Les relacions per la tradició

La tradició, la memòria i el patrimoni són també eixos que es vertebren perquè les societats i els pobles puguin avançar amb peu ferm.  La música i la dansa han estat algunes de les fórmules d’apropament entre homes i dones per trobar-se en moments d’oci i d’expressió de llibertat.

Però, en molts casos, l’avanç tecnològic i l’anomenada societat del benestar han produït un oblit de totes aquelles manifestacions considerades tradicionals i populars. Generalitzant molt, es podria dir que es coneixen més manifestacions culturals foranes que autòctones.  L’antic no a tothom interessa i s’acaba perdent, ja sigui per descuit, canvi d’usos socials, esnobisme malentès...

Les generacions actuals desconeixen les maneres de fer dels seus pares, iaios o rebesiaios, la cultura immaterial que se’n diu ara (http://www.ipcite.cat/). I és una llàstima, perquè aquest substrat cultural propi es podria entendre com un valor, no solament a preservar, sinó com a base per a seguir construint, revivint, copiant, evolucionant... i òbviament, com a ajuda a construir identitat.

A tall d’exemple, això ens ha passat amb el ball popular de la jota. Tortosa és ciutat, a diferència de la major part de les poblacions del nostre voltant, on la dansa forma part d’un ritual festiu vinculat a les festes majors o celebracions patronals, aquí hem perdut l’interès per mantenir aquest ball popular viu a peu de carrer. Només acaba sent una actuació folklòrica - reservada per a uns pocs i que ens agrada veure i gaudir - o  una activitat que serveix per vestir actes institucionals de rigorosa exclusivitat. Tot plegat sense una participació activa i popular.

Avui dia hem sigut capaços d’entendre i practicar altres balls que ens han arribat d’arreu: els balls de saló, el hip-hop, la  bachata o la zumba, per nomenar-ne alguns. Tots ells han quallat entre la gent com a manera de distracció o de mantenir-se actiu i positiu. I jo em pregunto: Per què no es podria proposar això amb balls tradicionals com  la jota, la seguidilla o el fandango que també eren motiu de diversió, rauxa i relació interpersonal. Seria interessant provar-ho a veure si som capaços de tenir més o menys èxit.

Tot i això, s’ha de reconèixer el moment àlgid actual en què es troba la nostra jota després d’anys de cert menysteniment. En són molts els grups, professionals o no, rondalles, colles, escoles i entitats culturals diverses que, fent una labor extraordinària, han apostat de forma clara per  la seva difusió i mostra. Tot i això, caldria un pas més per tal que tingués una aplicació pràctica de la mateixa intensitat pel que fa a l’ ús social i festiu per part de la ciutadania.  Hi ha per una banda una certa militància cap a aquestes manifestacions, i per l’altra simpatitzants. La cosa interessant seria poder trobar un lloc on aquests militants i simpatitzants coincidissin en un espai i temps lúdic.

Ara, que les relacions entre les persones són cada cop més individuals i tecnològiques, retrobar-nos amb la música, el cant i la dansa tradicional potser un bon recurs de relació col·lectiva festiva i popular.

És tasca de l’Administració fomentar i protegir el llegat de la tradició, però també és responsabilitat nostra de viure-ho i participar-hi perquè mai es perdi.

Aquest és el repte.

Comparteix aquest article

Fés el teu comentari