Accés usuaris

E-mail

Contrasenya

Entrevista a Victòria Almuni i Balada

Publicat el 10/08/2018 00:00

 


El passat dimarts, 24 de juliol, la senienca Victòria Almuni fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi per la seva recerca especialitzada en temes històrics i arquitectònics de les Terres de l'Ebre i del nord del País Valencià, i per la seva activitat en la vida associativa dins del camp cultural.


Victòria és Doctora en història de l'art per la Universitat de Barcelona i la seva tesi es va centrar en l'estudi de la construcción de la catedral de Tortosa a l’Edat Mitjana i diversos monuments i edificis rellevants de les comarques compreses a la diòcesi de Tortosa). És catedràtica de Geografia i Història a d’Institut de la Sénia i és professora associada al Departament d'Història i Història de l'Art de la Universitat Rovira i Virgili. Ha presidit la Comissió Cívica de Patrimoni de les Terres de l'Ebre, de la qual n’és actualment vicepresidenta.


 


« El món de l'associacionisme caracteritza la societat catalana i l'hem de potenciar entre tots, perquè dinamitza i espavila»


 


ME: Cal dir que és una gran satisfacció poder entrevistar-te un altre cop, ja que l'anterior entrevista data de l'any 2015 amb el titular: "Defensora de la recerca i la divulgació de la història i el patrimoni de les Terres de l'Ebre". Premonitori i ja han passat tres anys..., recordes?



Victòria Almuni: És clar que si, en aquell moment estava a Bristol visitant a ma germana i la teva iniciativa em va fer molt de goig. Crec que és important que arribi a la gent del territori informació sobre allò que s’està fent en el camp de la cultura i del patrimoni en l’àmbit Terres de l’Ebre. De vegades costa massa, i el vostre mitjà de difusió és un dels que ho permet. D’altra banda, Els dies de la meva estada a Anglaterra em van permetre observar de quina manera en aquest país es lliga el patrimoni amb els voluntariat. Crec que en alguns aspectes n’ hauríem de prendre exemple. La vostra entrevista, que vaig acabar de revisar aquells dies, em va ajudar a reflexionar més sobre el tema.


 


ME: Aquesta vegada l'entrevista és amb motiu del teu merescut guardó, la Creu de Sant Jordi d'aquest any 2018. Recordem que aquest premi el concedeix el Govern de la Generalitat de Catalunya per a distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural. Doncs bé, Victòria ha estat la segona dona de les Terres de l'Ebre guardonada amb la Creu de Sant Jordi (la primera, fou Mercè Pla, l'any 2003, per la seva tasca a favor de les persones amb discapacitació psíquica de les terres de l'Ebre amb la Fundació Mercè Pla). Què me'n pots dir?



VA: Per a mi va ser tota una sorpresa, com pots imaginar. No treballes mai pensant en una cosa així, més en els àmbits que jo em moc. Em va trucar el Conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig, i m’ho va proposar oficialment. Em va costar reaccionar i vam estar parlant una bona estona. Jo el conec  personalment perquè sempre ha mostrat molt interès per la cultura de base i per conèixer el que es fa als diferents territoris. En aquest sentit és conscient del potencial de les Terres de l’Ebre, de tot el què s’hi està fent, i desitjava que es visualitzés. Treballar des del món rural i des de la perifèria dels centres de decisió sempre és més anònim i en alguns aspectes més complicat, però persones com ell i l’actual consellera de cultura, Laura Borràs, entenen que és important. Ens movem amb pressupostos limitats i ens costa estar presents als mitjans de comunicació més mediàtics de fora del territori.


Al mateix temps, però, mantenim viva la flama de l’activitat cultural i cívica entre un sector important de gent, tota la que ha optat per viure lluny de les grans ciutats i mantenir viu el món rural. Un reconeixement d’aquest tipus no és només important per a mi, que ho és i molt. També implica a totes les Terres de l’Ebre i a les del nord del País Valencià i el Matarranya. Els que hi vivim o en procedim ens coneixem i compartim molt de la nostra cultura i la nostra manera de ser. No et pots imaginar la quantitat de gent que m’ha felicitat a mi o a persones properes de la família, amics, entitats… Això és molt gratificant i demostra el sentiment de comunitat i d’identitat compartida. Per a mi ha estat tan important com el mateix reconeixement; em permet recordar que al cap i a la fi tot el que fem des del món de l’associacionisme i de la cultura és present entre la ciutadania.



ME: M'agradaria saber la teva opinió respecte a la proporció de Creus de Sant Jordi d'aquest any.... Sembla "més proporcionada" homes/dones que en anteriors edicions on hi ha hagut 24 homes vs. només 5 dones.). Què en penses?



VA: Poc a poc aquests aspectes es van normalitzant, encara que falta molt camí a fer. Les persones treballem i actuem sigui quin sigui el nostre sexe. Al meu poble, la Sénia, tenim un grup que va crear Marutxi Ballester quan va deixar de ser alcaldessa i que li diem Fòrum de la Dona. Som molt actives, compartim informació que ens interessa, organitzem esdeveniments, aprenem juntes. A d’altres grups som homes i dones que compartim inquietuds. Hem d’esforçar-nos per normalitzar tot això. Des de l’escola ho fem cada dia amb infants i adolescents. De vegades això suposa combatre inèrcies molt subtils de les quals gairebé no ens adonem. Hem d’estar sempre alerta i rectificar quan ens equivoquem. Els canvis culturals costem molt i aquest és important. La voluntat d’igualar el nombre d’homes i dones guardonats aquest any és un element a favor de l’actual govern.



ME: Què suposa per a tu la Creu de Sant Jordi?



VA: Per a mi és, abans que res, un honor. Que una persona com jo, que he sortit d’una família treballadora de la qual he estat la primera en tenir una titulació universitària, rebi un reconeixement així, és bon senyal. En una societat sana això ha de ser habitual. He viscut una època en la qual les famílies, amb molt esforç, han pogut costejar una formació de qualitat a les seves filles i fills. El meu pare i la meva mare han treballat sempre bàsicament per a això, perquè som quatre germanes.


Com diu Raimon, jo vinc d’un silenci antic i molt llarg… Són unes paraules que per a mi tenen molt de significat. Els meus avantpassats són anònims, però han marcat la meva manera de ser i de pensar. Els estic agraïda. Tal com es presenta el món avui, espero que això continuï passant, que l’educació ofereixi possibilitats a la gent del poble, de la base. Educació i cultura són imprescindibles per a un correcte funcionament de les societats, l’experiència ho demostra. No ho hauríem d’estar justificant permanentment. He acceptat com un reconeixement a la feina que he fet als instituts com a mestra i, molt especialment fora d’ells com a investigadora i activista cultural.


ME: Sempre has estat una dona compromesa en tots els àmbits: el professional, el civil i cultural?



VA: Com a professional de l’educació no entenc la meva feina sense el compromís en ajudar a fer créixer correctament l’alumnat. Des de les Ciències Socials no només ensenyem el passat; ajudem a potenciar el pensament i la reflexió, i a poder-los expressar correctament. No sempre estic contenta del que aconsegueixo, és una tasca complexa. Intento a més potenciar l’estima pel seu entorn més immediat, fer-los veure que actuar en clau local és important per a aconseguir coses globals. Si la joventut s’identifica amb una cultura i tradicions, o amb més d’una si així ho han viscut, la seva identitat d’adults serà més ferma.


En relació a tot allò en què he col·laborat fora de l’àmbit estricte de la meva feina remunerada, des de ben jove he sentit interès pel món de l’associacionisme i un cop vaig aconseguir ser autònoma des del punt de vista econòmic m’hi vaig implicar directament. Des del 1992 he format part de la junta directiva d’una quinzena associacions i organismes públics o privats i he procurat implicar-me el màxim que he pogut. Actualment estic directament vinculada a nou d’aquests projectes, per a mi tots molt útils i interessants. El món de l’associacionisme caracteritza la societat catalana i l’hem de potenciar entre tots, perquè dinamitza i espavila. Les persones viuen molt més les coses si hi participen des de dins, i en això les associacions són especialistes.


Com a investigadora la meva tasca també ha estat molt vivencial. He aprés a estimar el patrimoni coneixent les seves circumstàncies.  He treballat més que res el patrimoni arquitectònic de l’àmbit del que a nosaltres ens agrada anomenar Terres de Cruïlla, situades entre Catalunya, Aragó i València. La catedral de Tortosa a l’Edat Mitjana va centrar molts anys l’objecte de la meva recerca i va ser el tema de la meva tesi doctoral. També m’agrada molt, però, analitzar tot allò que es relaciona amb l’etnografia i amb els comportaments humans. Quan més gaudeixo és quan aconsegueixo lligar diferents àmbits: arquitectura i art, formes de vida i de pensar, economia... És quan em fa efecte que es pot copsar el tarannà d’una societat o d’un moment. Fragmentem per a poder analitzar, però és quan ho podem lligar tot que aconseguim apropar-nos a una realitat concreta.

ME: -De totes les tasques que has dut a terme des de la teua professió com a professora, o des de la recerca i divulgació del patrimoni, quines destacaries?



VA: Tot forma part de mi, em costa prioritzar. Gaudeixo quan aconsegueixo que l’alumnat s’adona que ells també poden opinar i ser protagonistes actius de la història. També quan organitzem activitats que la gent agraeix; en aquest sentit formar part de l’Institut Ramon Muntaner, la Coordinadora de Centres d’Estudi de Parla Catalana, del Campus Extens de la URV a través de l’Antena de la Sénia, de la Comissió Cívica del Patrimoni de les Terres de l’Ebre o del grup Terres de Cruïlla ens dona moltes possibilitats.


Com a presidenta del Centre d’Estudis Seniencs sempre he reivindicat els avantatges de treballar conjuntament diferents grups o associacions. Quan cadascú aporta els seus punts forts sempre se surt guanyant; només cal tenir cura en llimar les diferències. I també he gaudit quan he fet recerca. Sí que he de destacar especialment la portada a terme sobre la catedral de Tortosa. Moltes altres, però, més senzilles, han estat igualment gratificants. Ja veus, tot allò que faig m’agrada i no sé deslligar-ho. És una cosa que m’ha suposat avantatges i inconvenients.


 


ME: A quina altra persona o entitat del territori donaries tu la Creu de Sant Jordi i per què?



VA: Si t’he de ser sincera, la llista és molt llarga i no m’agradaria haver de ser jo la que triés. El dia de l’acte de lliurament de la Creu em va impressionar veure a totes les persones que estaven al meu costat i escoltar els motius pels quals havien estat reconeguts. Ja ho havia llegit, però sentir-ho tenint-les al davant feia un efecte especial; moltes eren ben grans i la seva aportació social és impressionant. D’algunes ni n’havia sentit parlar mai. Érem la punta d’iceberg del munt de gent que cada dia intentem treballar per construir un món millor, que som molta. Ja sé que sona ingenu, però des del meu punt de vista és el que hem d’intentar com més persones millor.


És important que es reconegui gent dels diferents territoris de l’àmbit català. Ajuda a visualitzar què es fa i com es fa. Als territoris rurals la baixa demografia ens deixa en desavantatge respecte als grans nuclis urbans. Es parla molt de les ciutats com a motor de desenvolupament. Doncs jo, i molta gent com jo, pensem que si no es té en consideració el món rural aquest desenvolupament no serà correcte. Un país sostenible ha de ser un país equilibrat en tot els sentits: la gent, la feina, els serveis, la riquesa, la cultura…



ME: Per cert, ja saps on posaràs el guardó?



VA: De moment el tinc a un lloc ben accessible. Com és estiu et veus més amb els amics i conegut,  i a tothom li fa gràcia veure’l, tocar la placa que porta la creu. És curiós com la gent seguim donant importància a les icones. Molta gent pensa que no li importen els rituals, però en realitat tots els considerem en un moment o un altre. Són importants per a viure en societat, regulen moltes relacions i activitats de grup. Després ja veurem, encara ho he de pensar.

Actualitat


Comparteix aquest article


Fés el teu comentari







Aquesta web utilitza cookies propies i de tercers per oferir una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptas l'ús que fem.