Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Bernat Navarro és el flamant guanyador de la darrera edició del premi literari Sebastià Juan Arbó que organitza l’Ajuntament de la Ràpita.
Aquest professor de mestres, escriptor, savi, i tot un cavaller, presenta al públic la seva novel·la “La número 25” (Ed. Cossetània), centrada en el període carlí i que té una dona poderosa com a personatge principal de la història. Bernat Navarro ens en parla en aquesta entrevista en exclusiva per al Diari Més Ebre
Bernat, “La número 25” és la teva primera incursió en el món literari, i ha sigut arribar i guanyar el Premi Sebastià Juan Arbó...
Sí, així és. Jo no sóc escriptor ni periodista, sinó que m’he dedicat a l’ensenyament, els serveis educatius, la formació de professorat i els projectes de centre. Ara bé, tota la vida he estat un lletraferit. Quan tenia 10 anys els meus dos llibres de capçalera eren “Platero y yo” de Juan Ramón Jiménez, i “Rimas y Leyendas” de Gustavo Adolfo Bécquer. M’he passat la vida llegint literatura. També escrivia, però em semblava que no tenia ni la pau mental ni el temps suficient, fins ara que m’he jubilat.
Quin és l’origen de la teva novel·la?
El podríem ubicar a 9 o 10 anys enrere, quan vaig escriure un llibre d’història del meu poble, Vinalesa, a l’Horta Nord de València, que abastava des de Jaume I fins al 1920. Va requerir molta recerca, en el transcurs de la qual van anar apareixent personatges molt potents, susceptibles de ser novel·lats. Llavors, un cop jubilat, vaig pensar que havia arribat el moment d’escriure una novel·la sobre el carlisme i la Guerra dels Set Anys (1833-1840). A nivell historiogràfic se n’ha parlat molt, però a nivell literari, no. Per tant vaig pensar que podia parlar del carlisme centrant l’atenció en un personatge molt important, que és la Josepa Salvador. La següent qüestió era com enllaçar-ho tot. Per tant, vaig construir una trama amb els nexes dels personatges que són tots absolutament reals.
Tot i que els personatges han existit en el seu context històric, tu no consideres la teva novel·la com a històrica sinó com a filosòfica. On la trobem aquests faceta?
La meva intenció no és només la història sinó que vaig més enllà. Jo la classificaria com a híbrida entre història i filosofia. Escric des de la perspectiva del narrador omniscient i reflexiu perquè el que m’agrada és endinsar-me en la condició humana dels meus personatges. No m’interessa explicar que el líder carlista Ramon Cabrera va matar a tants a la batalla de Cantavieja, sinó què els anava per dintre a aquelles persones, les seves frustracions, pors, neguits, febleses, misèries. En aquest sentit és molt filosòfica. Una persona que ha llegit la novel·la em comentava que el llibre semblava escrit per una dona. Aquest no és el primer ímput que m’arriba en aquest sentit, i tot i que no m’agraden ni els ismes ni els istes, la considero molt feminista.
D’entre tots els personatges destaca la Josepa Salvador. Per què aquesta dona i quins són els seus fets vitals?
La Josepa Salvador fa algunes coses a la seva vida privada, al segle XVII, que amoïnen i preocupen molt les files del carlisme pel sud de Catalunya, Terres de l’Ebre i nord de Castelló. El que fa Cabrera, que era sanguinari, estraler i consumidor habitual de prostitució, no preocupa, però el que fa una dona, que és l’origen de la nissaga del carlisme a València, això sí que inquieta. La Josepa Salvador era la senyora feudal de Vinalesa. Una dona que amb poques eines aconsegueix quotes grandioses de poder, plantant-se davant de molts homes i guanyant moltes lluites. És d’importància cabdal al poble perquè en morir, Vinalesa passa de pertànyer al senyoriu eclesiàstic de la Cartoixa de la Vall de Crist. Això va condicionar molt el tarannà del poble al llarg dels 200 anys que va estar en mans dels frares que manaven ideològicament i econòmicament. A més, ella és una Salvador, i els Salvador esdevenen el marquesat de Villores, mà dreta del carlisme a nivell espanyol. Per tant, és una dona que té importància des de molts punts de vista. M’interessa per la vessant històrica, però més per la humana. Una de les armes que usa la Josepa Salvador és el matrimoni: es va casar 5 vegades, tot i que possiblement alguna més. I fins i tot és possible que matés algun dels marits. No sabia llegir ni escriure, però tenia una intel·ligència, una capacitat per als negocis, per aconseguir suports, terres, poder... una capacitat brutal. Per això la vull posar en valor. Per a mi, en aquesta novel·la, ella és el personatge.
Has fet un treball de recerca increïble per resseguir-li la vida i convertir-la en un personatge de novel·la...
Tinc l’avantatge aconseguida en la recerca del llibre d’història “Vinalesa. Senyors, llauradors i filadors. Fets i gents”, que va consistir en 8 anys d’investigació a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, el Archivo de Simancas, l’Arxiu del Patriarca i l’Arxiu de la Reina de València. Sobre el meu poble, Vinalesa, no hi havia gairebé res i necessitàvem tenir idea del nostre passat. Això m’ha donat la base del personatge de Josepa Salvador. Però també el de la seva esclava, Serena Miranda, molt important dins la novel·la. I de Teresa Andrés, que era una senyora sense ideologia a la qual, quan maten el seu fill carlí, es fa carlina, militant, i espia. No és invenció, és real. A la novel·la les vull posar en valor a totes tres.
Estem al davant d’una novel·la, “La número 25”, amb una gran complexitat?
Sí, gairebé tothom coincideix en que és una novel·la complexa, amb molt de múscul literari i en la qual cal endinsar-se a poc a poc. Està composta d’una trama principal i diferents subtrames, temes i subtemes. Que estigui emmarcada en el període carlista també ha generat expectativa.
Una novel·la complexa, sobre un tema poc tractat, feminista... tot plegat és un acte de valentia per a un escriptor novell?
D’alguna manera escric com sóc, també en funció del que he llegit d’altres escriptors que considero mestres, com Gabriel García Márquez i Javier Marías. Sobretot Javier Marías, per a mi ho és tot en la novel·la filosòfica que m’agrada i m’interessa.
Has begut de fonts molt importants, però al final, per escriure un bon llibre, cal esforç i treball...
I també molt d’entusiasme. No tinc una vareta màgica. Tot aquest treball no surt de la inspiració sinó del treball i la constància. Jo dedico la meva jornada a l’escriptura. Hi ha qui pensa que escriure és qüestió d’imaginació o d’un talent natural i innat, però el cert és que hi ha molt de treball al darrera. El premi Sebastià Juan Arbó m’ha esperonat, i com que tot el que m’arriba és positiu i als lectors els està agradant, penso “ostres, potser sí que se’m dona bé això d’escriure”.
On seran les properes presentacions de “La número 25”?
Doncs seran en dates properes a Amposta, Tivenys, l’Ampolla, Jesús, Roquetes i València.
.jpg)
