Estimant la contingència

La contingència és el contrari de la necessitat. El capitalisme, les guerres, l’explotació dels països pobres, el nostre estat civil, el reggaeton, els monuments franquistes, les hipoteques... són com són però podrien ser d’una altra manera o, fins i tot, no existir. És a dir, el passat hauria pogut ser d’una altra manera i el present i el futur no estan determinats, els podem canviar. La nostra llibertat depèn, en gran part, de ser conscients de l’abast de la contingència.

Dit això, què és estrictament necessari? Alimentar-nos, aixoplugar-nos, relacionar-nos, i poca cosa més... Assimilem com a necessàries moltes coses que no ho són. I com més necessitats ens imposem, menys lliures som, més controlats estem i més explotables som. Receptava Epicur, fa milers d’anys, la contenció en els plaers i reduir al màxim les propietats materials, prioritzant el cultiu de l’amistat i la vida en comunitat.

El nostre sistema político-econòmic ens porta cap a una vida millor? L’home està destinat a la il•lustració? Només si creiem que sí ens poden sorprendre l’holocaust nazi, l’holocaust israelià o Guantànamo, per exemple. Que els nostres temps siguin recordats com uns temps foscos, o no, depèn fonamentalment de nosaltres.

No m’agrada la llei del més fort, per això crec que cal que el poble s’autogoverni, en el sentit, com a mínim, d’estar implicat en la vida pública. M’agrada la rondalla de les Terres de l’Ebre que sobreviu a la cultura capitalitzada, manufacturada.

I a Madrid treuen els monuments franquistes mentre a Tortosa sembla que no estan per la labor. Això no m’agrada... Cantar, com rectificar quan ens equivoquem, és de savis, ho fem quan sabem quina és l’actitud de felicitat, quan donem sentit a la nostra vida.

Publicat el 27-01-2009  Autor: Josep Juan