el sistema immune ataca les cèl·lules del cervell i la medul·la espinal provocant lesions. Es manifesta amb símptomes com visió doble, entumiment de la cara o d’una part de la pell, debilitat en una mà o en una cama, o també amb una neuritis òptica que fa que es vegi borrós en un ull i que no es vegin bé els colors. Aquests són símptomes típics de l'esclerosi múltiple.


Quan el pacient arriba a la teva consulta amb algun d’aquests símptomes, llavors què?


Se li fa una exploració neurològica, una ressonància cerebral i medul·lar, a partir de la qual es pot diagnosticar la malaltia. També es necessita fer una anàlisi del líquid cefalorraquidi que cobreix el cervell dins el crani i la medul·la dins la columna vertebral. Aquest líquid s’analitza i, si trobem certs paràmetres, podem diagnosticar esclerosi múltiple. L’estudi l’he centrat en persones de 50 o més anys, però típicament, són persones joves d'entre 20 i 40 anys a qui es diagnostica, moltes més noies que nois.


Hi ha possibilitats de recuperació?


Ara hi ha tractaments molt bons que adormen certes parts del sistema immune perquè no provoqui noves lesions ni manifestacions de la clínica. Per tant, la persona pot fer una vida relativament normal si porta un tractament que adequat. Si deixéssim que la malaltia seguís el seu curs, s’anirien produint brots i les seqüeles s’anirien sumant. En les investigacions s'ha vist que quan abans es comença el tractament, millor pronòstic té el malalt, menys brots, menys discapacitat adquirida, i llavors pot fer una vida normal.


Comentaves que aquesta malaltia es diagnostica en gent jove, d’entre 20 i 40 anys. El teu estudi és en persones de 50 anys en amunt, perquè?


Perquè les persones de 50 o més anys tenen més predisposició a patir infeccions, ja que el sistema immune no funcionant tan bé. A una persona jove, ràpidament li podem posar un tractament que li anirà bé,  i les infeccions, si n’agafa, no seran fortes. En canvi, a una persona de 50, 60, 70 anys, posant-li un tractament immunodepressor se l’està predisposant a agafar més infeccions. A més, aquest rang d'edat també té malalties cardiovasculars, artròsiques, de l'esquena, de salut mental, etc. Llavors, si fem més laxos els criteris per diagnosticar a la gent l'abans possible, potser en aquest rang d'edat ens estem equivocant, perquè les lesions que estem veient són per una altra cosa i no per la malaltia, i si li posem un tractament que li baixa el sistema immune, el predisposem a una infecció. Per això és la primera vegada, en aquesta revisió de criteris, que recomanen ser més estrictes en diagnosticar en aquest rang d'edat, per no donar un tractament que estigui posant en risc al malalt. El meu treball tracta d’aquesta laxitud en revisar els criteris per diagnosticar l'abans possible, perquè igualment es pot diagnosticar en aquest rang d'edat, però aplicant les recomanacions de forma més estricta.


Com l'has fet, aquest treball?


Jo treballo assistencialment a l'Hospital de Tortosa, però les dades són de pacients de l'Hospital de Bellvitge, on estic fent la meva tesi doctoral. Per poder investigar, a cada visita es van prenent dades del pacient com ara a quina edat el van diagnosticar, com era la seva ressonància, quins resultats es van obtenir del líquid cefalorraquidi, quina és la seva capacitat, etc. Vaig agafar tots els pacients que havien debutat en la malaltia amb 50 o més anys, i vaig comprovar si tots aquests pacients complien almenys una de les recomanacions per fer el diagnòstic. És a dir, tenir almenys una lesió a la medul·la espinal, tenir un líquid cefalorraquidi compatible amb la malaltia, o bé tenir un signe de la vena central, per veure si les lesions compleixen els criteris. Un a un, vaig mirar si els pacients diagnosticats complien almenys un d'aquests tres criteris, i vam veure que sí. És el que en termes mèdics es diu veure la sensibilitat dels criteris.


El teu estudi, com s'aplica en el dia a dia del diagnòstic dels malalts?


Posem el cas d’una persona a la que li falla una mà. L’exploro i li faig una ressonància. El resultat és que té lesions, però es poden deure a un microictus, però les lesions que s’assemblen a les de l'esclerosi múltiple en aquest rang d'edat. Llavors li fem una punció lumbar i no surt compatible amb  l'esclerosi múltiple. Què fem? Podem fer el diagnòstic o no? Llavors li aplico el filtre de la ressonància magnètica per aquestes lesions, i si compleix el criteri, doncs sí, té esclerosi múltiple. I com que ho puc dir amb seguretat, ja li puc posar el tractament. I al contrari, si no hi ha lesions a la medul·la, ni aplicant el filtre es compleix cap criteri, i es pot dir que el pacient no té esclerosi múltiple, sinó microictus. Per tant, això ens dona més seguretat a l'hora de fer el diagnòstic, i posar el tractament quan toca.


Quina prognosi té aquesta malaltia?


La necessitat de tenir criteris per al diagnòstic en aquest rang d'edat de 50 en endavant és perquè abans, la gent amb esclerosi múltiple es moria als 50 anys per falta dels tractaments que tenim ara. Avui tenim pacients de 60, 70, 80 anys amb esclerosi múltiple. El pronòstic de l'esperança de vida s'assembla molt al de la població general. Llavors, el pronòstic, en general, és bo en quant a supervivència i a qualitat de vida. Hi ha gent que aguanta molt bé fins a edats avançades.


Abans d’acabar...


Vull donar les gràcies a l'Hospital de Bellvitge, per la possibilitat de fer la tesi doctoral amb ells. Crec que cal potenciar que als hospitals més menuts, com el de Tortosa, també es pugui investigar. També, si es donés més temps als professionals per investigar dins els hospitals, es podria avançar i fer més descobriments que donin esperança. En el cas de l'esclerosi múltiple, el missatge és que si tens més de 50 anys, tenim mecanismes per garantir que el tractament serà l’adequat i podràs mantenir la qualitat de vida. És una gran satisfacció poder ajudar a persones amb una franja d'edat molt més àmplia, no només als joves.


 

Per Roser Pros-Roca a Actualitat


Comparteix aquest article


Fés el teu comentari







Amb el suport de: