Quan lo vent bufa de cara

Últimament arriben diàries però llunyanes les notícies sobre els bombardeigs d’Israel a Gaza, el poble saharauí segueix dividit entre el colonialisme torturador i el dur exili als campaments de refugiats i tantes altres persones són víctimes de la institucional injustícia internacional. Aquí, a casa nostra, han arribat els Nadals i moltes famílies més que regals el que han tingut han sigut dificultats per a alimentar-se: n’hi han d’aquestes famílies entre els nostres veïns, no cal anar a l’altra part del món, només cal obrir els ulls. Vivim en injustícia també localment potser perquè el nostre contingent sistema capitalista necessita una mica de cicuta.

Fent documentals per a Canal TE sobre la gent jove de les Terres de l’Ebre

he conegut molts jóvens amb ganes de canviar el món perquè senten que no els agrada com està. Què podem fer? Aquesta és la gran pregunta. N’he conegut que toquen instruments i canten irreverents contra la injustícia i ho fan amb optimisme. Altres s’associen i creen llaços entre cultures i, així, a poc a poc construeixen noves realitats en cada reunió, en cada mirada d’esperança, en cada jornada que organitzen al seu petit o gran poble. També n’hi ha que pinten persones ofegant-se quan intenten creuar l’Estret i mercats de carn entre focus de discoteca.

Ballant, escrivint, cridant, bevent… tots necessitem expressar-nos per a alliberar el que sentim i celebro que molts jóvens de l’Ebre demostren que hi ha espai per a l’esperança. L’única manera de construir una casa és totxo a totxo des de la base, qui creu que fa el que pot sent que no està obligat a més i qui fa alguna cosa, per petita que sigui, fa més que qui no fa res.

Publicat el 27-01-2009  Autor: Josep Juan