Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

Entrevista al periodista Antoni Batista Viladrich

Publicat el 12/11/2021 00:00

«És la meva última aportació per contribuir a lluitar contra la desmemòria...»


 


«El 1991 vaig tenir accés als arxius del Govern Civil de Barcelona, de la Brigada Social i de la Jefatura Local del Movimiento!»


 



 


El periodista Antoni Batista Viladrich (Barcelona, 1952), referent de la història de l’antifranquisme, el conflicte basc i la crítica musical, acaba de publicar Memòria de la resistència antifranquista (Pagès Editors) 


 


- Vostè anteriorment havia publicat La Carta on retrata la trajectòria del comissari Creix, un dels principals torturadors del franquisme, i després presentà Clandestins, que narra com actuaven els principals militants antifranquistes. Aquesta obra tanca l’explicació a una època?


 


-En aquest llibre em plantejo donar una visió global, transversal i personalitzada del què va ser la resistència contra la dictadura i a favor de les llibertats polítiques i nacionals. Sempre des de fonts directes i de documentació que he recopilat i treballat jo. És la meva última aportació a contribuir a lluitar contra la desmemòria, que com vostè diu ha passat ja per un total de set llibres i no sé comptar el nombre  d’articles. El que ignoro filosòficament és si tanco aquest cicle de la meva producció intel·lectual, perquè em queden pàgines en blanc per emplenar.


 


-Ara es critica molt la Transició. El motiu d’aquesta obra és, com diu al llibre, no caure en errors i ser injustos amb qui van sacrificar-se tant?


 


-La Transició deu ser el tema de més hermenèutica després de la Bíblia, i com la Bíblia cadascú la interpreta a la mida de les seves creences, idees i fins i tot tàctiques polítiques. Jo no entro a l’àrea exegètica, explico què va passar sense el presentisme de llegir els fets del passat amb ulleres d’avui, i que cadascú tregui les seves conclusions.


 


- Una de les limitacions per escriure ara sobre el franquisme és l’accés als arxius. A què atribueix la seva “sort”?


 


-Vaig tenir accés als arxius del Govern Civil de Barcelona –i Jefatura Local del Movimiento!—i de la Brigada Social el 1991, gràcies a un permís del primer governador socialista, Ferran Cardenal, i del seu cap de premsa, el meu enyorat amic Josep Anton Rosell. Era el primer que els veia fora dels que els van fer, és clar, i em penso que no es van adonar de “la magnitud de la tragèdia” fins que vaig començar a fer-los públics. Llavors els van traslladar a Alcalà de Henares, i van començar a desaparèixer papers. Però jo ja havia estat un any fotocopiant i anotant.


 


- El primer capítol el dedica a la comissaria de Via Laietana. Fa temps que reivindica que ha de ser un espai de memòria.  Ho veurem?


 


-Estic convençut que la Via Laietana acabarà esdevenint un centre memorial simplement perquè és tan evident que ho ha de ser, que la il·lògica acabarà sent desmentida. A més a més, hi ha acords municipals i parlamentaris a favor. Les persones, “herois del nostre temps” -expressió de Vázquez Montalbán referides a Miguel Núñez- que van ser torturats per milers, mereixen el reconeixement de la societat, i la societat mereix saber què va passar en aquelles foscúries sinistres de la policia política de la dictadura. Si sabéssim bé, no es banalitzaria tant. Segons qui sents parlar, sembla com si encara estiguéssim al franquisme, i no: només els últims cinc anys de franquisme, hi va haver set execucions, la pena de mort era vigent, la tortura registrava episodis duríssims i hi havia cinc mil presos polítics.


 


- En aquesta obra la tortura és un dels eixos principals.


 


-La tortura és un element clau, sí, en la línia del que acabo de dir. Però hi ha moltes més coses: qui lluitava, per què, com... La complexitat de la política clandestina i dels factors humans que la feien possible: generositat, coratge, compromís...


 


-No tothom vol explicar experiències com la tortura. Quin testimoni va ser més reticent?


 


-Més que reticències, hi havia el pudor de les grans persones. Avui la comercialització de la desgràcia és low cost, però aquella gent, en general, era reticent a vantar-se del seu heroisme. El cert és que em va costar força que m’expliquessin els maltractaments, per això els vaig enregistrar. El president Pujol, per exemple, ha trigat trenta anys a explicar-me què li van fer, es treia importància i, en un gest que l’honora, deia que els que havien patit més eren els comunistes... Quan, Déu n’hi do com el van deixar a ell...


 


- S’acaba de celebrar el 50è aniversari de l’Assemblea de Catalunya, capítol del llibre, i sobre la que va publicar amb Josep Playà La gran conspiració. Quina ensenyança se’n pot treure avui?


 


-La gran lliçó de l’Assemblea de Catalunya és que per aconseguir qualsevol objectiu de país cal la unitat i la mobilització. Però això és un valor universal que si de cas l’Assemblea va traduir al català.


 


-Es va iniciar a la premsa durant el règim. Com era aquell periodisme clandestí?


 


-El periodisme clandestí tenia molts registres. Des de la doble vida típica de l’agent secret, quan tens un aparell de propaganda a casa, fins a la logística dels contactes i les reunions, els canals de difusió... A casa meva hi havia la redacció de la revista Universitat, òrgan dels estudiants i professors del PSUC. També vaig ser a la redacció de Treball, l’òrgan central del partit, i és clar, allà em trobava amb la gent més buscada per la policia, de López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz fins a Núñez i Jordi Conill, que acabava de complir una pena llarguíssima de presó per participar en un complot anarquista per matar Franco.

Per PERE FERRÉ a Opinió


Comparteix aquest article


Fés el teu comentari







Aquesta web utilitza cookies propies i de tercers per oferir una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptas l'ús que fem.