PARLAR

Recordo amb romanticisme quan al meu poble després de sopar, a l'estiu, la gent agafava unes cadires i sortia a prendre la fresca i els veïns feien corrillos per parlar del que passava al poble. A l’hivenr, la gent gran es reunia a les cases a la vora del foc de llenya i, qui sabia llegir, llegia una novel.la, doncs eren pocs els que sabien llegir. Abans en els dinars es parlava però des que va sortir la caixa de la televisió ja molta gent va preferir veure la tele i deixar les converses de família per a un altre moment, o mai. L'arribada de la tecnologia ha trontollat aquesta humanitat que va néixer amb els grans pensadors filosòfics que raonaven i parlaven. La tecnologia s’ha apoderat de les famílies i per això hi ha micromons a cada llar. Cada nen està a la seva habitació, cadascun amb el seu mòbil, cadascun amb el seu ordinador. I, com no, cadascun amb la seua televisió. Admiro aquestes famílies que tenen solament una televisor i es neguen a tenir-ne més. Avui la gent li dedica més temps a instagram, twitter, whatsapp i facebok que a la conversa de família i quan es parla d'un tema, algú rep un missatge del what o una trucada al móbil. Un conegut em va explicar que estava fart d’aquest tema. Resulta que un dia de Nadal, en ple dinar, gairebé tota la família estava pendent del mòbil i dels missatgets. Hi havia gent al dinar que feia un any que no es veia... A l’any següent va tenir-ho clar: al dina de Nadal cada membre de la família va haver de deixar el mòbil a l'entrada a casa. I si no, no entrava. Les dones parlen pel mòbil més que els homes. Elles poden parlar una hora de les seves coses i els homes amb dues paraules ens conformem. Un cop em va dir un senyor que tots els dies parlava amb el seu pare i la conversa era de dos minuts. La mare i la filla, mínim mitja hora. Antigament, a cada poble, hi havia una costum de suïcidar-se d'una manera, uns en un pou, altres a la via de tren...al meu poble, es feian en una olivera...els casos de suicidis existien i eren de gent que mai t'ho esperaves i, a més, ho feien d'una forma estudiada i freda, comprant la corda uns dies abans i preparant-ho tot amb una calma sobtant. El problema d’abans és que potser els sentiments s'expressaven menys, no hi havia ni psicòlegs ni els miracles de les pastilles que ara es recepten per a la depressió i et posen ferm en pocs minuts. I en aquelles èpoques, segons quin problema tenies, el millor era no comentar-lo pel que diria la gent. I per això passava el que passava. En els nostres dies com que hi ha tanta abundància de menjar i de plaers infinits, viatges, excursions o experiències noves...doncs per això la gent se suïcida menys. Però ara hi ha una falta preocupant de diàleg, de conversar, i això no té bones conseqüències. Fa uns anys si veies una persona parlant sola pel carrer només podies pensar que estava boja, avui és normal que la gent parli sola pel carrer: es posen els aparells a l'orella i tenen les seves converses amb el mòbil i la veritat és que, per molta tecnologia que hi hagi, segueix sent una situació estranya. Jo ho veig així i és que la gent ja està comprovat que no pot viure sense aquest aparell anomenat mòbil que ho té tot, és com la felicitat eterna. Jo sempre he dit que si a alguna persona li pregunten que a qui vol més, si a la parella o al mòbil, la resposta potser seria a la seva parella. La deixes una setmana sense mòbil i hi hauria dubtes de que respondria. ¿Pots viure sense mòbil? No. ¿Pots viure sense la teva parella? ....Seria bo fer aquesta pregunta en forma d’experiment. Jo parlo molt, tot el dia, però no només pel móbil. Potser sigui per l’ADN de la meva mare que amb una mula venia per les masies per les muntanyes quan era molt jove i després va tenir un comerç, primer a Beseit, i després en la Sènia. Quan els meus amics sortien a jugar després del col·legi, jo havia d’anar a ajudar al comerç i allí em vaig criar entre les pastes de fideus o les galetes que es venien fins i tot a granel o la llet condensada que alguna persona gran venia amb un gotet perquè li omplissim. Eren temps en què no havia calculadora i tot era sumar a mà i et venia una senyora i et deia: "Alguna cosa em falta i no sé que és". I jo li feia un repàs de coses en un segon: "Oli, sal, lleixiu, .... ". I quan portava dient 25 coses, la senyora se’n recordava. Era una època en què es parlava molt. Preguntaves a les clientes pel seu marit, la seva germana i si tots estaven bé. De vegades fins i tot una vegada una senyora em va dir: "Quan siguis gran vull que et casis amb la meua filla". Avui en dia cada vegada anem més ràpid, arribem a la feina i veiem les notícies a Internet. Arribem a casa i ens centrem amb les xarxes i, a més, portem molta velocitat en tot el que fem la vida. Avui per parlar s'ha d'anar al psicòleg o agafar un taxi i explicar-li al taxista els teus problemes. És gratuït. El més segur és que mai més el tornaràs a veure. Un cop vaig llegir un article que el 40 % de clients de les prostitutes només van a parlar. Jo visc en un barri molt castís, Chamberí. Viu gent molt gran i molt agradable. Tinc uns veïns Cipriano i Higinio, que van treballar molt, van estalviar molt i tenen el seu calaix, cada dia mengen en un restaurant de Madrid. Viatgen molt i els dissabtes a la nit els escolto quan arriben a les dues del matí. Arriben de ballar. Quan me’ls trobo a la porta de l’escala, els saludo i sempre tenim una conversa encara que sigui ràpida. En general, si dono un passeig pel meu barri sempre trobo gent. És com un poblet. Si vaig al supermercat, a la caixera li pregunto si té nuvi, si viu sola o quins problemes té. Mentre faig la compra, parlem uns minuts de la vida. Fa uns anys anava a un gimnàs que té 18.000 socis i entren tots els dies 5000 persones, de la cadena Go-Fit. Un dia em vaig trobar un amic i en menys de deu minuts vaig saludar a cinc persones i aquest amic em va dir: "tu coneixes a tothom. T’haurien de nombrar relacions publiques", va ser un dels comentaris que em va fer el meu gran amic Roberto. Cadascun té una manera de ser; hi ha persones que parlem molt i altres poc, però jo crec que la humanitat parla cada vegada menys dels seus problemes, inquietuds o de qualsevol cosa i és que estem embolicats en un món que hem creat i que és totalment irreal. El que no fa vacances és que és tonto, el que no té mòbil és un tipus rar, el que no té cotxe, no és un tio normal, qui no té ordinador ja està fet a l'antiga... En els anys vuitanta, el meu amic Manuel Viñals, que té potser la indústria més important de La Sénia, ControlPack, i vam treballar a la revista local ‘Lo Senienc’, va fer un reportatge d'un senyor que va deixar la ciutat i se'n va anar a viure sol entre les muntanyes per escoltar el silenci. I és que avui a la vida hi ha gent que ja no escolta el silenci, ni mira l'alba, ni parla amb qui l’estima... parla només pel mòbil, per les xarxes, i ara només falta aquest aparell que és com un fill més a la casa: Alexa. En aquests dies tenim molt de temps per parlar i reflexionar, no sé si quan tornem al carrer haurem après alguna cosa o potser ho oblidarem tot ràpid. Jo només sé una cosa: la gent parla poc i amb la crisi del virus hauríem de canviar molts hàbits, però la tecnologia, el consumisme i les xarxes socials s'han apoderat de l'ésser humà. Arribarà la vacuna, ho curarà tot i l'ésser humà d'aquí a uns mesos ensopegarà un altre cop amb la mateixa pedra, com sempre.

Comparteix aquest article

Fés el teu comentari