Jo vull esser glosador

A l’article de la setmana passada vaig anomenar Felip Muné a Felip Munar... potser va ser una revenja inconscient per haver deixat d’esmentar a les Terres de l’Ebre com un dels llocs del món on se practica, encara que actualment poc, la cançó improvisada. Però, evidentment, no per això deixaré de tindre en compte les moltes i bones aportacions que se desprenen dels seus llibres. A la presentació de l’últim, “Jo vull esser glosador”, Caterina Valriu escriu: “a les societats tradicionals el glosador era temut i reverenciat, podia ser pobre o analfabet, però posseïa un do, una habilitat gairebé màgica: la capacitat d’expressar a través de la paraula i el cant allò que la comunitat pensava, sentia o anhelava. El glosador era un periodista i un crític, un poeta i un sindicalista, la veu dels qui no tenien veu. Amb la glosa, per obra i gràcia de la paraula ritmada i rimada, la gent s’expressava i s’identificava, marcava rastres en la memòria i despertava sentiments. Quan la societat tradicional començà a canviar i es transformaren els sistemes de relacions socials i de comunicació, ens va semblar que la glosa moria, que era una forma expressiva que pertanyia a una societat periclitada, que ja no tenia lloc en el nostre món tecnificat i cibernètic, però ens equivocàvem”.

Us ho he volgut fer arribar perquè crec que, encara que parla de la glosa mallorquina, aquesta és una qüestió universal expressada meravellosament per Valriu.

Per la seua banda, Munar, comença el seu llibre amb una quarteta de Mateu Matas, Xurí, exponent de la nova fornada de glosadors mallorquins, que expressa què sent ell quan surt a fer un combat:

Emoció, nervis, tensió;

alegria, fam de brega;

sent el meu cor com batega

i orgull de ser glosador.



Segons Munar la constància ha de ser el lema del glosador. Ho resumeix en una dècima:

Primer: aprèn a rimar

Segon: juga amb la memòria

Tercer: oblida la glòria

Quart: glosa sense aturar

Cinquè: hem de practicar

Sisè: un diccionari

Setè: el vocabulari

Vuitè: confia en tu

Novè: n’has d’estar segur

Desè: fes-ho a diari



Tot plegat una delícia que em fa ganes de dir: “Jo vull esser glosador, encara que només sigui en certes estones d’inspiració i gresca”, però això és complicat: al igual que el cineasta veu el món des de l’objectiu de la seua càmera i amb l’estructura d’una pel•lícula, el cantador el veu en forma i ritme de rondalla. I això no només de vegades sinó en el marc d’una obsessió amb la qual conviu, l’obsessió que el forma.

Publicat el 02-04-2009  Autor: Josep Juan