Les veus del riu

Des d’antic els rius i els cursos d’aigua han tingut una enorme importància.

Els pobles nòmades deixaven de ser-ho quan trobaven un corrent d’aigua poderós per assentar-se al seu redós. Els romans buscaven llocs estratègics on hi hagués aigua per alimentar les seves ciutats i si no n’hi havia prou, construïen canalitzacions i aqüeductes per fer-la córrer fins al punt exacte. Totes les cultures han retut homenatge als déus i deesses protectores dels rius, i amb els canvis de nom corresponents, al final la divinitat era sempre la mateixa. Hapi era la deessa del riu Nil; Dagan del Tigris i Damkina de l’Eufrates, on va començar la civilització; Saraswati protegia l’Indo, igual com Ganga el Ganges, Sequana el Sena, Yara l’Amazones i Zin Kibaru, el Níger.

L’Ebre, haurà tingut en algun moment alguna divinitat propícia i antiga que se n’ocupés? La mitologia catalana parla dels gambusins i de les dones d’aigua, però al riu Ebre, per poderós i magnífic, es veu que no li calia qui el protegís de les maleses de la gent. Fins ara, que sí que li cal, perquè quan la sequera s’està deixant sentir amb força, hi ha qui ha vist la solució per a les conques interiors de Catalunya en les aigües que baixen per l’Ebre.

En aquest punt s’estan alçant veus amb opinions contraposades. Fa tot just dos dies que la Cambra de  Comerç de Barcelona, en la persona del seu vicepresident primer, Eloi Planes, durant la presentació de l’informe “De la sequera a la transició hídrica”, va dir que la interconnexió de les xarxes del Consorci d’Aigües de Tarragona amb el sistema Ter-Llobregat, que faria arribar l’aigua Barcelona i l’àrea metropolitana, és indispensable. Només seria en el cas que la sequera s’allargués fins el 2025.

A l’altra banda, l’Associació d’Empreses de les Comarques de l’Ebre (AECE) ha aixecat el seu “no” més rotund a la possibilitat d’aquesta interconnexió de xarxes, perquè consideren que segur que hi ha altres solucions més eficients per resoldre el problema barceloní.

De forma paral·lela, tanmateix, i en contraposició, els arrossaires escolten amb estupor les veus dels uns i dels altres, pendents de veure si es confirma que enguany podran disposar de l’aigua de reg habitual per uns camps que han d’estar banyats d’Ebre perquè les plantes fruitin com s’espera. Als arrossaires els hi va la vida en un sí o un no.

Ara bé, l’acció i les condicions anatòmiques del riu no depenen només del que les institucions decideixin, sinó també de la capriciosa climatologia que exerceix la seva acció kàrmika amb tota contundència, ara que tothom es lamenta per haver deixat de fer una sèrie d’accions i d’inversions que haurien millorat, i molt, la gestió de l’aigua, abans d’entrar en estat d’alerta i, precisament, per evitar entrar-hi. Perquè si l’Ebre disposa de menys aigua dolça, voldrà dir que n’hi haurà més de salada. Per això la Comunitat de Regants de l’Esquerra ja estan en marxa amb el desplegament d’una prova pilot de drenatge d’aigua salada en 60 ha d’arrossars. Així volen reduir el consum de reg, diversificar els conreus i ajudar a combatre les plagues que, com el cargol poma, fan mal de veritat.

El canal Segarra-Garrigues, la interconnexió amb el Ter-Llobregat, des de les Terres de l’Ebre tot es veu con una amenaça, perquè si no es calcula bé el volum d’aigua que pot arribar a portar l’Ebre, potser les coses aniran maldades i es despullarà un sant per vestir-ne un altre.

L’Ebre no té déu ni deessa, però els que per la seva activitat en depenen, saben molt bé com adorar-lo, com bentractar-lo, com agrair-li la biodiversitat que es fa a les seves ribes i la riquesa que aporta en tots sentits. La vida es crea al redós de l’aigua i ens calen les veus del riu per saber que millor o pitjor, tindrem futur i continuarem.

Comparteix aquest article

Fés el teu comentari