Accés usuaris
E-mail
Contrasenya
Si era una pluja d’hivern, d’aquelles que queien al llarg de tot el dia, donava gust sortir de la feina, arribar a casa amb un paraigua sobre el cap i deixar-lo escórrer al terrat o a la banyera evitant que les gotes de pluja de la tela impermeable ho deixessin tot moll. Llavors, dedicar-se un moment prenent un cafè, repassar mentalment els fets del dia, potser compartir una anècdota amb la família, i veure com la pluja queia al carrer a l’altra banda dels vidres, era un plaer. No tothom el compartia, perquè sempre hi havia algú a qui els dies grisos els encomanaven melangia; però per als altres, eren dies diferents que portaven olor de petricor i sensació d’ambient net i fresc. De vegades, després de la pluja, algú sortia al camp per veure si podia agafar algun cargol, i per a altres, a la tardor, la pluja era l’anunci d’uns rovellons cuits sobre una brasa perfumada amb romaní.
Abans, quan plovia, les hortes reverdien, i l’aigua que queia del cel era molt benvinguda perquè estalviava als pagesos la feina de remullar el tros, perquè per molt que remullessin, no hi havia com la saó que es feia amb la pluja. Si plovia molt creixien els torrents formant xaragalls que feien giravoltar l’aigua quan baixava amb força. Les capçaleres de muntanya recollien aquesta beneïda aigua i feien créixer els rius, que creaven al seu pas un paisatge viu, fecund i amable. A aquella aigua s’afegia la del desglaç, filtrat gota a gota, que desguassava als embassaments i s’acumulava perquè les persones li poguessin donar tota mena d’usos, fluint amb alegria quan els embassaments obrien les comportes.
Tot això passava en aquells temps en els que plovia. Te’n recordes? Segur que sí, perquè no fa pas tant que el temps s’ha revoltat de tal manera que ha oblidat com ho ha de fer per ploure, i perquè l’aigua que la natura regala des dels núvols, s’aprofiti tota. Que en fa de temps que quan plou no plou, i només espurneja.
La situació actual de sequera comença a ser extrema i el país està a la pole position, esperant el tret que marqui el moment en el que Catalunya entrarà en estat d’emergència. Mentre, el territori ha començat un incòmode estira i arronsa per l’aigua que hi ha disponible, i sobre la qual es posen els ulls quan les conques internes queden seques: l’aigua de l’Ebre.
Fa unes setmanes va esclatar la polèmica al voltant de la proposta d’Acció Climàtica de la Generalitat, que suggeria que una solució per pal·liar la sequera seria la connexió del pantà de Margalef amb la xarxa de regadiu del canal Garrigues-sud; una segona solució passaria per bombejar aigua des de Garcia, a la Ribera d’Ebre, fins al pantà de Guiamets i després fins el de Siurana. La gent del Priorat veu amb bons ulls aquesta perspectiva, però des de l’Ebre, el propi delegat del Govern, Albert Salvadó, va dir que de bombejar aigua de l’Ebre, res de res.
Hi ha un altre element afegit que també suggereix una pregunta: te’n recordes quan a la primavera les temperatures pujaven a poc a poc enfocant-se en l’estiu? Que quan aquest passava les temperatures tornaven a baixar i la tardor era encantadorament plàcida? Que a l’hivern plovia, nevava i feia fred? A la falta de pluja cal afegir les temperatures altíssimes que fan que hi hagi maduixes i cireres al gener. I no, no és una bona notícia que hi hagi exòtics lloritos verds voletejant per les ciutats, igual com passa en punts geogràfics de l’hemisferi sud, en els quals la calor és permanent i quan passa alguna cosa és perquè el termòmetre puja.
Des de darrera la finestra toca mirar un cel ras i sense núvols, amb una temperatura molt superior a la normal per l’època de l’any. Avui que és la Candelera, li demanarem que plori a mars, ni que això digui que l’hivern (que no ha fet), és fora. Perquè tant si la Candelera plora com si riu, ja ve l’estiu... again...
Per Més Ebre a Editorial
