Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

ESCRIURE LA SEUA VIDA

Publicat el 12/05/2020 00:00
Els explicaré un secret. Jo vaig fer les memòries de la meva vida fa deu anys. Durant gairebé dos vaig escriure tots els dies. Només hi ha un ejemplar; l'han llegit només els meus fills, la meva dona i molt pocs amics. És una cosa molt meua.
Els meus pares, el meu avis, abans de morir, em van explicar algunes coses de la seva vida de joves, però, malgrat això, m'hagués agradat haver-los fet mil preguntes i poder-les escriure. Jo mai vaig anar amb el meu pare a un bar per a prendre alguna cosa; el meu pare no era de bars, ni de xerrar de la vida en tertúlies. En aquella època només es treballava, es menjava i poc més, ni televisió, ni llegir premsa, ni escoltar la ràdio.
Durant aquesta època actual de crisis en la que hi ha temps per fer coses que en altres moments no podriem, els vaig a donar un suggeriment: escriguin la seua vida, encara que sigui pels petits records. Quan s’escriu, surten moltes vivences, més de les que imaginen i, aquesta biografia, l’amplien amb fotos de l'àlbum familiar i quan arribi aquest Nadal els ho regalen als éssers estimats. No es tallin alhora d’explicar coses pudoroses o sentiments oposats que apareixen a l'escriure, el que puguin comptar avui i es pot llegir no té cap importància, avui estem aquí, però no sabem si demà o d’aquí a deu anys existirem. Potser els sembla, d’entrada, una ximpleria escriure la seva vida i es preguntaran que si no són famosos no té sentit escriure sobre un mateix. No és així. Tots som famosos, i les històries de les persones més humils són les millors. Entre les meves lectures favorites estan les biogràfies de persones que et relaten la seva vida sencera (hi ha gent que té una memòria que al·lucino). Jo sempre li he dit a Michel Viñas que ha d'escriure les seves memòries futboleres. En té moltes i és que té una memòria d'elefant. Li pregunto per un partit de fa vint anys i es recorda del resultat, d'una jugada. Jo al.lucino amb ell. Michel, si us plau, comença les teues memòries ja. Segur que seran apassionants amb totes les incidències dels darrers 25 anys i les que li queden per viure.

Sobre això de les memòries els explicaré una anècdota. En el meu grup de running de dimarts i dijous al Retiro de Madrid vaig conèixer un dia a Ladis. Les primeres paraules que em va dir: "Jo sóc un dièsel". Fa uns 20 anys pesava 120 quilos i fumava com un carreter i un dia va sentir alguna cosa al pit i llavors va deixar el tabac i a l'endemà va començar a córrer i des de llavors que no ha parat. Ha estat molts anys treballant i també entrenant dur, i així ha corregut 21 maratons. L'any passat a Nova York, als 42 km, va fer un temps de rècord per a ell i ‘només’ té 66 anys i va quedar el 31 del món de la seva categoria. Quan va acabar la marató va escriure un petit relat per mail, de la seva experiència de la marató. Eren les 12 del matí. Jo tenia ja unes fotos que em va enviar per whatsapp, em vaig posar a treballar i en una hora vaig aconseguir fer una maqueta, i amb el text i les fotos li vaig fer un petit llibre. Vaig trucar-li al dia segúent i vaig quedar amb ell per veure’l i per regalar-li aquest mini llibre. A ell li va encantar la idea. Va ampliar el treball amb altres  experiències d'altres carreres i amb d’altres apunts sobre la seva passió pel running. I a Nadal ho va regalar als seus fills i a d'altres companys de running.
Doncs atenció a tots/es: a escriure les vostres memòries. L'arbre genealògic o el que sigui. És moment d’intentar-ho. Potser molts de vostès diran no són escriptors, i s'equivoquen. No és així. Amb més facilitat o menys, tots sabem escriure. ¿Quantes obres han estat rebutjades per nombroses editorials i algunes han estat deu anys en un calaix i després han estat un betseller?. Diuen que en cadascun de nosaltres tenim alguna cosa que aportar. Aquest ADN personal, molta gent el descobreix als 40 o als 50 anys: sigui la pintura, l'art o la cuina.
Jo el món dels fogons el vaig descobrir fa deu anys. M'agrada, gaudeixo i em relaxa molt cuinar. En el món de l'escriptura és el mateix; fins que no et poses no ho saps. De vegades surten les paraules, depen del dia o el moment i al cinquè dia surt la imaginació o alguna cosa passa en la ment i el teclat ja no para.
Jo els suggereixo que aquests dies es posin a escriure alguna cosa, les seves memòries o el que sigui, alguna cosa sortirà, per als seus familiars o per a vostès mateixos i com en aquella pel·lícula preciosa, Los Puentes de Madison, que els fills descobreixen, quan mor la seua mare, una història d'amor que va tenir en els tres dies que ells i el seu pare van estar d'absència. Diuen que també a la vida s'ha de viure amb els secrets guardats però deixar-ne algun a la família o al testament és bonic, una carta, un llibre o com sigui.
Avui els he donat aquest suggeriment d'escriure la seva vida, veieu com tot i estar tancats podem fer més coses del que imaginàvem. Agafeu el teclat i a escriure.

Per Joaquin Calma a Opinió


Comparteix aquest article


Fés el teu comentari







Aquesta web utilitza cookies propies i de tercers per oferir una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptas l'ús que fem.