Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
De ben segur, molts dels nostres lectors i lectores recordaran la història del Diluvi universal.
D’acord amb la tradició judeocristiana, al llibre del Gènesis de la Bíblia, s’explica que Déu, veient la maldat de la humanitat, va decidir fer net enviant una catàstrofe de dimensions bíbliques, mai millor dit: el Diluvi universal que havia d’acabar amb tota la gent. Tota? No!, perquè Déu havia posat els ulls en un home, Noè, al qual li va fer un encàrrec curiós: que construís un vaixell gegantí, dins del qual s’havia d’allotjar una parella de cada animal de la terra per tal de salvar-los de la tamborinada que estava a punt de caure. La família de Noè, tot sigui dit de pas, també comptava amb el vistiplau de Déu i entrant en aquesta arca de fusta, podia salvar-se. En teoria, la resta de personal ho tenia malament. La narració del Gènesi explica que la tempesta va durar 40 dies i que l’arca va anar brandant per les aigües embravides, fins que al cap de 150 dies va varar sobre les muntanyes d’Ararat sota un sol de justícia.
Tot i que no hi ha evidències geològiques ni paleològiques de l’existència d’aquest Diluvi, en cas que es produís, hauria sigut una tempesta perfecta, una unió d’aire calent d’un sistema de baixa pressió, aire fred i sec, i humitat tropical capaç de generar un huracà. Tres factors la combinatòria dels quals, té resultats potencialment perillosos.
Es pot dir que estem en una tempesta perfecta? Valorem-ho.
Aquests darrers dies a Catalunya han caigut uns bons (i esperats) patacs d’aigua, fins al punt que en alguns llocs han fet destrosses materials. En un país en el que la pluja no sap ploure, només ha posat un pedaç, un respir, al greu problema de la sequera. Dels tres condicionants per a una bona tempesta perfecta, el de la pluja gairebé és el més lleu. Perquè mentre a Catalunya plovia, a Madrid, utilitzant una expressió molt castissa, queien “chuzos de punta” provocats per la decisió de Pedro Sánchez de prendre’s uns dies de distància de la vida pública per tal de reflexionar sobre el seu futur en la presidència del Govern, després que la dreta i l’ultradreta, personificades en el col·lectiu Manos Limpias, posés a la seva dona, Begoña Gómez, en el punt de mira acusant-la d’utilitzar la seva posició per influenciar acords de negocis. La fiscalia ha demanat que s’arxivi la causa i Gómez no està imputada, però tot i així, Pedro Sánchez va optar per mantenir silenci durant 5 dies, després dels quals, en una compareixença pública, va decidir que, després de reflexionar i fer un treball d’introspecció, continuaria exercint la presidència del Govern espanyol “con más fuerza si cabe”. Els “chuzos de punta” li han caigut després, quan tota la dreta en pes l’ha acusat de cabdillisme, de personalisme i de ridícul.
Tot això ha animat, i força, la campanya electoral catalana, situant Salvador Illa enmig de l’huracà. El candidat del partit que, segons les enquestes, té més possibilitats de guanyar les eleccions, està ara en boca de tothom i els debats que es produiran abans del 12 de maig, prometen ser incisius i carregats de retrets. Veurem si a banda dels improperis, segons quins candidats tenen temps per presentar les seves propostes per a un país que té molts problemes i que necessita gent molt ferma que tingui idees efectives per resoldre’ls.
En plena tempesta política, la gent es veu colpejada pel tifó d’opinions i desconsideracions dels líders polítics i, amb mirada atònita, veu com es soscava una societat plena de ciutadans intel·ligents i amb criteri, als quals es demanarà el vot en pocs dies.
Com totes les borrasques, aquesta també passarà i l’huracà es convertirà en una llevantada de tardor en plena primavera, amb aquelles pluges que cauen fent bombolles, i duren i duren. Els propers dies prometen ser intensos, amb debats electorals a Catalunya, plenaris de control a Espanya i enmig, l’esperança que aviat, les aigües tornin a la llera, i que siguin propícies i calmades. La ciutadania, enmig de la tempesta i capejant el temporal, ho mereix.
Per Més Ebre a Editorial
