Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
El 2020 el món es va conèixer la pandèmia de la Covid-19. El sector sociosanitari va ser dels que pitjor ho va passar i en canvi, és de qui menys s’ha parlat. Per això, Cinta Pascual, directora general de L’Onada Serveis, alça la veu en el seu llibre “Covid-19. La veritat silenciada”, trencant el mutisme i difonent la veritat dura i nua que va viure. Ho explica en aquesta entrevista en exclusiva per al Diari Més Ebre.
Què et va portar a escriure aquest llibre?
Jo sempre havia pensat que com que la memòria és efímera, el que va passar durant la pandèmia s'havia d'escriure, sobretot perquè va ser molt injust per a les residències, que no estaven preparades per tractar una malaltia infecciosa.
‘La veritat silenciada’ és un títol molt contundent. A quina veritat et refereixes i qui la va silenciar?
És un títol rotund perquè, referint-se a una problemàtica de gent gran, podia ser que la gent no el volgués llegir. El llibre són les vivències de la persona que liderava el sector de l’atenció a la gent gran. La vam silenciar una mica tots, perquè fins i tot jo, quan em preguntaven què passava a les residències, no sabia què explicar. Això és un error. Les coses s'han d'explicar perquè la gent les entengui. El silenci va arribar al punt que vam trigar un mes a reunir-nos amb dirigents com Pablo Iglesias, que era el meu ministre, o amb el ministre Illa, que era el titular de Sanitat.
Quins van ser els errors més greus que es van cometre al respecte de les residències?
El més greu va ser dir-nos que no érem essencials. El dolor que va provocar al sector va ser molt greu, perquè no ser essencial vol dir no ser prioritari. Després, ningú tenia EPIS, i això també era molt difícil, perquè nosaltres treballàvem amb persones, però també havíem de cuidar les nostres treballadores i treballadors. Un altre error va ser no derivar els malalts als hospitals. La gent moria a les residències quan hauria hagut de fer-ho a l’hospital.
Quina va ser la història que més et va colpejar?
Hi ha moltes històries, però una de les més dures va ser la nostra compra d’EPIS, quan no aconseguíem subministrament d’EPIS a Espanya. Aleshores, vaig convèncer als companys de professió que entre tots poséssim un milió i mig d'euros per comprar material per a les residències de CEAPS. Va ser duríssim veure com el nostre material havia arribat a l’aeroport del Prat, i el confiscaven per emportar-se’l als hospitals, dient-nos que no érem essencials, quan s'estaven morint tantes persones als nostres centres. Això em va desmuntar. Vaig reunir la nostra junta directiva per dir-los que havíem de fer-nos sentir i parlar obertament. Després, personalment em van fer molt de mal les declaracions de la ministra Margarita Robles, quan va dir que a les residències hi havia morts vivint amb vius. Com pot ser que una ministra digui això? Jo mateixa vaig trucar a les funeràries del país i em van dir, “Cinta, ho sentim molt, teniu tota la raó, però nosaltres tampoc tenim EPIs”. Per això vaig decidir parlar amb tots els mitjans. Vaig fer més de 700 entrevistes i moltes vegades, quan em trucava un periodista i em preguntava què era una residència, jo pensava que teníem una feinada per fer.
Has trobat reticències a l’hora d’escriure el llibre?
La gent no té ganes de parlar d'aquest tema. Nosaltres, a L’Onada Serveis, vam trucar a totes les famílies. Pensàvem que es mereixien un t'acompanyo en el sentiment amb el cor a la mà. Ara, alguns consellers m'han dit que no ho van fer bé. Això s'agraeix, però jo no busco disculpes, sinó que es posi aquest sector al lloc que li toca, perquè cuidem els pares, els avis, les persones més vulnerables i, per tant, volem que ens donin la importància que tenim.
Com s'està rebent el llibre?
Molt bé. Els millors comentaris, que agraeixo perquè em toquen el cor, són de persones grans que han llegit el llibre. A les residències tenim molta demència avançada, però també tenim grans lectors, a qui he demanat que el llegissin i fessin una crítica. Els comentaris d’aquestes persones ha sigut brutal i m'han donat les gràcies. Jo no he escrit aquest llibre per rebre agraïments, vull aclarir-ho; però les persones que cuidem, els professionals que també l’han llegit i creuen que el que va passar s’ha de saber, fan que jo consideri que aquest llibre ha tingut èxit.
Si poguessis traslladar una lliçó clara als responsables polítics, quina seria?
Una lliçó de resiliència, de compromís, de confiança. Necessitem que els càrrecs polítics tinguin confiança en el sector de la dependència, perquè aleshores, com va dir-me en aquell moment la consellera Alba Vergés, sabrien moltes de les coses que nosaltres sabem, i això també s'ha de tenir en compte.
Parles del silenci i la invisibilitat de les persones grans. Creus que la societat ha après alguna cosa en aquest sentit?
Parlo d'invisibilitat perquè costa veure les persones grans, sobretot si tenen una demència avançada. I no és una qüestió d’arrugues, sinó de tenir a la gent gran en compte. A mi, la Covid m'ha convertit en activista de la gent gran. No pot ser que no aplaudim, al voltant de les residències, la feina que estem fent, com passava a les portes dels hospitals. I també ens hem d'aplaudir a nosaltres mateixos, la gent del sector de les cures.
Quin paper t’agradaria que tingués aquest llibre en el futur: una denúncia, una eina de memòria, una advertència...?
M'agradaria que aquest llibre servís per aprendre dels errors a tots els nivells. Hem tingut vivències que ensenyen. Hi va haver moltes persones que van morir a les mans dels nostres professionals, i a l’hora de la veritat, al funeral d'Estat que es va organitzar, només hi era jo com a representant del sector. No es va parlar de les residències. Això encara passa i voldria que aquest llibre deixés clar que les persones grans existeixen i que cada vegada n'hi ha més. Estem a les portes de la jubilació del Baby Boom i no hi ha prou serveis per atendre’ls. I no es pot dir que no s’ha avisat, perquè la nostra organització fa anys que fem jornades del Baby Boom informant sobre la situació que s’acosta, i dient que cal posar més estructura de serveis, més finançament al sistema, perquè aquest sector ha d'evolucionar i molt.
Si haguessis de resumir en una sola frase el cor del teu llibre, quina seria?
Us diria, valors. Valor per enfrontar els reptes que venen i decidir amb valors i ètica, què cal fer. El que m’ha impulsat a escriure és el valors per cuidar les persones, que t'agradi el que fas, valor per estimar, per ser sincer amb un mateix i amb els que tenim al costat. Al final, “La veritat silenciada” és això: una veritat que s'ha intentat ocultar sense aconseguir-ho. M'agrada recordar un article que va escriure Fernando Ónega, en el que deia: “Oigo, Cinta, tu aflicción”. Això és el que vaig viure. I un altre, una frase de Metges Sense Fronteres que he afegit al llibre: “Cinta, això és una guerra i esteu sols”.
Trobareu “Covid-19. La veritat silenciada” (Ed. Plataforma) a les llibreries, i la versió en castellà (Ed. Limicola) a www.limicola.com.
Per Roser Pros-Roca a Actualitat
