Redreçar el rumb

Aquest estiu estrany pot ser un bon moment per a la reflexió. Tot canvia a una velocitat vertiginosa, i la pregunta clau és si s’està actuant en conseqüència.

A Catalunya constatem una transició energètica excessivament lenta, una política de regadius erràtica i, sobretot, una manca de coratge per a desfer-se de certes idees que, amb el pas dels anys, s’han convertit en dogmes immutables. Uns dogmes que dificulten avançar cap a un nou model territorial i ambiental adaptat als reptes actuals.

Un exemple claríssim d’aquesta inèrcia el trobem en la gestió forestal. Als anys seixanta i setanta del segle passat, amb la mecanització del camp, es van dur a terme actuacions agressives per a guanyar superfície cultivable, sovint de baixa qualitat, a costa dels boscos. Com a reacció, amb la recuperació democràtica, es va impulsar una legislació fortament protectora de les masses forestals existents i es van crear les condicions perquè creixessin. Aquelles normatives, combinades amb altres factors, van ser un èxit; però avui aquest èxit s’ha convertit en un problema, i ningú gosa afrontar els canvis estructurals que caldria fer.

A la societat —especialment a les àrees urbanes— s’ha consolidat una visió idealitzada del territori, en què tallar un arbre es considera un atemptat ecològic i no pas una actuació de gestió responsable. Aquest patró es repeteix en molts altres àmbits, en els quals es paralitzen iniciatives necessàries davant el temor de perdre suport electoral urbà.

Fa falta valentia política i un discurs clar que expliqui a la ciutadania la necessitat d’un nou model territorial, energètic i ambiental. Aquest discurs hauria de contemplar, com a mínim, tres eixos principals.

En política energètica, cal accelerar la transició energètica i ocupar territori quan sigui imprescindible, sota criteris clars: prioritzar les zones agrícolament poc o gens productives; fomentar la compatibilitat entre agricultura i instal·lacions fotovoltaiques; prohibir la instal·lació d’aquestes en terrenys de regadiu, actuals o previstos, i utilitzar-les també per a esponjar i ordenar algunes zones forestals.

Pel que fa a la política de regadius, és necessari impulsar decididament la modernització del regadiu i eliminar el reg a manta; introduir cultius rendibles per a l’agricultor però amb baixa demanda hídrica, i prioritzar els regadius de suport com a eina per a afavorir l’arrelament poblacional al territori.

Finalment, en política forestal, cal modificar la legislació per a facilitar la neteja de boscos, recuperar terrenys agraris i afavorir un paisatge en mosaic; formar tècnics especialitzats en gestió forestal moderna i mà d’obra qualificada; divulgar les diferents possibilitats de rendibilitzar la fusta que ofereixen les noves tecnologies, i substituir el concepte de protecció passiva pel de gestió activa en espais naturals i masses forestals.

I, sobretot, és imprescindible una campanya informativa i pedagògica adreçada a la ciutadania que expliqui, d’una manera clara i honesta, que aquestes accions són essencials per a afrontar la mitigació del canvi climàtic, protegir la biodiversitat i preservar l’equilibri territorial.

És hora de prendre decisions valentes. I de fer-les entendre.

Comparteix aquest article

Fés el teu comentari