Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

LA CIUTAT SILENCIADA

Publicat el 10/10/2018 00:00

Estem asseguts a la borda d’un vell vaixell, l’aire fresc i les gotes d’aigua que carrega el monsó freguen la nostra pell. La mar està revolta i ens sentim una mica marejats, però així i tot no podem deixa d’alçar la mirada observant un horitzó farcit de gratacels que s’estén fins a l’infinit. Sí, som davant la immensa ciutat de Bombay.


Ens endinsem al cor de la ciutat. La pols i la brossa que envaeixen els carrers són incapaces de cobrir el seu encant i el so estrident de les botzines forma un himne cantat per cada vehicle present. Sona bé.


Després d’una llarga caminada arribem al nostre destí. Ja hi som, hem arribat a Dharavi. Des del pont que travessa l’estació de ferrocarril s’alça davant els nostres ulls el tuguri més gran de tota Àsia, casa d’un milió de persones, aglutinades en un espai de 2km2, que han arribat a Bombay buscant les oportunitats i la glòria que ofereix la gran ciutat, tot i que de vegades la glòria es converteix en decepció i finalitza aquí, a Dharavi. Des d’aquest punt observem incomptables barraques... i persones, aparentment com tu i com jo. Ho som? Som iguals?


Deixem el pont, tenim curiositat, volem conèixer el barri, saber que hi passa, parlar amb la gent. És dimarts, tant grans com petits són al carrer. No hi ha escola? Bé, alguns no hi van mai. Les veus suggereixen que és possible que aquests nens que avui són al carrer demanant almoina demà podrien ser milionaris. Pot ser sí. Són situacions que s’esdevenen amb freqüència a Bollywood, tot i que tinc dubtes que passi així de sovint a la vida real.


Caminem entre barraca i barraca, el petit espai que queda t’obliga a desplaçar-te de perfil. El terra, humit i fangós serà aquesta nit el llit d’algú, que s’hi estirarà per poder reposar les poques hores que queden entre torn i torn de treball. Cada barraca que veiem és seu d’un treballador que duu a terme tasques de reciclatge, de costura o qualsevol altra, contribuint a fer que el barri generi al voltant de 650 milions de dòlars anuals, dels quals no se’n beneficien precisament aquests treballadors, sinó grans empreses, que s’enriqueixen amb l’explotació de persones sense recursos que es veuen obligades a vendre el seu temps a canvi d’unes miserables monedes amb l’objectiu de poder-se endur abans d’anar a dormir una cullerada a la boca.


Passem per davant la comissaria de policia. Està buida. Per què? Et diuen que no hi ha crims a Dharavi. Però, d’altra banda, persones mancades d’un braç, una cama o fins i tot els ulls t’estan demanant diners. Per què no tenen extremitats? Qui els ho ha pres?


Tornem al pont. El ferrocarril passa a tota velocitat fent trontollar les barraques més pròximes. Pensem en tots aquells immigrants carregats de somnis, provinents de tota l’Índia, que han acabat als barris baixos de la ciutat. Una ciutat que no els hi ha ofert res. No tenen res, ni tan sols veu. Qui reclama els seus drets? Ens trobem davant d’institucions internacionals que diuen encarregar-se de la defensa dels drets de l’home, ens trobem amb boniques declaracions de drets humans que diuen vetllar per tots, però que la veritat és que només ens protegeixen a uns pocs. Hipocresia... Seguim mirant fixament les barraques mentre trobem resposta a la nostra pregunta. No, no som iguals, la vida d’alguns no val res.


Ara anem al moment present. Girat. Que veus? Un sofà i una televisió. És suficient. Hem passat les nostres vacances a Mallorca, ja hem vist tot el que havíem de veure, però en realitat vivim cecs. No eludim la nostra responsabilitat, no tanquem els ulls a una realitat fosca, però que existeix. Et demano que vagis més enllà del que veus, que reflexionis i que et facis preguntes i si creus que la causa és justa, parla pels que no tenen veu. Indignat, ja que tots aquells que han estat capaços de canviar alguna cosa han començat simplement indignant-se.


 


 

Per Gemma Chavarria. a Opinió


Comparteix aquest article


Fés el teu comentari