Hi ha una frase feta que diu “Despullar un sant per vestir-ne un altre”. Què vol dir això? Doncs que una complicació en provoca una altra.

Posem-ho de forma gràfica. Tenim dos sants. Ens els imaginem un al costat de l’altra. Són de la mateixa mida i tenen una posició semblant. La diferència és que un va vestit i l’altra no. Perquè no hi vagi, caldria treure-li el vestit al que el porta per posar-lo al que no en duu. Però és clar, llavors el sant que anava vestit ja no hi va, i el que no hi anava, ara sí. Per tant, no s’hi ha guanyat res. Tampoc s’hi ha perdut, excepte el temps de realitzar una acció tan absurda. La solució passaria, o bé per fer-los compartir la vestimenta, o bé per tenir dos vestits de sant que els mantingui les vergonyes tapades. Amb la primera solució, n’hi haurà un que ensenyarà les cuixes, les cames i els peus, i l’altra ensenyarà el coll, el pit i l’esquena. Per tant, no és una conclusió que satisfaci, perquè aleshores tots dos van mig vestits, o mig despullats, segons el grau d’optimisme de la persona que els vesteix i els despulla. Amb la segona opció la cosa quedaria més equilibrada: que cada sant tingui el seu vestit, ni que sigui intercanviable.

Des que la sequera està clavant la tenalla amb força, i la situació a les conques internes s’està complicant cada dia que passa, algunes mirades s’han fixat en l’aigua de l’Ebre.

El primer que va apuntar la conselleria d’Acció Climàtica era la possibilitat, remota i improbable, de portar aigua de l’Ebre a l’àrea metropolitana de Barcelona amb vaixells. Però immediatament es va dir que la idea es descartava perquè cada territori havia d’adaptar-se a l’aigua disponible. Al cap de pocs dies, el conseller Mascort explicava un parell de projectes que potser es materialitzarien de cara al 2026 i 2027 respectivament, consistents en fer una connexió a través del pantà de Margalef per alimentar la xarxa de regadiu del canal Garrigues-sud, i l’altra bombar aigua des de Garcia fins al pantà de Guiamets, i després fins al Siurana, perquè les oliveres i les vinyes del Priorat no acabin d’assecar-se del tot. Però això de cara al 2027!

Ara bé, tant una proposta com l’altra resulten insatisfactòries per a tothom. En primer lloc perquè a la gent de l’Ebre no els sobra d’aigua i la campanya de l’arròs ja veurem com es presenta. Per l’altra banda, tant l’àrea metropolitana com les comarques properes a l’Ebre tampoc veurien completament cobertes les seves necessitats hídriques.

El més greu és que s’han aixecat veus acusant els ebrencs de ser insolidaris amb altres zones de Catalunya que veuen a venir que les poden passar magres si no plou aviat. Des de l’Ebre, la Plataforma en Defensa de l’Ebre veu mala fe en la forma de fer de l’Administració, que en comptes de trobar una solució satisfactòria, confronta territoris. L’avantatge? Que entitats i institucions ebrenques, començant per la Delegació de la Generalitat a les TTEE en la persona del seu delegat Albert Salvadó, han estat d’acord des del minut zero: l’aigua de l’Ebre no es bombeja.

Sigui com sigui, el problema és estructural i la solució que s’adopti també ho ha de ser, pensada per resoldre el present immediat, però sobretot pel futur i les circumstàncies que ens porti el canvi climàtic. Si la solució la posem en el lloc dels sants, diríem que tots dos, tant l’Ebre com la resta de territori, serien els sants que van mig vestits, i mentre un porta els pantalons, l’altra duu la samarra, però cap va totalment vestit ni completament despullat. Per tant, el plantejament dels despatxos ha d’encaminar-se cap a una altra perspectiva. Una, a ser possible, que doni forma al futur i que no titlli a la gent de l’Ebre d’insolidaris. 

Comparteix aquest article

Fés el teu comentari