Publicat el 22/06/2015 10:26
El saló de plens estava a vessar de persones que necessitaven una confirmació explícita d’aquell fet històric, gairebé utòpic, que va esclatar de manera inesperada el passat 24 de maig a la ciutat d’Amposta. Aquella nit, el cava, per fi va poder sortir de la nevera i omplir les copes dels republicans, que fins a aquella data estaven acostumats a viure les eleccions municipals amb resignació. I és que ja havien passat dues setmanes des que Adam Tomàs i la candidatura que encapçalava havien protagonitzat l’alternança política a Amposta. Per aquest motiu, l’expectació dels assistents a la constitució del nou consistori de la capital del Montsià era màxima, perquè feia anys i panys que l’alcaldia sempre requeia sobre la mateixa formació política.
Fins el passat dissabte, els discursos dels candidats dels partits que havien romàs reclosos pacientment a l’oposició dibuixaven un relat tristament continuista. L’èxit electoral feia moltes conteses que sempre havia recaigut sobre la mateixa coalició. I les cròniques periodístiques podien limitar-se a fer un copiar i pegar, perquè l’única diferència ostensible es trobaria dies després amb la definició del cartipàs.
Però, el canvi, finalment va arribar a la ciutat d’Amposta i l’esperança que desperta entre la ciutadania el nou estil dels republicans és majúscula. No és gaire habitual passar d’una majoria absoluta d’un color a una altra majoria absoluta de color diferent. Però això és el que ha succeït a Amposta i amb aquesta realitat s’haurà de posar a treballar un equip de persones que combina experiència i frescor. L’herència que rep Adam Tomàs del seu predecessor compta amb encerts, però amb clarobscurs ben notables en l’àmbit de la gestió municipal. Per aquest motiu, una de les banderes que ha onejat en més intensitat durant la darrera campanya a la seu dels republicans ha estat la transparència i la recuperació de determinats valors positius. Perquè quan un partit porta tants anys al capdavant d’una institució, com era el cas de CiU, es confonen qüestions tan cabdals com ara els interessos d’una formació política i els d’una administració local, que ha de tractar amb igualtat i justícia els veïns i veïnes d’una població.
Adam Tomàs es va presentar en aquestes darreres eleccions amb un programa polític amb mesures concretes i tres compromisos personals: limitar el seu mandat a vuit anys, no acumular càrrecs públics i vetllar per la màxima transparència en la gestió de l’Ajuntament. Aquest triple contracte amb l’electorat compta amb un transfons renovador. Entre altres motius perquè situa clarament quina és la seva principal prioritat: treballar a temps complert pel seu municipi i fer-ho amb la participació de la seva gent. En resum, donar-ho tot, colze a colze amb el veïnat, i passar el relleu.
Aquesta visió política integra aspectes llargament reivindicats per la societat, que considera la poltroneria un recurs particular per perpetuar-se en els càrrecs. Però un ajuntament hauria de ser de tots i no només d’uns quants. I els alcaldes i alcaldesses, gent normal. Persones que, preocupades pels afers públics, opten per destinar uns anys de la seva vida a millorar el benestar dels seus conciutadans i gestionar la complexitat per afavorir els més desprotegits i indefensos.
L’etapa que s’ha obert a la ciutat d’Amposta pot representar un cas aïllat, o bé estendre’s a d’altres municipis, perquè els alcaldables de 2019 assumeixin aquests preceptes. Una conducta que, malgrat avui no la comparteixin tots els qui van agafar la vara el passat dissabte, acabarà per convertir-se en norma, tal com passa a altres països. I és que la democràcia també s’enriqueix amb comportaments atrevits, que superen la legalitat vigent.
Durant els propers quatre anys, veurem com l’exemple que representen aquests nous estils de fer política acabaran per crear lleis que reforçaran l’alternança com un mecanisme per garantir més rotació entre els governants. I allò que era és possible, en breu estarà prohibit. I aquestes noves limitacions es percebran com quelcom natural. El passat s’analitzarà com una anomalia del sistema i el present com una victòria que caldrà atribuir a aquells que, com Adam Tomàs, van defensar fer les coses d’una altra manera.
Comparteix aquest article
