Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Des que Pedro Sánchez va anunciar l’avançament de les eleccions generals i la dissolució de les Cambres, la màquina electoral, encara estava calenta després de les eleccions municipals, va tornar a posar-se en marxa. Els partits de l’oposició van dir que veien una oportunitat d’acabar amb el “sanchismo” uns mesos abans del que tocava, però el cert és que la clau estratègica d’aquest moviment, només la tenia el propi Sánchez.
La campanya ha estat dura, amb cara a cara i debats entre candidats i candidates de les distintes demarcacions. Entrevistes, debats, mítings, rodes de premsa, sondejos, ... el que ve sent una campanya amb tots els ets i uts, com acostumen a ser des que estem cada cop més connectats, digitalitzats i tenim a l’abast un immens gruix d’informació.
L’hora de la veritat va ser diumenge 23J. Cap a les 11 de la nit, totes les formacions polítiques havien guanyat i excepte el de Vox, de la resta de candidats ningú feia cara de pomes agres. I el necessari exercici d’autocrítica? L’absència més gran de la vetllada.
Com es preveia, la truita va donar la volta i el partit guanyador en vots i escons va ser el PP d’Alberto Núñez Feijóo. A primera vista semblava que podria descavalcar a Pedro Sánchez fent-lo sortir de la Moncloa per la porta de servei, però els números no enganyen i han convertit la victòria en pírrica. Sumant els 136 escons del PP i els 33 de Vox (que, tot sigui de pas, ha perdut 19 escons d’una sola atacada i segueix baixant...) no arriben als 176 escons de 350 que marca la majoria absoluta al Congrés dels Diputats.
I el PSOE, Sumar i els altres partits d’esquerra? Encara tenen possibilitats d’aconseguir la presidència del Govern?. Doncs sí, amb dificultat manifesta. Si volen revalidar un govern de coalició els caldrà màniga ampla, generositat democràtica, cintura política, tots els tòpics funcionant a ple pulmó, perquè l’equip negociador de Sánchez haurà d’entendre’s amb la resta de forces polítiques, especialment els partits catalans i bascos. La clau de volta la tenen els 7 escons de Junts. La seva candidata, Míriam Nogueras, s’ha afanyat a dir que el que li importa és Catalunya, no pas la governabilitat d’Espanya, i que no contribuiran a fer president Sánchez a canvi de res. Perquè això té un preu i aquest serà caríssim.
Tot està obert, supeditat a qui millor sàpiga comerciar amb els escons i el poder que donen, i tenint clar que alguns temes haurien de ser innegociables. Sobre l’horitzó d’aquesta Espanya ingovernable plana l’ombra amenaçadora d’unes noves eleccions a finals d’estiu. No seria el primer cop que això passa, sinó el tercer, perquè tant a les eleccions del 2016 com a les del 2019 es van haver de repetir comicis en no arribar a un acord d’investidura.
El calendari a partir d’ara és ben just i obliga a que la negociació sigui ràpida i efectiva. Seguir aquest procés és molt interessant a nivell informatiu, perquè si no s’arriba a res, la ressaca electoral que tenim ara es pot convertir en un fort vertigen. Està clar que ho anirem seguint.
Per Més Ebre a Editorial
