La campanya electoral prèvia al 12M arriba a la seva fi.
Avui divendres, tots els partits celebraran els seus darrers mítings i les seves últimes accions públiques per propiciar-se el darrer vot possible, fins i tot atacant les escorrialles dels indecisos de darrera hora, perquè no es plantin davant les urnes empaitats per la incògnita, fins que finalment, dipositin la papereta on correspon.
El dia de les eleccions sempre és emocionant, especialment a partir de les 8 del matí, quan es constitueixen les meses als col·legis electorals, i a partir de les 8 del vespre, quan els col·legis es tanquen, les urnes s’obren i comença l’escrutini de vots i el resultat que doni. Encara hi haurà, tanmateix, un període per al recompte, la resolució de reclamacions, la possibilitat de posar algun recurs si es considera necessari, i finalment, el dia 22 de maig, la Junta Electoral Provincial farà la proclamació dels electes, la publicació dels quals serà oficial en el moment que aparegui al DOGC, cosa que pot passar fins a 40 dies després de la proclamació.
A aquestes alçades, la pregunta que sol plantejar l’electorat és: si qui ha guanyat és el partit X, com és que el partit Y pot arribar a la presidència de la Generalitat? I com és que aquesta llista ha guanyat en vots, però gràcies al seu nombre d’escons pot arribar a aconseguir la presidència, amb o sense suports i/o coalicions?
La resposta és simple: la culpa la té la Llei d’Hondt, que és el sistema que s’utilitza per al càlcul del repartiment d’escons, regidors o diputats, en qualsevol elecció que es convoquin. La Llei d’Hondt garanteix que els electes es reparteixin de forma proporcional al nombre de vots obtinguts, el que dona lloc a l’ocupació d’un nombre determinat d’escons per part dels distints representants de cada partit. Com més escons, més cadires s’ocupen, més força es té a nivell parlamentari i, de retruc, més possibilitats d’aconseguir la presidència de la Generalitat. L’interessant, però, és la prèvia al moment de la proclamació de la presidència, perquè en aquest moment tot el peix ja està venut i els partits han fet les seves aliances estratègiques d’acord amb la força que els vots dels ciutadans i ciutadanes els han donat.
Ens ho podem imaginar com una immensa coctelera parlamentària, en la qual tots els ingredients necessaris per a l’elaboració del còctel tenen la seva importància. Aquí no hi ha opció per a l’error i la mesura mil·limètrica és la clau de l’èxit. Com que de política es tracta, també ho és la cintura i la mà esquerra, perquè en aquest còctel compta tot. I de la mateixa forma com els partits amb més representants tenen més força, si malgrat tot no en tenen prou, la mescla alcohòlica s’haurà de combinar amb la suma d’altres ingredients, potser no tan saborosos, però imprescindibles per aconseguir un resultat estable. Tot i que, tothom ho sap, una victòria comptant només amb les pròpies forces té una efervescència que cap altra combinació pot superar.
A partir de diumenge començarà el nou curs polític. En aquest moment la coctelera s’està agitant i veurem què en surt. De totes les disputades candidatures que concorren a les eleccions, amb Aragonès, Illa i Puigdemont al capdavant, sembla que només un d’ells té els números estadístics a favor per fer-se amb el vas gelat de la Generalitat, però la coctelera segueix agitant-se, i a hores d’ara tothom ha creat el seu horitzó d’expectatives.
Ara bé, cal tenir clar que un còctel és com una equació, una combinació de distints components sàviament escollits. I en el cas de l’equació, aquesta té com a mínim una incògnita: la que es desvetllarà en els propers dies i de la que caldrà seguir parlant quan el contingut de la coctelera vessi dins una copa ben esvelta “agitat però no regirat”. I a més, esperem que el resultat sigui agradable al paladar i no tingui cap component amarg.
Per Més Ebre a Editorial