Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Va ser l’historiador britànic Thomas Fuller qui va dir: “No sabrem el valor de l’aigua del pou fins que estigui sec”. Mai més ben dit.
A la gent ens falla la memòria, però les efemèrides meteorològiques canten. Fa tres anys que a Catalunya no hi plou com ho havia fet tota la vida. Aquella pluja lenta però constant de la primavera; aquelles llevantades tardorals que a l’hivern es convertien en benèfiques nevades en els punts més alts de la nostra geografia. Quan l’aigua lliscava pendent avall des de les capçaleres dels rius i els feia créixer; quan les rieres i els barrancs baixaven plens, i quan l’abundosa aigua del desglaç omplia els embassaments creant al seu voltant una perfecta aquarel·la de vida. El darrer cop que va ploure amb ganes va caure un temporal amb una força que no calia. Va ser el 2 i 3 de setembre de l’any passat. Una pluja que va fer mal, cert, però pluja al final.
La sequera s’ha anat imposant de forma alarmant i a les Terres de l’Ebre especulen sobre com anirà la propera campanya de l’arròs a la primavera i l’estiu. I el que no és arròs, perquè tot el que és viu necessita aigua.
Quan les conques interiors xisclen de set, als despatxos estan pensant com n’haurien sigut de diferents les coses, si l’aigua que estava disponible fa uns anys hagués estat ben gestionada. Per això hi ha ajuntaments que s’afanyen a reparar les instal·lacions municipals d’aigua, i de vegades fan un sobre esforç econòmic molt important per canviar-les per canonades noves, dotades amb la tecnologia més puntera perquè no es perdi ni una gota, i si es perd, que el fet es detecti ràpidament per posar-hi remei, si pot ser avui millor que demà.
Precisament amb la idea d’aconseguir una millor gestió de l’aigua, el 23 d’octubre passat es va crear la comissió territorial de les Terres de l’Ebre de la Taula Nacional de l’Aigua. En formen part institucions i agents socials i econòmics, com ara les Cambres de Comerç, l’Associació d’Empresaris de les Terres de l’Ebre, les Comunitats de Regants de la Dreta i l’Esquerra de l’Ebre respectivament, tots els sindicats, la Universitat Rovira i Virgili, l’IDECE, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Unió de Pagesos, entre molts altres. L’objectiu que persegueixen és crear un espai de diàleg al qual aportar propostes per tal d’aconseguir una millor gestió hídrica a les Terres de l’Ebre. En la darrera reunió que han celebrat aquesta mateixa setmana, s’han recollit una seixantena de propostes encaminades a aquesta fi: que no es malmeti ni una gota d’aigua, essent molt conscients que aquesta sequera no és un episodi puntual, un caprici aplicat amb mala bava, sinó una de les conseqüències més evidents del canvi climàtic que ens assetja.
Algunes de les propostes que s’han presentat en aquesta tempesta d’idees ebrenca, és regular l’ús de l’aigua potable, establir sistemes per reaprofitar l’aigua de pluja en obres noves, equipaments i indústries, revisar la xarxa dels municipis, modernitzar els regadius, dissenyar un pla de gestió forestal i impulsar una transició agroalimentària per adaptar els conreus i fer-los més resistents; i sobretot, i això és molt important, comminar a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre perquè participi en aquesta Taula, ja que al final, és la CHE qui obre o tanca l’aixeta del riu.
Totes aquestes mesures estan molt bé, la intencionalitat que les mou és extraordinària i la seva eficiència no es posa en dubte. Ara bé, el problema és el temps i la sospita que potser no en queda, o no en queda gaire. La ciència i la consciència ens diu que les agulles del rellotge fa anys que compten enrere i que mentre es regaven camps de golf i s’omplien piscines olímpiques, el tic-tac ja no tenia so de rellotge sinó de bomba. Tot serà que aquesta bomba exploti i ens enxampi reunits decidint què fer.
Per Més Ebre a Editorial
