Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

El relat zero

Publicat el 21/10/2016 00:00

«El temor principal de tot polític és aquest: explicar honestament la realitat i que els seus feligresos qüestionin el seu propi relat. El relat zero és la realitat. Sense pal·liatius, sense concessions, sense misericòrdia.»

Llegia fa uns dies un article de Miquel Roig titulat «El grado cero del relato» on acotava en aquest concepte la realitat que hi ha darrere del discurs dels polítics. Exemplificant amb alguns polítics com George Bush, Aznar, Susana Díaz o Bill Clinton, es feia evident que la distancia del relat polític amb la realitat conflictiva, i la seva resolució, és només una eina que s’usa conscientment per la gestió estable del suport polític. No és aquest distanciament una desconnexió o biaix de la realitat inevitable per qüestions d’edat o d’ideologia -encara que també-, sinó que s’exerceix amb intencionalitat. El constant ús d’aquesta estratègia discursiva acaba per eliminar la seva eficàcia com amb qualsevol cosa que s’utilitza indiscriminadament. En part, és degut a això que es fan reduccions simplistes sobre els polítics com la de «són tots uns mentiders». Els receptors del relat noten inconscientment les estratègies retòriques de cada polític, i encara que defensin posicions diferents, les expliquen similarment. Pensar que et volen vendre la moto és una conseqüència inevitable.
Distanciar el relat de la realitat no és més que suavitzar-lo, que moderar-lo. En un espai on la realitat està coberta per un vel, el narrador pot fer-te creure el que faci falta sobre la silueta que es veu marcada darrere del vel. Els polítics, narradors de la realitat, utilitzen el vel en major o menor mesura, però es cuiden molt de retirar-lo completament, perquè en aquest cas el què es veuria és un espill on el receptor del relat es veu exposat totalment. El temor principal de tot polític és aquest: explicar honestament la realitat i que els seus feligresos qüestionin el seu propi relat. El relat zero és la realitat. Sense pal·liatius, sense concessions, sense misericòrdia. Despullats de la seguretat que proporciona el vel, ens movem en un entorn on absolutament tot es qüestiona i el polític ja no té la certesa ni de què els seus secundaran el seu relat. Són pocs els polítics que s’arrisquen a aquesta estratègia discursiva, a aquest relat zero. En canvi, són la majoria els que usen el distanciament de la realitat per controlar el relat col·lectiu.
Una vegada dit això, mirem què té a veure el relat zero amb Podemos. Ningú negarà la sensació de què el partit s’ha moderat, que els seus polítics no són tan contundents, que parlen d’una forma a vegades complicada d’entendre, i amb maniobres lingüístiques totalment innecessàries. ¿Per què hem perdut aquest toc “sexy” que ens diferenciava de la resta de formacions polítiques? Perquè un relat segur i estable exigeix un distanciament de la realitat. ¿És aquesta una estratègia discursiva adequada en el context en què es troba ara el partit? Possiblement. Tot i així, una cosa és evident: l’ús d’aquesta estratègia és assimilar unes regles de joc que la ciutadania ja
considerava caduques. Ara, quan algú afirma que «tots els polítics són iguals», la inclusió dels dirigents de Podemos en aquesta frase és molt més fàcil. Per exemplificar aquesta diferencia entre el relat distanciat i el relat zero, podem agafar les declaracions sobre l’efecte de les institucions a Podemos. L’elecció està en si decidim dir que «les dinàmiques del congrés i les institucions absorbeixen, i tenim que fugir d’això sense oblidar a la gent i el carrer» (relat distanciat), o si decidim dir «el constant i únic contacte amb la gent de la política ens està convertint en un d’ells» (relat zero).
És una estratègia a tenir en compte el retorn al relat zero para rejovenir el partit de nou. En els seus inicis, els suports a Podemos foren possibles gràcies a dues coses: per una banda, l’anàlisi realista de la societat i política espanyola i, per una altra banda, oferir honestament aquest anàlisi a la societat per què pogués utilitzar-lo com a relat. A través dels mesos aquest relat s’ha anat distanciant i, encara que segueix identificant correctament els problemes de la societat, no els transmet com una realitat simple, sinó que els repeteix com un mantra. Pareix ser que ens hem refugiat en el complaent món de la teorització enlloc d’escoltar i transmetre el crit simple i nu de la societat. Aquesta etapa, en certa manera necessària per reposar la voràgine electoral que portem des de fa 2 anys, arriba a la seva fi. Tornar al relat zero pot invertir aquesta tendència i evidenciar a Podemos com l’eina de canvi real que és, i no com un simple constructor de relats com tants d’altres.


 

Per Daniel Franch - Portaveu del Cercle Podem Deltebre a Opinió


Comparteix aquest article


Fés el teu comentari







Aquesta web utilitza cookies propies i de tercers per oferir una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptas l'ús que fem.