Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

EL REFERÈNDUM DE L’1 O: ARA FA UN ANY

Publicat el 27/09/2018 00:00

El referèndum de l’1 d’octubre, els preparatius i les conseqüències que se n’han derivat són un tema recurrent en debats televisius i converses quotidianes, que aquests dies tornen a guanyar protagonisme a mesura que ens apropem a l’aniversari.


Les lectures són moltes i molt variades en funció de la posició ideològica de cadascú, des dels que s’anomenen constitucionalistes que van sentir que la unidad de la inquebrantable patria española havia arribat a la fi, fins a determinats sectors sobiranistes que no entenen per què el Govern de la Generalitat no va tirar endavant la república catalana, passant per tot un conjunt de posicions ideològiques, intermèdies, que donen lloc a tot tipus de consideracions.


Els esdeveniments d’aquells dies, amb independència del pensament de cada individu, van tenir una càrrega emotiva tan potent que són encara massa recents per fer-ne una reflexió serena i extreure’n conclusions objectives. Però el que resulta indiscutible és que hem guanyat fortalesa com a poble.


La celebració del referèndum va ser possible gràcies a l’esforç i treball conjunt de molta gent implicada en el projecte simplement per entusiasme amb la causa, sense conèixer gaires detalls de com es faria, ni conèixer els companys de viatge.


Val a dir que va ser un prodigi d’organització que va culminar en un referèndum, tot i la pressió ferotge de l’Estat espanyol.


D’aquest extrem, en puc donar testimoni en primera persona, si bé per prudència i per no perjudicar altres companys que encara ara estan encausats, no ho faré.


Fins fa uns mesos, no havia tingut mai una participació activa en la vida política. A primers de setembre de l’any passat, vaig rebre una trucada telefònica, en la qual em proposaven ser el president de la Sindicatura Electoral de la Província de Tarragona per al referèndum de l’1 d’octubre. Certament em va sorprendre. No m’ho vaig pensar gaire, com a jurista i com a català, se’m presentava un repte que de cap manera podia rebutjar.


Al pocs dies, concretament el 12 de setembre a les 19 h, vaig ser convocat a una reunió que es va celebrar amb certa dependència del Parlament. Allí em vaig trobar amb la resta de membres de les sindicatures electorals de les altres demarcacions, un total de 20 persones —que no ens coneixíem entre nosaltres—, en la qual ens van demanar que acceptéssim formalment el càrrec. Llavors vaig conèixer les meves col·laborades de la sindicatura de Tarragona, dues dones molt fermes i bones juristes, que com jo havien rebut l’encàrrec per sorpresa, ja que tampoc participaven activament en la vida política.


L’Estat no va tardar a reaccionar, ja que a les 9 h de l’endemà, 13 de setembre, es posava en marxa una ordre per notificar-nos una interlocutòria dictada pel Tribunal Constitucional, en la qual se’ns prohibia dur a terme qualsevol tipus de col·laboració amb el referèndum, sota l’advertiment de caure en un delicte de desobediència.


No havien passat ni 13 hores des que havia acceptat el càrrec i ja tenia la justícia a sobre. A les 9 del matí de l’endemà de tornar de Barcelona, em va trucar l’Audiència Provincial per requerir-me que hi comparegués, a fi de traslladar-me les notícies del Tribunal Constitucional. Era increïble! En els més de 25 anys de vida professional, no havia vist mai una reacció tan ràpida d’un tribunal, ni per al delinqüent més perillós.


Vaig decidir desatendre el requeriment i vaig continuar amb l’agenda de feina. Al cap d’unes poques hores, s’havien desplegat dues comissions judicials, encapçalades cada una per un lletrat de l’Administració de justícia, que es va presentar al despatx del Col·legi d’Advocats, al meu despatx professional i a casa meva, en busca meva. En aquests dos últims llocs, s’hi van quedar fent guàrdia fins que passades les 23 h em van localitzar i notificar la resolució del Tribunal Constitucional. No crec que en la història dels jutjats de Tortosa, almenys la més recent, hagi hagut cap altre cas en què s’hagin utilitzat tants mitjans per notificar a algú alguna resolució judicial. La resta de companys de sindicatura van patir una situació pareguda. En aquell moment vam tenir la sensació que l’Estat ens perseguia de manera indiscriminada i a costa de tot, fent bo l’eslògan de ... a por ellos.


Van transcórrer el dies i, com que els poders de l’Estat veien que no se’n sortien amb la seva, ja que la majoria de síndics vam continuar al càrrec, el Tribunal Constitucional va dictar una altra interlocutòria, un divendres al migdia, en la qual s’extralimitava en les competències i atribucions: imposava als síndics una multa de 12.000 € al dia a uns i 6.000 € al dia als altres. Vaig tenir sort, la meva era de les de 6.000 € diaris, que es farien efectius de manera immediata el primer dia hàbil, és a dir, el dilluns següent, mitjançant l’Agència Tributària, és a dir, sense possibilitat de maniobra els síndics ens trobaríem els comptes bancaris bloquejats i les propietats embargades i d’allí els anirien buidant per cobrar la sanció. I més en aquest cas, el Tribunal va decidir que no calia la notificació personal de la resolució, ja que per notorietat dels esdeveniments segur que ens n’assabentaríem. Crec que ha estat el primer cop en la història de la justícia espanyola que una resolució sancionadora, dirigida a una persona de la qual es coneix el domicili i tenint-la localitzada, es fa efectiva sense notificació prèvia.


En aquell moment, el Tribunal Constitucional va exercir del que en un altre temps va ser el Tribunal de Orden Público, en què prescindint dels principis de legalitat més elementals, va procedir indiscriminadament contra nosaltres. ... a por ellos.


Aquesta circumstància va comportar que el Parlament de Catalunya ens cessés en les funcions i ens demanés la renúncia personal al càrrec.


Jo vaig tenir sort, perquè, tot i les setmanes d’angoixa viscudes, finalment se’m van aixecar totes les mesures i van quedar sense efecte. Altres, com els consellers i els Jordis, per contribuir a la celebració d’un referèndum de manera absolutament pacífica i civilitzada, són a la presó o a l’exili sense haver tingut cap judici.


No em podia conformar amb atropellaments que vaig patir per la llibertat de pensament, de manera que jo i alguns dels altres síndics vam decidir demandar l’Estat espanyol davant del Tribunal Europeu de Drets Humans. I ara la meva demanda i la de gairebé tots els que la van presentar s’ha admès a tràmit! Esperem que la justícia europea ens doni la raó i que a curt termini tinguem diverses sentències condemnatòries contra l’Estat espanyol per la conducta il·legal del Tribunal Constitucional.


I deia abans que hem guanyat com a poble, perquè tot i la hostilitat dels poders públics espanyols, no només ha aconseguit que no defallim sinó que el sobiranisme pacífic i serè, cada dia guanya més simpatitzants dintre i fora de Catalunya.


Les agressions ens han ajudat a enfortir els ciments del sobiranisme. Ho tenim a tocar! No defallim!

Per Xavier Faura, candidat a l’Alcaldia d’Esquerra Republicana – Tortosa Sí a Opinió


Comparteix aquest article


Fés el teu comentari







Aquesta web utilitza cookies propies i de tercers per oferir una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptas l'ús que fem.